Glossari general

Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs.

Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors

Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes.

Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals.

Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal.

Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment.

Petit aculi.

Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges).

Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans.

Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans.

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Del llatí aestivus (estival).

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Pel color de les flors (del llatí citrus, llimona).

Pel color de foc de les flors, del llatí flamma (flama).

Per la seva situació taxonòmica.

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Pel seu hàbitat.

Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex.
Dit d’un òrgan acabat en punxa.

Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».

En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».

A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada».

Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos.

Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars).

Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres.

Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses.

Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta.

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i també perquè tenen els estils plomosos, batuts pel vent.

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

De llatí nemus, nemoris (bosc), pel seu hàbitat.

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eidós (aspecte)

Per l'època de la florescència, del llatí vernus (primaveral).

Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte).

Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs.

Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len.

Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit.

Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència...

Que termina en un mucró o petita punta.

Que no té ales

Fruit sec que conté una única llavor.

Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines.

Corbat en forma d’arc.

Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor

Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats.

Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes.

Que té forma d’estrella.

Que s’aprima cap a l’àpex.

Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella.

Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar).

Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals.