Glossari general

Temulum no és un adjectiu llatí. Si que n'és temulentus, -a, -um (que puja al cap, embriagador), de què podria ser una forma apocopada; fa referència als símptomes de la intoxicació amb aquesta planta, semblants als de la intoxicació etílica. També hi ha en llatí temetum, -i (vi, beguda capitosa), terme relacionat amb el grec to méthy (el vi).

Del llatí científic granatensis, -e, derivat de Granata, -ae ciutat romana de la Bètica, l'actual Granada, per ser en aquesta província espanyola on es va identificar primer aquesta planta.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), al·ludint a les fulles de color verd grisós.

De uva, ae (raím) i ursus, -i (os),  uva ursi es la traducció literal al llatí del mot grec arktostáphylos, però també del nom vulgar, raïm d'os, amb que es coneixia aquesta espècie a diferents països d'Europa.

A la memòria del botànic alemany Otto Kuntze (1843-1907), autor de la controvertida obra Revisio Generum Plantarum, en què proposava una revisió de les normes nomenclaturals, àmpliament rebutjada per la comunitat botànica.

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), pel seu tronc llenyós.

Garrexianus, -a, -um (de Garrexium, Alps del Piemont), llatinisme toponímic. Probablement de l'italià Garressia, població dels Alps marítims, al riu Tànaro, entre Niça i Gènova.

Del llatí botànic canariensis, -e (de Canàries), perquè la planta n'és originària. Els romans anomenaven aquestes illes Canariae insulae.

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud) al·ludint a la regió mediterrània, on habita la planta. Sinònim de meridionalis i antònim de borealis.

f. Bosc de beços.

Atles del comptat de Besalú p.42

m. Vegetal fet malbé, sovint per podriment.

Lliurona (Alt Empordà)

f. Fruit de les carrasques. Fruit d'una planta del gènere Quercus.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Gia (Alta Ribagorça)

Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs.

De l'àrab abū-tlīlūn (abútilon). En Avicenna, una planta semblant a la Althaea.

Dedicada a Teofrast (372-287 aC), filòsof grec, deixeble d'Aristòtil i successor seu al capdavant del Liceu d'Atenes; autor de l'obra De historia plantarum (Història de les plantes).

Del grec akakía, -as, en llatí acacia, -ae, nom que rebien diferents arbres o arbustos espinosos, com altres espècies del gènere Acacia, algunes d'Egipte i Aràbia; qualitat per la qual, segons Teofrast, en rep el nom, relacionat amb ákantha (espina).

Del llatí dealbatus, -a, -um (emblanquinat, blanquinós), per l'aspecte glauc de les fulles.

adj. En forma de canal. En un fil·lidi acanalat la seva secció transversal és semicircular, en forma de U.

Del nom del gènere tipus d'aquesta família, Acanthus.

Àkanthos, -ou és el nom en grec clàssic de l'acant (Akanthus mollis); però també el d'altres plantes espinoses del gènere Acacia procedents d'Aràbia i d'Egipte.  El nom deriva del grec ákantha, -es (espina), per les fulles espinoses d'una altra espècie (A. spinosus).

El gènere fou establert per C. Linné en 1753.

Del llatí mollis, -e (tou, bla), per les fulles sense espines.

adj. Vegetal que viu escanyat, habitualment per altres plantes.

Pla de l'Estany

Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors

Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança.

El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat.

Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació.

De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació.

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants.

En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia.

Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles.

Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general.

Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre.

Del gènere Acer, el principal de la família.

Nom creat per Robert Brown (1813), del grec a- privativa i kéras (banya), segurament perquè les flors d'aquest gènere no en tenen, d'esperó.

Adjectiu del llatí botànic format del grec ánthropos (home) i phorós (que porta), per la forma del label, que figura la silueta d'un home.

En memòria d'Aquil·les, deixeble del centaure Chiró que segons la mitologia grega fou el primer metge que l'emprà per a curar plagues i ferides. El nom del gènere Centaurea també té relació amb aquest mite.

Antic nom genèric, aquí en aposició, d'aquesta planta; derivat del llatí tardà ageratos, -i (el qui no envelleix), format del grec géras, gératos (vellesa, senectut) amb la partícula a- privativa, al·ludint a les flors, que conserven l'olor durant molt de temps. Altra teoria, poc consistent des del punt de vista lingüístic, el fa derivar del llatí aggeratus, -a, -um, participi passat del verb aggerare (amuntegar), pels capítols agrupats densament formant un corimbe. Cal esmentar que Plini el Vell anomenava ageraton a una planta que podria ser l'escurçonera (Scurzonera hispanica), emprada en altres temps contra la picada dels escurçons.

Epítet del llatí botànic compost del llatí chamaemelon, -i (la camomilla) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la camamilla.

Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició.

Vegeu Achillea millefolium

Del llatí nobilis, -e (cèlebre, noble, excel·lent), per la seva fàcies elegant i pomposa i per les seves qualitats.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per la bona olor que exhala.

Del grec ptarmikós (que fa esternudar), derivat de ptarmós, -ou (esternut). Ptarmica és el nom antic, aquí en aposició, d'una planta.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes.

v. Tallar, esqueixar-se el cimal d'una planta.

Pla de l'Estany

Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals.

m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Iran (Alta Ribagorça)

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal.

adj. Dit de la molsa erecta que desenvolupa els periquecis i l'esporòfit a l'àpex del caulidi.

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment.

Petit aculi.

Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges).

m. Punta llarga i atenuada dels fil·lidis, que forma un angle de menys de 45º.

Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans.

Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans.

adj. Terminat en acumen.

Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors.

Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil.

L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes.

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival).

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona).

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Per la seva situació taxonòmica.

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Pel seu hàbitat.

adj. Trobar-se en estat de letàrgia, repòs.

Castellfort (Ports)
Mas de Barberans (Baix Ebre). A l’hivern els arbres estan adormits.

adj. Estretament aplicat a l'òrgan en què s'insereix; en el cas dels fil·lidis, aplicats al caulidi.

Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars.

Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques.

Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició.

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar).

Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.

Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel.

El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827.

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pels petits tubercles globulosos que fan les arrels

Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams.

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent.

Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar).

Mot compost del grec kyón, kynós (gos) i del llatí apium, -ii (l'api), es a dir, api de gos, al·ludint a la seva toxicitat. Ápion, en grec, és la pera i ápios, el peral.

adj. Arbre o arbust de dues besses.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Del gènere Agave.

Quan Linné (Hortus Upsaliensis, 1748) es va adonar que no podia encabir els "aloes" americans dins el mateix gènere que els asiàtics i els africans, va mantenir Aloe per a aquests –llargament coneguts a les oficines de farmàcia–; i, per al nou gènere, va crear el nom Agave, com si diguéssim, 'planta admirable'. Del grec Agaué, nom de tota una sèrie de personatges femenins de la mitologia grega (una nereida, una amazona, etc), i que té relació amb l'adjectiu grec agauós, é, ón (noble, admirable).

Del llatí botànic americanus, -a, -um (americà). Perquè la planta és oriünda del continent americà.

m. o f. Gla. Fruit d’una planta del gènere Quercus. Fruit del roure.

Agullana(Alt Empordà)
Alpens (Lluçanès)
El Brull (Osona)
Cantallops (Alt Empordà)
Castellar de la Ribera (Solsonès)
Conesa (Conca de Barberà)
Fonollosa (Bages)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Margalef (Priorat)
Montpol (Solsonès)
Navès (Solsonès)
Pinós (Solsonès)
La Portella (Berguedà)
Els Prats de Rei (Anoia)
Rajadell (Bages)
Rocafort de Vallbona (Urgell)
Rubinat (Segarra)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)
Taradell (Osona)
La Valldan (Solsonès)

m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Boí (Alta Ribagorça)

adj. Classe de préssec.

Millena (Comptat)

Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria).

Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont.

Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses.

Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària.

Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre.

Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

adj. Terminat en punta que forma un angle de 45º a 90º, de marges rectes o convexos.

Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex.
Dit d’un òrgan acabat en punxa.

f. Remi preparat amb la planta d'aqeust nom.

Lliurona (Alt Empordà). Aiga d'oreia d'os.

De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia.

El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”.

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre.

Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols.

m. Aixal. Terreny amb poca vegetació, sec, rocallós.

Sentís (Alta Ribagorça)

Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».

En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».

A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada».

Del gènere Aizoon.

Nom en Plini d'una crassulàcia (probablement del gènere Sedum o del Sempervivum), format del grec aeí (sempre) i zóon (viu, vivent). Sempervivum és la traducció literal en llatí.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per viure-hi de forma preferent.

Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot.

Per als autors pre-linneans, aquesta espècie és una de les chamaepitys citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, que s'arrossega, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné.

Segons J. Cadevall, aquesta planta era coneguda a Montpeller com Iva moschata. El nom té un origen incert: hom l'ha relacionat amb formes femenines del francès if (teix); en celta, ivos; en alemany, eibe. Però altres autors el fan venir del llatí abiga o ajuga, nom d'una planta que, segons Plini, era la chamaepítys grega, a què atribuïa propietats abortives, i que ha estat identificada amb diverses espècies del gènere Ajuga.

Adjectiu derivat del llatí Pyramis, pyramidis (piràmide), per la inflorescència piramidada.

Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués.

Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos.

f. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Viladrau (Osona). Obeca

f. Bosc d’àlbers.

Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà)
L'Albereda, a l'E de Medinyà (Gironès). Mapa comarcal Gironès-20

f. Fruit de l’alberginiera.

Vilallonga del Camp (Tarragonès)

m. Classe de figa.

Corona (Eivissa)
Formentera

m. Arbre.

Culla (Maestrat)
La Jonquera(Alt Empordà)

m. Albercoc.

Bellmunt de Mesquí (Matarranya)

Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres.

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació.

Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna.

m. Comunitat d'algues.

Cadaqués (Alt Empordà). Auguer.
El Port de la Selva (Alt Empordà)
Platja de l'Alguer o L'Alguer, de les foranies de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre)
L'Alguer és una serreta propera a Llançà i que mor al mar (Llançà, Alt Empordà).

Del grec álisma, -atos o també álkisma, mot emprat per Dioscòrides i Plini, en llatí alisma, -atis, per a designar una planta de llocs humits amb fulles de plantatge, que els botànics han identificat amb Alisma plantago-aquatica. Linné relaciona el nom amb el grec alysmós (angúnia, desassossec), pel suposat efecte curatiu d'aquestes plantes; amb el mateix sentit, altres hipòtesis apunten al grec álkimos, -ou (fort, que enforteix o vigoritza).

El gènere Alisma fou establert per C. Linné en 1753.

És la Plantago aquatica dels botànics pre-linneans, que prengueren el nom dels herbolaris i del vulgar; l'anomenaven així per la semblança de les fulles d'aquesta espècie amb les del plantatge i perquè viu en ambients palustres. Linné el va mantenir com a nom específic.

D'Alisma, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Alkanna o alcanna és un nom del llatí medieval que designava plantes tictòries com ara l'alquena (Lawsonia inermis) -nom que sens dubte prové de al-ínna, nom àrab d'aquesta planta- i l'olivereta (Ligustrum vulgare). Després, a través del francès medieval arcanne, alcanne, etc, passà a denominar altres plantes tintòries de les boraginàcies com Anchusa tinctoria o Lithospermum tinctorium de Linné.

El gènere Alkanna fou establert pel botànic austríac Ignaz Friedrich Tausch en 1824 -sense donar-ne cap explicació- per a l'espècie A. tinctoria.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), per tenir en l'arrel un principi colorant roig, emprat per a tenyir.

Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades.

Nom llatí dels alls.

El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del grecollatí ampeloprason, -i, nom usat per Dioscòrides i Plini per a una planta que, segons aquest últim, naix a les vinyes (ámpelos, en grec) i té fulles com les del porro (práson, en grec), com si diguéssim 'porro de vinya'.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grecs polýs (molt, molts) i ánthos (flor), per les nombroses flors de la inflorescència.

Del llatí cepa, nom de la ceba en Plini, en comptes de caepa, l'usual entre els romans. C. Bauhin feia servir Cepa com a nom genèric de diferents espècies.

És el Chamaemoly de Fabio Colonna, que creà el nom, per a aquesta planta, amb els mots grecs chamaí (que s'arrossega, nan) i moly (una mena d'all). Segons ell mateix explica en Ekphrasis (1616), aquesta planta és el Moly de Dioscòrides i "vaig escollir-ne el nom per la minsa llargària de la tija".

Segons Teofrast i Dioscòrides, móly era el nom grec d'una planta bulbosa, una mena d'all, que, tanmateix, descriuen de manera distinta i que els botànics han volgut identificar amb plantes monocotiledònies de diferents famílies. Segons Plini, seria el nom d'una planta narcòtica que no té res a veure amb les anteriors. Alguns autors pre-linneans feien servir aquest mot com a nom genèric d'un tipus d'all.
En l'Odissea d'Homer, s'esmenta una planta fantàstica que els deus anomenen móly, d'arrel negra i flors blanques, molt difícil d'arrencar pels humans, amb la qual el deu Hermes preparà un remei per impedir l'encanteri d'Ulisses.

Moschatus, -a, -um (mesquer, que fa olor a mesc) és un adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (cabra de mesc, mesc) –d'origen oriental–, amb el sufix llatí atus, -a, -um (que en té o s'assembla a); perquè la planta fa olor de mesc.

Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), potser pels fruits d'un verd molt obscur, negrosos.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort, que és el sentit que té en el llatí botànic. Derivat del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de); òbviament, per ésser una planta hortense.

Paniculatus, -a, -um (paniculat, en forma de panícula –inflorescència composta de tipus racemós i aspecte piramidal–), adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (cabdell per a filar i panotxa de mill); pels pedicels llargs i de desigual longitud que donen a la inflorescència un aire de panícula.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és una espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè és planta cultivada.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs schoînos (jonc) i práson (porro), com si diguéssim 'all junciforme'. El mot apareix com Schoenoprason per primer cop en 1571 a l'obra de Pena i Lobelius Stirpium Adversaria Nova, on s'explica que va ser encunyat del nom vulgar amb què els belgues anomenaven a aquesta planta: bieslooch, del flamenc bies (jonc) i look (porro). Més tard, Dodonaeus, en Stirpium historiae... (1583), també el fa servir adduint la mateixa raó.

Del grec skorodóprason, segons Dioscòrides, nom d'una planta de les mides d'un porro (práson, en grec) i que reuneix les qualitats tant d'aquest com de l'all (skórodon, en grec), que els botànics han interpretat diversament, però que ben podria ser aquesta espècie.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó, en forma circular), derivat de rota, -ae (roda); és l'Allium montanum, capite rotundo, de C. Bauhin, al·ludint evidentment a la inflorescència esfèrica.

Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència.

Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes.

Del llatí ursinus, -a, -um (propi de l'os o referent a aquest animal). Plini anomenava ursinum allium (all d'os) a una mena d'all silvestre. Carl Linné pren aquest nom específic de la majoria d'autors precedents, des de Fuchs i Caesalpinus fins a Mattioli, que identificaven aquesta planta amb la de Plini. Segons Ambrosini, en Phytologiae (1666), "és diu Allium ursinum perquè neix als llocs feréstecs on viuen i s'arreceren els ossos".

Derivat del llatí victoria, -ae (la vitòria), fou usat per primer cop com a nom genèric per Brunfels en Novii Herbarii (1532) i més tard per Gesner en Horti Germaniae ... (1561). Aquest diu que el nom vulgar en alemany era sygwurtz, de syg (victoria) i wurzel (arrel). Tots dos autors relacionen el nom amb la creença molt estesa a l'Europa central segons la qual els soldats usaven, a guisa d'amulet, l'arrel d'una planta anomenada herba victorialis o victorialis, que tenia la virtut màgica de protegir i donar la victòria a qui la portava. La planta adoptava dues formes: victorialis longa o mas, que seria aquesta Allium victorialis; i victorialis rotunda o foemina, segurament Gladiolus communis. Noteu que Linné va conservar victorialis com a nom femení en aposició, per la qual cosa no està en concordança amb el nom genèric, neutre.

Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi.

Alnus, -i és el nom llatí del vern.

Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos.

Del grec alóe, -es –en llatí, aloe, -es i aloa, -ae–; segons Dioscòrides i Plini, nom d'una planta d'olor forta i amarga, que abundaria a l'Índia, d'on s'extreia un suc (el sèver o àloe) que es feia servir com a purgant i per a altres aplicacions. Els botànics creuen que es referien a vàries espècies d'àloe com A. vera, A. officinalis, etc.; aquesta, segons Cadevall, naturalitzada des d'antic als països mediterranis.  El nom té, probablement, origen oriental, si bé alguns autors en discrepen; com ara Tournefort, que el fa venir del grec hals, halós (la mar), perquè aquestes plantes viuen properes al mar.

El gènere Aloe fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí arborescens, -entis (que es fa arbre o en sembla), perquè es ramifica i creix amb aspecte arbustiu.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat, pintat d'un altre color), de macula, -ae (taca), al·ludint a les nombroses taques o marques blanques de les fulles.

adj. Relatiu o peranyent a l'estatge alpí.

Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense.

En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII.

Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència.

Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques.

Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles.

Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes.

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles.

Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles.

Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals.

Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Dedicada al metge i botànic francès Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné (1786-1789).

Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars).

Del grec althaía, en llatí, althaea (el malví i altres malvàcies); derivat de álthonai (curar-se), al·ludint a les seves virtuts medicinals.

Del llatí cannabinus, de cannabus o cannabis (el cànem), pel port de la planta i semblança de les fulles.

Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Del grec álysson compost pel prefix privatiu a- i lýssa (la ràbia) o lýzo (singlotar), per les suposades propietats contra la ràbia i el singlot. Els antics aplicaven aquest nom a distintes plantes, entre elles a una rubiàcia; la planta a què es refereix Dioscòrides amb aquest nom no és la mateixa que l'alyssum de Plini, i cap d'elles coincideix amb les d'aquest gènere.

Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat,  fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se.

Adjectiu compost d'alyssum i el sufix grec -oídes (semblant a), com volent dir que s'assembla al model genèric.

Format del llati calyx, calycis (el calze), al·ludint a la persistència d'aquesta coberta floral.

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), per trobar-se per les vores de les terres de conreu.

Epítet del llatí botànic compost de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), per la forma de les fulles.

Neologisme del llatí científic derivat de Granata, -ae, nom de la ciutat de Granada, segons Plini, a prop de la qual la trobaren P. E. Boissier i G. F. Reuter.

Del llatí hispidus, -a, um (eriçat), per l'aspre toment que la recobreix.

Especie dedicada al naturalista francès Picot de Lapeyrouse (1744-1818), autor de l'Histoire abrégée des plantes des Pyrénées.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees costaneres o marítimes.

Del llatí montanus, -a, -um (de les muntanyes), per la seva estació muntanyenca.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines), per les branques transformades en punxes.

f. Gla d'alzina. Quercus ilex ssp.ballota (alzinera).

Adraén (Alt Urgell). Alzina petita
Estimariu (Alt Urgell)
Gavarra(Alt Urgell)
Montant de Tost (Alt Urgell)
Ossera (Alt Urgell)
Paracolls (Noguera)
La Valldan (Solsonès)
Valldarques (Alt Urgell)
Vilanova de Maià (Noguera)

f. Alzina nascuda del rebrot d'una soca.

Cànoves (Vallès Oriental)

f. Alzina nascuda d'una gla.

Bescanó (Gironès)
Briolf (Pla de l'Estany). Aulina de peu
Cànoves (Vallès Oriental)
Orfes (Pla de l'Estany)
Sant Climent de Peralta (Baix Empordà)

f. Alzina nascuda de rebroll.

Sant Climent de Peralta (Baix Empordà)

f. Alzina de rebroll. Alzina nascuda d'un rebrot.

Briolf (Pla de l'Estany). Aulina de rebrot.

f. Alzina nascuda del rebroll d'una alzina que s'ha tallat.

Vilada (Berguedà))

m. Alzina petita.

Corts (Pla de l'Estany). Alzinai
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)

m. Bosc d'alzines.

La Jonquera (Alt Empordà)
Prades Baix Camp)

f. Alzinar. Bosc d’alzines.

Olzinelles (Vallès Oriental)

m. Alzinera (alzina) petita.

Gavarra (Alt Urgell)

v. Abraçar un arbre per mesurar-ne la soca.

El Cogul (Garrigues)

Pren el nom del gènere Amaranthus.

Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), per les tiges generalment blanquinoses.

Epítet del llatí botànic format amb blíton i el sufix grec -eidés (semblant a), llatinitzat com -ides, perquè s'assembla al Blitum, amb el qual ha estat confós pels autors americans.

Del grec blíton (blitum, en Plini), nom que Dioscòrides donava a una herba insípida, una mena de blet que els botànics han identificat amb aquesta planta. És el Blitum rubrum minus de C. Bauhin, nom genèric que Linné conservà com a específic.

Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut).

Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi.

Del llatí muricatus, -a -um (muricat, cobert de pues com el múrex), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla coberta de puntes curtes, i també obriülls), al·ludint als fruits madurs, coberts de berrugues o asprors.

Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné.

Del llatí silvestris, -e (que viu al bosc, silvestre), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc); en aquest cas, en el sentit que creix salvatge, ja que es tracta d'una planta més aviat arvense.

Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines, espinós), al·ludint al parell d'espines axil·lars característiques d'aquesta espècie.

Del llatí viridis, -e (de color verd), pel color verd de la inflorescència.

D'Amarlys, nom d'un gènere d'aquesta família, de plantes exòtiques.

Del grec Amaryllís, nom mitològic d'una pastora jove i formosa, cantada en la poesia bucòlica dels clàssics Teòcrit, Virgili i Ovidi, així com, més tard, pels poetes dels Renaixement. El nom probablement té relació amb el grec amarýsso (resplendir).

El gènere Amaryllis fou publicat per Linné en 1753

Veieu Sternbergia lutea.

Del grec ambrosía (néctar, menjar que feia immortals els déus), al·ludint al perfum que exhalen diverses espècies d'aquest gènere. Mot relacionat amb el grec ambrósios o ámbrotos (immortal), que pot estar relacionat amb el fet de ser unes plantes molt resistents.

El gènere Ambrosia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic compost del nom del gènere Artemisia i el mot llatí folium, -ii (la fulla), per ésser les fulles d'aquesta planta semblants a les de l'artemísia.

Epítet del llatí botànic compost de tenuis, -e (prim, estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles molt dividides en segments prims, quasi linears.

f. Ametlla. Fruit de l'ameler (ametller) i especialment la seva llavor comestible.

Tortosa (Baix Ebre)
Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna.

m. Ametllerar. Camp d’ametllers.

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres.

f. Ametlla. Fruit de l’ametler (ametller) i especialment la seva llavor comestible.

Alfara de Carles (Baix Ebre
Cocentaina (Comtat)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Tortosa (Baix Ebre)

f. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers).

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Sant Mateu del Maestrat (Baix Maestrat)
Xerta (Baix Ebre)

m. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers).

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

f. Fruit de l’ametller i especialment la seva llavor comestible.

Abella de la Conca (Pallars Jussà)
La Figuera (Priorat)
Paterna (Horta)
Peralta de la Sal (Llitera)
Rocallaura (Urgell)

m. Ametllerar. Camp d’ametllers.

Peralta de la Sal (Llitera)

f. Ametllerar. Camp d’ametllers.

Ametllereda del Mas Prat, de Regencós (Baix Empordà). Enaigats p 98

m. Ametllerar. Camp d’ametllers

Caulès (Selva)

Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses.

m. Fil·lidi ventral d'algunes hepàtiques folioses, normalment més petites i amb una forma diferent als altres fil·lidis.

v. Determinar les mides d'una planta.

Valldarques (Alt Urgell)

Del grec ámmi (en llatí, ammium), una mena de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els terrenys sorrencs els preferits de la planta.

Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat.

De l'àrab hispànic bisináca i aquest de pastinaca, -ae, nom llatí d'altres umbel·líferes, com la xirivia o la pastanaga.

f. Móra. Infructescència de l’esbarzer.

Mas de Barberans (Baix Ebre)
Tortosa (Baix Ebre)

adj. Vegetal que es mor.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

adj. En forma d'ampolla; com és ara les cèl·lules de base arrodonida i prolongades en un coll.

Pren el nom del gènere linneà representatiu Amygdalus (l'ametller). Aquesta família es considera avui una subfamília, Amygdaloideae, de les rosàcies

Del grecollatí amygdalus, -i (l'ametller).

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt freqüent i coneguda.

Del grec anakámpto (tornar, tòrcer), perquè el retinacle és corbat en forma subcilíndrica.

Del neollatí pyramidalis, -e (piramidal, en forma de piràmide), per la forma de la inflorescència, piramidal, més aviat, cònica.

Nom aplicat per Vaillant, perquè les flors radials (ligulades) femenines, disposades en cercle al voltant del disc, són estèrils. És una contracció de la paraula grega ananthókyklos formada pel prefix privatiu an- (no, sense), ánthos (flor) i kýklos (cercle).

Del llatí clava, -ae (maça), pel peduncle inflat a l'àpex, com una massa o porra.

Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), sens dubte per les lígules grogues de les flors perifèriques.

De l'adjectiu geogràfic llatí valentinus, -a, -um (de València), per ser el lloc on habita.

Nom grecollatí usat des del temps de Dioscòrides per a designar els morrons; del grec anageláo (riure), perquè són plantes de flors alegres.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ésser planta molt menuda.

Del llatí tenellus, -a, -um (tobet), diminutiu de tener, -a, -um (tendre, flexible), per les tiges primes i tendres d'aquesta espècie,

De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida).

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor.

Paraula d'origen grec, composta del prefix aná- (a dalt, sobre) i rhin, rhinós (nas, musell), que Dioscòrides, el Pseudo Apuleius i Plini feien servir com a sinònim d'antirrhínon, en grec, o antirrhinum, en llatí.

Desfontaines va crear aquest gènere amb els Antirrhinum de Linnè que tenen la corol·la oberta; però sense aclarir expressament la raó del nom.

Adjectiu del llatí botànic, compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles inferiors semblants a les de la margaridoia (Bellis sp).

Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques.

El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.

Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí undulatus, -a, -um (que s'assembla a les ones), derivat de unda, -ae (l'ona), per les fulles amb les vores ondulades.

Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta.

Del grec andráchne, -es (la verdolaga). Linné l'aplicà el nom perquè hi té una retirança. Dioscòrides esmenta una andráchne ágria que els botànics han identificat amb, entre altres, Andrachne telephioides.

Del grec teléphion (verdolaga) i el sufix -eídes (semblant a). Tournefort va crear el gènere Telephioides per a la planta que anomenà Telephioides graecum humifusum, flore albo (T. grec prostrat, de flors blanques); perquè recorda el telephion de Dioscòrides i de Plini, semblant a la verdolaga i interpretat diversament pels autors. Després, Linné li canvià el nom per Andrachne.

Del grec anér, andrós (home) i ákos, -ou (remei), és a dir, 'remei d'home', androsaces fou el nom donat per Dioscòrides i Plini a una alga marina de les costes de Síria, que era considerada remei eficaç contra la hidropesia i la gota.

Linnè, seguint a Clusius, a Tournefort i a altres botànics, estableix el gènere Androsace per a unes plantes que no tenen res a veure amb aquelles a què s'aplicava originalment i fa derivar el nom d'anér, andrós (home) i sákos, -eos (escut), suposadament per la forma de las fulles rosulars d'Androsace maxima. Cadevall en dissenteix perquè, diu, "aleshores seria androsáces, i no andrósaces com escriuen els autors antics".

Del llatí carneus, -a, -um (de carn, carnós), per les flors de color de carn; és el Sedum alpinum, angustissimo folio, flore carneo, de C. Bauhin (Pinax, 1623).

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té pestanyes) derivat de cilium, -ii (parpella, pestanya), per les fulles glabres en ambdues cares i ciliades als marges.

Del llatí elongatus, -a, -um, participi passat del ver elongare (prolongar, allargar), pels pedicels capil·lars molt més llargs que les flors i que les bràctees de l'involucre, com allargassats, relativament a altres espècies congèneres.

Del llatí imbricatus, -a, -um (fet en forma de teula), derivat de imbricare (cobrir de teules), per les fulles imbricades tot al llarg de les tiges.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), pel calze acrescent, molt gran en la maturitat, més que no pas per les dimensions de la totalitat de la planta.

Del llatí villosus, -a, -um (vellós), per les fulles i tiges pubescents.

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor.

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Nom d'origen dubtós, segons sembla derivat del grec anér, andrós (home), i ále (error, pèrdua), és a dir, 'error humà', potser per ésser algunes espècies difícils de distingir i fàcils de confondre. Altres el creuen format per anér, andrós i hýalos (vidre, cristall), per raons sense aclarir.

El nom del gènere Andryala fou establert per C. Linné en 1753, sens explicar-hi el motiu.

Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum, (sencer) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles enteres o gairebé enteres.

Epítet del llatí botànic, format del llati lyra, -ae (la lira) amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), fent referència a la forma de les fulles inferiors.

Adjectiu geogràfic llatinitzat referent a Ragusa, nom de dues ciutats, una a Sicília i l'altra a la costa adriàtica de Croàcia, encara que no hi visqui, aquesta planta, en cap d'elles.

m. Part amb forma anular de la càpsula situada entre l'urna i l'opercle. Està formada per una o més files de cèl·lules diferenciades, que faciliten la dehiscència o obertura de la càpsula. Pot despendre's del tot o quedar-se adherit a la boca de la càpsula.

m. Engruiximent al voltant d'un porus de la paret d'un hialocist.

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent.

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), pel seu hàbitat.

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte)

Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral).

Del grecollatí anethum, -i, segons Plini, nom d'una planta flairosa, probablement l'anet (Anethum graveolens). Nom emparentat amb el també grecollatí anisum, -i, probablement l'anís (Pimpinella anisum).

Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, no necessàriament fètida; mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire). Perquè la olor dels fruits és molt aromàtica.

Nom de la planta en llatí medieval, angelica herba o simplement angelica, que significa 'dels àngels', mot derivat del grec ángelos, -ou (missatger, àngel). Segons Ambrosini, Phytologiae… (1666), rep aquest nom per la olor suavíssima de l'arrel que pretesament protegia de la pesta, o pels poders angèlics que s'atribuïen a la planta, com sobrenaturals, contra els verins i les malalties molt greus.

Dedicada per Gouan al metge i botànic perpinyanès D. Rasouls -escrit també Razoux i Razoul-, que l'havia trobada herboritzant al Pirineu, prop de l'estany de Laurenti.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada.

Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte).

Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs.

f. Fruit de noguera.

Beseit (Matarranya)

f. Nou de noguera americana.

Tortosa (Baix Ebre)

Del llatí antenna, -ae (antena, verga) -aquí en el sentit que s'aplica als òrgans sensorials dels insectes i altres animals-, per les setes o papus claviformes de les flors masculines que recorden les antenes de les papallones diürnes.

Per ser planta dioica en distints involucres i en diferents individus.

Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len.

m. Òrgan masculí, en el qual es formen els gàmetes masculins o espermatozoides (anterozoides).

adj. Gàmeta masculí.

Del grec anthemís (floreta); en Plini, anthemis és el nom de la camamilla i de la flor en particular.

Forma en grau superlatiu del llatí altus, -a, -um (alt), per l'excepcional alçària d'aquesta espècie en relació a les altres del mateix gènere.

Del llatí arvum, -i (el camp conreat), estació preferent de la planta.

Antic nom genèric, aquí en aposició, d'algunes plantes de la família de les asteràcies. Del grecollatí cotula o cotyla, una mena d'escudella que servia com a mesura de capacitat, fent referència a una cavitat a la base de les fulles d'aquesta espècie. Cadevall afegeix una altra explicació segons la qual seria el diminutiu de Cota, nom geogràfic històric de la regió de Venècia.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), perquè creix principalment en platges arenoses i roquissars costaners.

Dedicada al naturalista italià Giovanni Batista Triumfetti o Trionfetti (1656-1708), professor de Botànica i director del jardí botànic de la universitat de Roma i autor d'Observationes de Ortu et vegetatione plantarum, Roma, 1685.

Anthericum és un mot del llatí botànic creat per Linné –sense donar-ne cap explicació– en substitució de Phalangium de Tournefort. Sens dubte, prové del grec anthérikos, nom amb què Teofrast i Plini designen la tija de la porrassa (asphódelos, en grec) i Dioscòrides, la flor de la mateixa planta. La primera part del nom, evidentment, està relacionada amb el grec ánthos (flor) i la segona, segons diferents autors, però sense cap justificació, amb el grec rhechós (arbustos espinosos, bardisses). Seguint aquest criteri, el botànic italià Ambrosini diu: "Antherichon, és a dir, flor que naix entre bardisses i tanques".

Aquest nom, potser del llatí medieval, apareix en un comentari al Dioscòrides traduït (1516) per Ermolao Barbaro, aplicat a una planta, anomenada també martegonia, "de flor purpúria, com el lliri", probablement el marcòlic vermell (Lilium martagon).
Format del llatí lilium, -ii (el lliri) amb el sufix -ago, -aginis, que indica relació o semblança. Linnè prengué aquest nom (que és femení i, al binomi, va en aposició) de C. Bauhin que esmenta la Liliago de Cordus com a sinònim del seu Phalangium parvo flore non ramosum.

Plini anomena amb aquest mot, manllevat del grec anthrískos, una planta no identificada, atribuïda al cerfull (A. cerefolium), si bé altres autors l'associen a les agulloles (Scandix australis).

El botànic C. H. Persoon, en 1805, establí el gènere Anthriscus sobre la Scandix Anthriscus de Linné.

Nom, manllevat del grec kaukalís, amb què Plini anomenava a una planta umbel·lífera no identificada.

Del llatí caerefolium o cerefolium, -ii, nom (adaptat del grec chairéphyllon) amb què Plini anomenava a una planta olorosa no identificada, probablement aquesta espècie.

Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), com agrest o bord, per ser una planta verinosa.

Nom grec d'una planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva d'ánthos (flor). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades).

El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades, encara que Dodonaeus i Lobelius incloïen ja entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així.

Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat.

Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança.

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um.

Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon.

Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto.

Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell".

Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia.

En honor al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Del llatí litigiosus, -a, -um (litigiós, que és objecte de disputa), perquè n'ha estat discutida la posició sistemàtica. Derivat del verb litigare (litigar, disputar).

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres. Compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla).

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel toment bla que cobreix la planta.

És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia.

Adjectiu del llatí botànic que significa sempre verd, perquè la planta és verd tot l'any; del llatí clàssic semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

En honor de Joan Pertegàs, apotecari de La Sénia (Tarragona), condeixeble, amic i col·laborador del botànic Carles Pau.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià), perquè la planta es fa a Sicília.

Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit.

adj. Que desenvolupa el seu cicle vital dins d'un període vegetatitu, en menys d'un any.

f. Collita.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Les glans van a anyades

adj. Que té molts anys.

(Joan Pellicer)

adj. Planta que un any lleva molt i un altre no.

El Boixar (Baix Maestrat)
Mas de Barberans (Baix Ebre). Les glans van a anyades

adj. Que té molts anys.

(Martí Domínguez, La sega p 155)

adj. Que té apèndixs, generalment curts i fins. Alguns cilis del peristoma intern del gènere Bryum poden ser-ho.

m. Extrem superior d'un òrgan o d'una part d'un òrgan.

Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència...

Àpex (m.) del nervi (m.). Extrem superior del nervi, que pot presentar diferents morfologies.

Nom del llatí botànic derivat del grec a- (prefix privatiu), phýllon, -ou (fulla) i ánthos, -ou (flor). Teofrast feu servir aphillanthés com a adjectiu per a descriure una planta sense pètals o fulles. Segons C. Bauhin, fou L. Anguillara qui primer (1561) anomenà Aphyllanthes a una planta que no té res a veure amb aquesta. Després, Pena i Lobelius anomenaren Aphyllanthos Monspelliensium a la jonça pel nom, Aphyllanthos, que li havien donat els botànics de Montpeller.

El gènere Aphyllanthes fou establert per Tournefort (1700) i validat en Linné (1753)

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres, com ara Monspessulus, Mons Pessulanus, Monte Pestellario, etc. L'origen del nom és molt controvertit. La primera part ve sens dubte del llatí mons, -ntis (mont, mutanya); la segona podria relacionar-se amb els mots llatins pastellum, -i (glast o herba pastell), pistillus, -i (mà de morter) o potser pessullus, -i (pestell, forrellat).

adj. Relatiu o pertanyent a l'àpex.

m. Punta curta i sobtada.

adj. Terminat en un apicle.

Que termina en un mucró o petita punta.

adj. Poblat de pins.

Dòrria (Ripollès)

Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec.

Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable.

En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles.

Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles –que naixen als nusos, oposats a les fulles– i que són molt curts i de vegades nuls.

Del gènere Apocynum, que falta a la flora dels Països Catalans.

f. Part basal de la càpsula eixamplada, verda i amb funció fotosintètica.

adj. Arbre de capçada rodonenca, que sembla un pom.

Horta de Sant Joan (Terra Alta). És un roure apomadet

adj.. Fent pom, feix.

Iran (Alta Ribagorça)

adj. Recobert de prat.

Sapeira (Alta Ribagorça)

Que no té ales

Fruit sec que conté una única llavor.

Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex.

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga.

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817).

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.

Perquè és molt comuna.

Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes.

El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana.

Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie.

El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques.

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí arcuatus, -a, -um (arquejat), per les síliqües, de vegades arquejades cap enfora.

Adjectiu del llatí científic, derivat d'auricula, -ae (l'orella), que vol dir "en forma d'orella", fent referència a les fulles caulinars amplexicaules-auriculades.

Epítet compost del neollatí botànic que vol dir "amb forma de bràssica", per la semblança de les fulles caulinars a les de la Brassica napus.

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb pestanyes), per les fulles piloses.

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, aspre), per l'indument del tronc.

Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès.

Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació, en murs i roques.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, van reinterpretar aquest adjectiu aplicant-lo a les plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe. Denominació impròpia aquí, perquè les fulles a què fa referència, no són perfoliades, sinó amplexicaules.

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Del llatí serpyllum o serpillum, nom que dona Plini al serpoll, i follium, -ii (la fulla), és a dur, de fulles semblants a les del Serpyllum.

Dedicada al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), al·ludint a la forma del tronc fructífer.

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Del llatí turritus, -a, -um (torrejat); aquí "en forma de torre", pel seu tronc dret, robust, simple i fullós.

Del nom del gènere tipus d'aquesta família: Arum.

f. Classe d'oliva.

La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat)

Aràlia és la forma llatinitzada d'aralie, terme adaptat pels colons francesos del nom iroquès d'un arbust originari de Canadà, que va donar nom al seu gènere i que, al seu torn, es va convertir en el gènere tipus de la família.

Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines.

m. Fruit de l’arç negre.

Agullana (Alt Empordà)
La Baronia de Rialb (Noguera)
Besan (Pallars Sobirà)
Castellnou d’Oluges (Segarra)
Das (Cerdanya)
La Jonquera (Alt Empordà)
Olot (Garrotxa)
Talaixà (Garrotxa)
Viladrau (Osona)

 Gènere creat en 1818 pel botànic portuguès F. de Avellar Brotero (1744-1828) que el dedicà al seu compatriota, polític, diplomàtic i botànic aficionat, Antonio de Araujo e Azevedo.

Sericifera significa 'que porta seda', del llatí sericum, -i (el teixit de seda) i fero (portar), referint-se als pèls sedosos que envolten les llavors. El nom sericum prové de Seres, que és com en Roma deien als pobles d'orient d'on venien els teixits de seda i, per extensió, a aquest comerç.

m. Fruit d'arbocer (arboç).

Tortosa (Baix Ebre)

adj. Pertanyent als arbres. Diccionari Alcover Moll

m. Arbre fruiter.

Montan de Tost (Alt Urgell)

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

Sant Joan del Pas (Montsià)

m. Caducifoli. Que perd el fullatge cada any.

Riu (Garrotxa)

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

Bàscara (Alt Empordà)

f. Conjunt d’arbres, especialment quan són plantats.

Tivissa (Ribera d’Ebre)

En Virgili, nom llatí de l'arboç i del fruit; emparentat amb arbor, -boris (arbre). N'hi ha qui el fa derivar suposadament del celta arbouse o arboise (fruit de superfície aspra, granulosa).

En Plini, nom de l'arboç i del fruit; que, segons diu, és una síncope de unum edo (menjo un), per ser un fruit un xic indigest, que convé menjar en petites quantitats.

Nom del llatí botànic compost del grec árkeuthos, -ou, nom de diferents ginebres i savines i dels seus fruits, i bíos, -uo (vida, manera de viure), perquè l'Arceuthobium oxycedri viu paràsita sobre les rames de diversos Juniperus.

Forma de genitiu del mot grecollatí oxycedros, -i, nom d'una planta de fulles punxants que molts autors han identificat amb el càdec (Juniperus oxycedrus), perquè hi viu paràsit. Així, el nom l'específic reitera la idea del genèric com a planta paràsita del càdec.

Del grec árction, arctium en llatí, que en Dioscòrides i Plini era una planta molt diferent, probablement dels gèneres Verbascum o Inula. El nom tindria relació amb el grec árctos, -ou (os, ossa), referint-se al pèl aspre de l'os, per ser plantes molt peludes.

Linnè va establir aquest gènere en substitució de Lappa de Tournefort; però, seguint a Cesalpino, com feren altres botànics de l'època, va confondre arctium amb arcium, que és el nom que dona Plini a la repalassa.

Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa (Arctium lappa i A. minus). Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels.

Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort.

En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus.

Segons el metge grec Galè, arctostaphylos era el nom d'una planta petita i llenyosa amb fulles d'arbóç i fruits rodons i vermells que neix al Pont (antiga regió costanera de la Mar Negra); Autors com Clusius i Adanson creien que es tractava de la nostra boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). És un mot d'origen grec que significa literalment raïm d'os, de árktos (os) i staphylé (raïm), al·ludint que els ossos en fan servir les baies com a aliment.

El gènere Arctostaphylos fou publicat per Michel Adanson en 1763.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Vegeu Arctostaphylos alpina.

Hi ha autors que han considerat que el terme Arctostaphylos és de gènere masculí, raó per la qual en algunes publicacions encara trobem aquest tàxon com Arctostaphylos alpinus.

Corbat en forma d’arc.

D'Areca, nom d'un gènere de palmeres de les regions tropicals i subtropicals d'Àsia, escollit com a gènere tipus de la família.

Correspon a la família Palmae (Palmàcies) de A. L. de Jussieu, sinònim usat encara en algunes publicacions.

De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies.

Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol.

Del llatí ciliatus, de cilium (pestanya), per les fulles amb el marge ciliat.

Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors.

Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles.

Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació.

Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals.

De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut.

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Epítet compost del grec leptós (prim, petit) i kládos (branca), per les tiges primatxones.

Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

f. Punta llarga, fina i rígida.

Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor

m. Comunitat d’argelagues.

Argelagars, a prop de Torrent de Cinca (Baix Cinca)

m. Comunitat d’argilagues (argelagues)

El Pont d’Armentera (Alt Camp)
Les Cases Noves de la Riera (Alt Penedès)
Rasquera (Baix Ebre)

Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Dedicat a Linnè.

Dedicada a Giacomo Zanoni (1615-1682), botànic italià, deixeble d'Ambrosini a qui va succeir com a conservador del Jardí Botànic de Bolònia, i autor d'Istoria botanica, obra més coneguda per la segona edició ampliada, traduïda al llatí i publicada pòstumament: Rariorum Stirpium Historia.

Del grec arísaron, -ou, nom d'una planta que, segons Dioscòrides, era petita amb l'arrel com una oliva i més aguda que la de l'áron, que els botànics han identificat amb l'Arisarum vulgare.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), perquè és planta vulgar en molts indrets del Sud d'Europa.

Simorrhinus, -a, -um (de nas aixafat) és un adjectiu del llatí botànic format del grec simós (camús) i rhis, rhinós (musell, nas), per la forma arrodonida de la punta de l'espàdix.

Nom ja emprat per Dioscòrides i Plini, i pels botànics prelinneans, derivat del grec áristos (excel·lent) i locheía (part), per ser reputades aquestes plantes des de l'antiguitat com a molt bones per a facilitar el part.

Del grecollatí clematitis, -ides, és el nom d'una de les Aristolochia de Dioscòrides que, segons sembla, és aquesta espècie linneana, que C. Bauhin anomenava Aristolochia Clematitis recta. Derivat del grec chlematís, -ídos (la vinya) i aquest, de chléma. -atos (sarment), perquè la planta és poc o molt sarmentosa.

Del llatí longus, -a, -im (llarg). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma allargat.

Del llatí paucus, -a, -um (poc, escàs) i nervus, -i (nervi), fent referència a les fulles amb el limbe relativament menys reticulat.

Nom grecollatí (escrit també plistolochia) d'una planta que, segons Plini, és bona per a facilitar el part; és la Pistolóchia de l'Ecluse, i l'Aristolóchia Pistolóchia dicta de C. Bauhin. Segons aquests i altres autors pre-linneans, de pistós (fidel, garant) i locheía (el part); actualment es prefereix una segona versió: de pleístos (molt nombrós) i locheía.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma arrodonit.

Del gènere Aristolochia.

m. Camp d'armellers (ametllers).

Cardell (Baix Cinca)

Méla armeniaká (poma d'Armènia) és el nom en grec que tenen els albercocs segons Teofrast. Entre els romans, pruna armenia o armeniaca, per ser originària d'Armènia.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut.

Segons C. Bauhin, aquest mot deriva del nom vulgar en francès antic, armeries o amoiries, que segon alguns autors podria ser Diantus armeria.

Els botànics prelinneans reunien genèricament els Dianthus i les Armeria. Sembla que fou Clusius el primer botànic que anomenà alguna d'aquestes plumbaginàcies “Armerius montanus...”, sinònim del "Caryophyllus montanus..." de C. Bauhin, i de l'Statice Armeria de Linné. Willdenow, separà aquestes plantes dels Statice i les agrupà en el nou gènere Armeria.

Adjectiu del llatí botànic format per allium, -ii (l'all) i el sufix -acea (semblant a), per l'aparença de la planta.

Per alguna semblança amb un plantatge; del llatí plantago, -inis (plantatge) i el sufix -eus, -a, -um (com, semblant a).

Rruscinonensis ,-e (rossellonès, del Rossellò), adjectiu del llatí postclàsic derivat de Ruscino, nom d'una antiga ciutat de la Galia Narbonensis propera a l'actual Perpinyà, capital del Rosselló, probablement perquè la planta va ser trobada en aquesta comarca.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), per haver-se trobat als arenys costaners del nord d'Europa.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè viu als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya o estatge alpí.

Aquest nom es fa derivar del grec ptarmikós (que fa esternudar) perquè la pols que aixeca la flor seca és esternutatòria, d'on li ve el nom de tabac de muntanya; També hi ha qui diu que els pastors fumen les flors i les fulles de l'àrnica com si fos tabac.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), pel lloc d'habitació preferent, les muntanyes.

Mot del llatí botànic que significa literalment 'xicoira d'anyell', formada de dues paraules gregues, arén, arnós (anyell, xai) i séris, -eos (xicoira).

El genere Arnoseris fou publicat pel botànic Joseph Gaertner (1732–1791) a l'obra De Fructibus et Seminibus Plantarum (1791).

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (noi, minyó), fent referència a les petites dimensions de la planta.

m. Òrgan femení, en el qual es formen els gàmetes femenins o ovocèl·lules.

m. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Mas de Barberans (Baix Ebre)

v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjançant les arraïls (rels).

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

f. Part inferior d'una planta vascular.

Caseres (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjanaçant les arrels.

La Jonquera (Alt Empordà)

m. Camp d'arròs.

La Cava (Baix Ebre)
Roquetes (Baix Ebre)

El nom d'aquest gènere vindria d'Ártemis, la deessa grega de la castedat, Diana en la mitologia romana. Segons altres autors, entre ells Plini, el nom vindria d'Artemisia, vidua de Mausol, rei de Caria.

Nom en llatí del donzell o absinti: absinthium, -ii, i aquest, del grec apsínthion; aquí com a nom en aposició (sense concordança). Amb les fulles d'aquesta planta es fa el licor anomenat absenta.

Del llatí arborescens, -entis, participì present del verb arborescere (fer-se arbre), és a dir, que es fa arbre, pel tronc llenyós.

Del llatí campestris, -e (del camp), indicant la seva estació, perquè creix als camps.