Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Eglandular | Que no té glàndules (oposat a glandulós). |
Botànica |
Eixonar | Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. | Etnobotànica |
Emarginat, emarginada | Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund. |
Botànica |
Embeinador | Qué té beina. |
Botànica |
Endocarpi | Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol. |
Botànica |
Enervi, enèrvia | Desproveït de nervis o sense nervis manifestos. |
Botànica |
Ensiforme | En forma d'espasa. |
Botànica |
Enter | Botànica | |
Entrenús | Botànica | |
Epicarpi | Botànica | |
Epigin, epígina | Dit de la flor d’ovari ínfer. |
Botànica |
Erecte, erecta | Que creix recte (és oposat a decumbent). |
Botànica |
Eriçat, eriçada | Cobert de pèls rígids. |
Botànica |
Ericoide | Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc. |
Botànica |
Eriòpode | Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium). |
Botànica |
Eruca | Igual com erucago i erucastrum, del verb llatí urere (cremar), pel gust de les llavors. Altres tenen la paraula eruca que també vol dir "oruga", per "obscura". Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica, de uro. L'italià n'ha fet ruchetta, el francès roquette i l'anglès rocket. |
Etimològic |
Eruca sativa | Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors. |
Etimològic |
Eruca vesicaria | Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer. |
Etimològic |
Escabre, escabra | Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre). |
Botànica |
Escapus | Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma. |
Botànica |
Escariós, escariosa | De consistència membranosa i més o menys translúcid. |
Botànica |
Esclerofil·la | Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies. |
Botànica |
Escudet | Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada. |
Botànica |
Escutel·liforme | En forma de petit escut. |
Botànica |
Espàdix | Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme). |
Botànica |
Espars | Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior. |
Botànica |
Espata | Bràctea que envolta l’espàdix. |
Botànica |
Espatulat, espatulada | Fulla que té forma d’espàtula. |
Botànica |
Esperó | Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar. |
Botànica |
Espiciforme | En forma d'espiga o que s’hi assembla. |
Botànica |
Espiga | Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.
Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.
Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.
|
Botànica |
Espigueta | Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga. |
Botànica |
Espina | Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses). |
Botànica |
Espiorc | Tros de branca que es deixa a un arbre en esporgar-lo, o que queda quan d’aquella n’ha caigut una part important. | Etnobotànica |
Esporangi | A les falgueres l’òrgan productor d’espores. |
Botànica |
Esporocarp | En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis. |
Botànica |
Esporofil·le | Fulla fèrtil que porta els esporangis. |
Botànica |
Esquama | Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).
A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes. |
Botànica |
Esquizocarp | Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor. |
Botànica |
Estam | Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len. |
Botànica |
Estaminodi | Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc. |
Botànica |
Estel·lat, estel·lada | Botànica | |
Estendard | Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies. |
Botànica |
Estigma | Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len. |
Botànica |
Estil | Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma. |
Botànica |
Estilopodi | A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit. |
Botànica |
Estipel·la | Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal. |
Botànica |
Estípit | - Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres. - Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.) |
Botànica |
Estípula | Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat). |
Botànica |
Estoló | Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer) |
Botànica |
Estròbil | Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme). |
Botànica |
Exsert, exserta | Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals. |
Botànica |
Extravaginal | En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal). |
Botànica |
Extrors | Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors). |
Botànica |