Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Chaerophyllum temulum

Temulum no és un adjectiu llatí. Si que n'és temulentus, -a, -um (que puja al cap, embriagador), de què podria ser una forma apocopada; fa referència als símptomes de la intoxicació amb aquesta planta, semblants als de la intoxicació etílica. També hi ha en llatí temetum, -i (vi, beguda capitosa), terme relacionat amb el grec to méthy (el vi).

Etimològic
Heracleum sphondylium subsp. granatense

Del llatí científic granatensis, -e, derivat de Granata, -ae ciutat romana de la Bètica, l'actual Granada, per ser en aquesta província espanyola on es va identificar primer aquesta planta.

Etimològic
Scabiosa columbaria subsp. cinerea

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), al·ludint a les fulles de color verd grisós.

Etimològic
Erysimum kuntzeanum

A la memòria del botànic alemany Otto Kuntze (1843-1907), autor de la controvertida obra Revisio Generum Plantarum, en què proposava una revisió de les normes nomenclaturals, àmpliament rebutjada per la comunitat botànica.

Etimològic
Herniaria fruticosa

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), pel seu tronc llenyós.

Etimològic
Iberis garrexiana

Garrexianus, -a, -um (de Garrexium, Alps del Piemont), llatinisme toponímic. Probablement de l'italià Garressia, població dels Alps marítims, al riu Tànaro, entre Niça i Gènova.

Etimològic
Scandix australis

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud) al·ludint a la regió mediterrània, on habita la planta. Sinònim de meridionalis i antònim de borealis.

Etimològic
Abadosa

f. Bosc de beços.

Atles del comptat de Besalú p.42

Etnobotànica
Abalit

m. Vegetal fet malbé, sovint per podriment.

Lliurona (Alt Empordà)

Etnobotànica
Abellota

f. Fruit de les carrasques. Fruit d'una planta del gènere Quercus.

Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Gia (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Abortiu

Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs.

Etnobotànica
Abutilon

De l'àrab abū-tlīlūn (abútilon). En Avicenna, una planta semblant a la Althaea.

Etimològic
Abutilon theophrasti

Dedicada a Teofrast (372-287 aC), filòsof grec, deixeble d'Aristòtil i successor seu al capdavant del Liceu d'Atenes; autor de l'obra De historia plantarum (Història de les plantes).

Etimològic
Acacia

Del grec akakía, -as, en llatí acacia, -ae, nom que rebien diferents arbres o arbustos espinosos, com altres espècies del gènere Acacia, algunes d'Egipte i Aràbia; qualitat per la qual, segons Teofrast, en rep el nom, relacionat amb ákantha (espina).

Etimològic
Acacia dealbata

Del llatí dealbatus, -a, -um (emblanquinat, blanquinós), per l'aspecte glauc de les fulles.

Etimològic
Acanalat, acanalada

adj. En forma de canal. En un fil·lidi acanalat la seva secció transversal és semicircular, en forma de U.

Briòfits
Acanyat

adj. Vegetal que viu escanyat, habitualment per altres plantes.

Pla de l'Estany

Etnobotànica
Acaule

Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors

Plantes vasculars
Acer

Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança.

El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Acer campestre

Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat.

Etimològic
Acer italum

Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació.

Etimològic
Acer monspessulanum

De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació.

Etimològic
Acer negundo

Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants.

Etimològic
Acer opalus

En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia.

Etimològic
Acer opulifolium

Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles.

Etimològic
Acer platanoides

Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general.

Etimològic
Acer pseudoplatanus

Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre.

Etimològic
Aceraceae (Aceràcies)

Del gènere Acer, el principal de la família.

Etimològic
Achillea

En memòria d'Aquil·les, deixeble del centaure Chiró que segons la mitologia grega fou el primer metge que l'emprà per a curar plagues i ferides. El nom del gènere Centaurea també té relació amb aquest mite.

Etimològic
Achillea ageratum

Antic nom genèric, aquí en aposició, d'aquesta planta; derivat del llatí tardà ageratos, -i (el qui no envelleix), format del grec géras, gératos (vellesa, senectut) amb la partícula a- privativa, al·ludint a les flors, que conserven l'olor durant molt de temps. Altra teoria, poc consistent des del punt de vista lingüístic, el fa derivar del llatí aggeratus, -a, -um, participi passat del verb aggerare (amuntegar), pels capítols agrupats densament formant un corimbe. Cal esmentar que Plini el Vell anomenava ageraton a una planta que podria ser l'escurçonera (Scurzonera hispanica), emprada en altres temps contra la picada dels escurçons.

Etimològic
Achillea chamaemelifolia

Epítet del llatí botànic compost del llatí chamaemelon, -i (la camomilla) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la camamilla.

Etimològic
Achillea millefolium

Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició.

Etimològic
Achillea millefolium subsp. millefolium

Vegeu Achillea millefolium

Etimològic
Achillea nobilis

Del llatí nobilis, -e (cèlebre, noble, excel·lent), per la seva fàcies elegant i pomposa i per les seves qualitats.

Etimològic
Achillea odorata

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per la bona olor que exhala.

Etimològic
Achillea ptarmica

Del grec ptarmikós (que fa esternudar), derivat de ptarmós, -ou (esternut). Ptarmica és el nom antic, aquí en aposició, d'una planta.

Etimològic
Achillea ptarmica subsp. pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Acícula

Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes.

Plantes vasculars
Acimalar

v. Tallar, esqueixar-se el cimal d'una planta.

Pla de l'Estany

Etnobotànica
Aclamidi, Aclamídies

Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals.

Plantes vasculars
Aclevat

m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Iran (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Aconitum

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

Etimològic
Aconitum anthora

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Etimològic
Aconitum lycoctonum

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Etimològic
Aconitum napellus

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Etimològic
Acrescent

Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal.

Plantes vasculars
Acrocàrpic, acrocàrpica

adj. Dit de la molsa erecta que desenvolupa els periquecis i l'esporòfit a l'àpex del caulidi.

Briòfits
Actaea

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Etimològic
Actaea spicata

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Etimològic
Actinomorf, actinomorfa

Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment.

Plantes vasculars
Aculèol

Petit aculi.

Plantes vasculars
Aculi, aculeat

Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges).

Plantes vasculars
Acumen

m. Punta llarga i atenuada dels fil·lidis, que forma un angle de menys de 45º.

Briòfits
Acumen

Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans.

Plantes vasculars
Acuminat

Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans.

Plantes vasculars
Acuminat, acuminada

adj. Terminat en acumen.

Briòfits
Adenocarpus

Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum.

Etimològic
Adenocarpus grandiflorus

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors.

Etimològic
Adenostyles

Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil.

Etimològic
Adenostyles alliariae

L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria.

Etimològic
Adenostyles alliariae subsp. pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes.

Etimològic
Adonis

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Etimològic
Adonis aestivalis

Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival).

Etimològic
Adonis autumnalis

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Etimològic
Adonis citrina

Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona).

Etimològic
Adonis flammea

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Etimològic
Adonis intermedia

Per la seva situació taxonòmica.

Etimològic
Adonis microcarpa

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Etimològic
Adonis pyrenaica

Pel seu hàbitat.

Etimològic
Adormit

adj. Trobar-se en estat de letàrgia, repòs.

Castellfort (Ports)
Mas de Barberans (Baix Ebre).
A l’hivern els arbres estan adormits.

Etnobotànica
Adprès, adpresa

adj. Estretament aplicat a l'òrgan en què s'insereix; en el cas dels fil·lidis, aplicats al caulidi.

Briòfits
Aegopodium

Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars.

Etimològic
Aegopodium podagraria

Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques.

Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició.

Etimològic
Aesculus

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar).

Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Etimològic
Aesculus hippocastanum

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.

Etimològic
Aetheorhiza

Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel.

El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827.

Etimològic
Aetheorhiza bulbosa

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pels petits tubercles globulosos que fan les arrels

Etimològic
Aethionema

Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams.

Etimològic
Aethionema saxatile

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Etimològic
Aethionema saxatile subsp. ovalifolium

Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent.

Etimològic
Aethusa

Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar).

Etimològic
Aethusa cynapium

Mot compost del grec kyón, kynós (gos) i del llatí apium, -ii (l'api), es a dir, api de gos, al·ludint a la seva toxicitat. Ápion, en grec, és la pera i ápios, el peral.

Etimològic
Afil·le, afil·la Sense fulles (o molt petites). Plantes vasculars
Aforcallat

adj. Arbre o arbust de dues besses.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Aglà

m. o f. Gla. Fruit d’una planta del gènere Quercus. Fruit del roure.

Agullana(Alt Empordà)
Alpens (Lluçanès)
El Brull (Osona)
Cantallops (Alt Empordà)
Castellar de la Ribera (Solsonès)
Conesa (Conca de Barberà)
Fonollosa (Bages)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
Margalef (Priorat)
Montpol (Solsonès)
Navès (Solsonès)
Pinós (Solsonès)
La Portella (Berguedà)
Els Prats de Rei (Anoia)
Rajadell (Bages)
Rocafort de Vallbona (Urgell)
Rubinat (Segarra)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)
Taradell (Osona)
La Valldan (Solsonès)

Etnobotànica
Aglevat

m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra.

Boí (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Agostenc

adj. Classe de préssec.

Millena (Comptat)

Etnobotànica
Agrimonia

Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria).

Etimològic
Agrimonia eupatoria

Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont.

Etimològic
Agrimonia odorata

Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses.

Etimològic
Agrimonia procera

Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària.

Etimològic
Agropyrum

Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre.

Etimològic
Agrostemma

Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres.

Etimològic
Agrostemma githago

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Etimològic
Agut, aguda

adj. Terminat en punta que forma un angle de 45º a 90º, de marges rectes o convexos.

Briòfits
Agut, Aguda

Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex.
Dit d’un òrgan acabat en punxa.

Plantes vasculars
Aigua d'orella d'os

f. Remi preparat amb la planta d'aqeust nom.

Lliurona (Alt Empordà). Aiga d'oreia d'os.

Etnobotànica
Ailanthus

De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia.

El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”.

Etimològic
Ailanthus altissima

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre.

Etimològic
Ailanthus glandulosa

Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols.

Etimològic
Aixal

m. Aixal. Terreny amb poca vegetació, sec, rocallós.

Sentís (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Aixart

Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».

En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».

A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada».

Etnobotànica
Aizoaceae (Aizoàcies)

Del gènere Aizoon.

Etimològic
Aizoon

Nom en Plini d'una crassulàcia (probablement del gènere Sedum o del Sempervivum), format del grec aeí (sempre) i zóon (viu, vivent). Sempervivum és la traducció literal en llatí.

Etimològic
Aizoon hispanicum

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per viure-hi de forma preferent.

Etimològic
Ajuga

Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot.

Etimològic
Ajuga chamaepitys

Per als autors prelinneans, aquesta espècie és una de les citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné.

Etimològic
Ajuga pyramidalis

Adjectiu derivat del llatí Pyramis, pyramidis (piràmide), per la inflorescència piramidada.

Ajuga reptans

Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués.

Etimològic
Ala

Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos.

Plantes vasculars
Ala (flor) Cadascun dels dos pètals laterals de la flor de la família de les papilionàcies (corol·la papilionàcia perquè la flor s’assembla a una papallona) i també de la família de les poligalàcies. Plantes vasculars
Albeca

f. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Viladrau (Osona). Obeca

Etnobotànica
Albereda

f. Bosc d’àlbers.

Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà)
L'Albereda, a l'E de Medinyà (Gironès). Mapa comarcal Gironès-20

Etnobotànica
Albergínia

f. Fruit de l’alberginiera.

Vilallonga del Camp (Tarragonès)

Etnobotànica
Albocó

m. Classe de figa.

Corona (Eivissa)
Formentera

Etnobotànica
Albre

m. Arbre.

Culla (Maestrat)
La Jonquera(Alt Empordà)

Etnobotànica
Albrecoc

m. Albercoc.

Bellmunt de Mesquí (Matarranya)

Etnobotànica
Alchemilla

Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres.

Etimològic
Alchemilla alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Alchemilla arvensis

Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Etimològic
Alchemilla glaberrima

Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment.

Etimològic
Alchemilla montana

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Alchemilla pubescens

Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix.

Etimològic
Alchemilla pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Etimològic
Alchemilla saxatilis

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos.

Etimològic
Alchemilla vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna.

Etimològic
Alguer

m. Comunitat d'algues.

Cadaqués (Alt Empordà). Auguer.
El Port de la Selva (Alt Empordà)
Platja de l'Alguer o L'Alguer, de les foranies de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre)
L'Alguer
és una serreta propera a Llançà i que mor al mar (Llançà, Alt Empordà).

Etnobotànica
Alliaria

Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all.

Etimològic
Alliaria officinalis

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Alliaria petiolata

Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades.

Etimològic
Allium

Nom llatí dels alls.

El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Allium neapolitanum

Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols.

Etimològic
Allium roseum

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color.

Etimològic
Allium senescens

Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta.

Etimològic
Allium senescens subsp. montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Allium sphaerocephalon

Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència.

Etimològic
Allium triquetrum

Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes.

Etimològic
Allium vineale

Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi.

Etimològic
Alnus

Alnus, -i és el nom llatí del vern.

Etimològic
Alnus glutinosa

Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos.

Etimològic
Alpí, alpina

adj. Relatiu o peranyent a l'estatge alpí.

Briòfits
Alsine

Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense.

Etimològic
Alsine cherleri

En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII.

Etimològic
Alsine fasciculata

Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència.

Etimològic
Alsine jacquini

Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques.

Etimològic
Alsine laricifolia

Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia.

Etimològic
Alsine montana

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca.

Etimològic
Alsine mucronata

Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles.

Etimològic
Alsine procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes.

Etimològic
Alsine recurva

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles.

Etimològic
Alsine rostrata

Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles.

Etimològic
Alsine striata

Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals.

Etimològic
Alsine tenuifolia

Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles.

Etimològic
Alsine verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Etimològic
Alsine villarsii

Dedicada a Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné, 1788.

Etimològic
Altern, Alterna

Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars).

Plantes vasculars
Althaea

Del grec althaía, en llatí, althaea (el malví i altres malvàcies); derivat de álthonai (curar-se), al·ludint a les seves virtuts medicinals.

Etimològic
Althaea cannabina

Del llatí cannabinus, de cannabus o cannabis (el cànem), pel port de la planta i semblança de les fulles.

Etimològic
Althaea ficifolia

Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Althaea hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós.

Etimològic
Althaea officinalis

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Althaea rosea

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Alvèol Petita concavitat en una superfície. Plantes vasculars
Alyssum

Del grec álysson compost pel prefix privatiu a- i lýssa (la ràbia) o lýzo (singlotar), per les suposades propietats contra la ràbia i el singlot. Els antics aplicaven aquest nom a distintes plantes, entre elles a una rubiàcia; la planta a què es refereix Dioscòrides amb aquest nom no és la mateixa que l'alyssum de Plini, i cap d'elles coincideix amb les d'aquest gènere.

Etimològic
Alyssum alpestre

Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat,  fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se.

Etimològic
Alyssum alyssoides

Adjectiu compost d'alyssum i el sufix grec -oídes (semblant a), com volent dir que s'assembla al model genèric.

Etimològic
Alyssum calycinum

Format del llati calyx, calycis (el calze), al·ludint a la persistència d'aquesta coberta floral.

Etimològic
Alyssum campestre

Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), per trobar-se per les vores de les terres de conreu.

Etimològic
Alyssum cuneifolium

Epítet del llatí botànic compost de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), per la forma de les fulles.

Etimològic
Alyssum granatense

Neologisme del llatí científic derivat de Granata, -ae, nom de la ciutat de Granada, segons Plini, a prop de la qual la trobaren P. E. Boissier i G. F. Reuter.

Etimològic
Alyssum hispidum

Del llatí hispidus, -a, um (eriçat), per l'aspre toment que la recobreix.

Etimològic
Alyssum lapeyrousianum

Especie dedicada al naturalista francès Picot de Lapeyrouse (1744-1818), autor de l'Histoire abrégée des plantes des Pyrénées.

Etimològic
Alyssum linifolium

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Etimològic
Alyssum maritimum

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees costaneres o marítimes.

Etimològic
Alyssum montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de les muntanyes), per la seva estació muntanyenca.

Etimològic
Alyssum pyrenaicum

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Alyssum spinosum

Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines), per les branques transformades en punxes.

Etimològic
Alzina

f. Gla d'alzina. Quercus ilex ssp.ballota (alzinera).

Adraén (Alt Urgell). Alzina petita
Estimariu (Alt Urgell)
Gavarra(Alt Urgell)
Montant de Tost (Alt Urgell)
Ossera (Alt Urgell)
Paracolls (Noguera)
La Valldan (Solsonès)
Valldarques (Alt Urgell)
Vilanova de Maià (Noguera)

Etnobotànica
Alzina de matada

f. Alzina nascuda del rebrot d'una soca.

Cànoves (Vallès Oriental)

Etnobotànica
Alzina de peu

f. Alzina nascuda d'una gla.

Bescanó (Gironès)
Briolf (Pla de l'Estany).
Aulina de peu
Cànoves (Vallès Oriental)
Orfes (Pla de l'Estany)
Sant Climent de Peralta (Baix Empordà)

Etnobotànica
Alzina de rebroll

f. Alzina nascuda de rebroll.

Sant Climent de Peralta (Baix Empordà)

Etnobotànica
Alzina de rebrot

f. Alzina de rebroll. Alzina nascuda d'un rebrot.

Briolf (Pla de l'Estany). Aulina de rebrot.

Etnobotànica
Alzina de tallada

f. Alzina nascuda del rebroll d'una alzina que s'ha tallat.

Vilada (Berguedà))

Etnobotànica
Alzinall

m. Alzina petita.

Corts (Pla de l'Estany). Alzinai
La Jonquera (Alt Empordà)
Lliurona (Alt Empordà)

Etnobotànica
Alzinar

m. Bosc d'alzines.

La Jonquera (Alt Empordà)
Prades Baix Camp)

Etnobotànica
Alzineda

f. Alzinar. Bosc d’alzines.

Olzinelles (Vallès Oriental)

Etnobotànica
Alzineró

m. Alzinera (alzina) petita.

Gavarra (Alt Urgell)

Etnobotànica
Amanollar

v. Abraçar un arbre per mesurar-ne la soca.

El Cogul (Garrigues)

Etnobotànica
Amarantaceae (Amarantàcies)

Pren el nom del gènere Amaranthus.

Etimològic
Amaranthus

Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant.

Etimològic
Amaranthus deflexus

Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut).

Etimològic
Amaranthus hybridus

Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi.

Etimològic
Amaranthus retroflexus

Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné.

Etimològic
Ambrosia

Del grec ambrosía (néctar, menjar que feia immortals els déus), al·ludint al perfum que exhalen diverses espècies d'aquest gènere. Mot relacionat amb el grec ambrósios o ámbrotos (immortal), que pot estar relacionat amb el fet de ser unes plantes molt resistents.

El gènere Ambrosia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Ambrosia artemisiifolia

Epítet del llatí botànic compost del nom del gènere Artemisia i el mot llatí folium, -ii (la fulla), per ésser les fulles d'aquesta planta semblants a les de l'artemísia.

Etimològic
Ambrosia tenuifolia

Epítet del llatí botànic compost de tenuis, -e (prim, estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles molt dividides en segments prims, quasi linears.

Etimològic
Amela

f. Ametlla. Fruit de l'ameler (ametller) i especialment la seva llavor comestible.

Tortosa (Baix Ebre)
Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Amelanchier

És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis.

Etimològic
Amelanchier vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna.

Etimològic
Amelerar

m. Ametllerar. Camp d’ametllers.

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Ament

Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres.

Plantes vasculars
Ametla

f. Ametlla. Fruit de l’ametler (ametller) i especialment la seva llavor comestible.

Alfara de Carles (Baix Ebre
Cocentaina (Comtat)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Tortosa (Baix Ebre)

Etnobotànica
Ametleral

f. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers).

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)
Sant Mateu del Maestrat (Baix Maestrat)
Xerta (Baix Ebre)

Etnobotànica
Ametlerar

m. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers).

Arnes (Terra Alta)
Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Ametlla

f. Fruit de l’ametller i especialment la seva llavor comestible.

Abella de la Conca (Pallars Jussà)
La Figuera (Priorat)
Paterna (Horta)
Peralta de la Sal (Llitera)
Rocallaura (Urgell)

Etnobotànica
Ametlleral

m. Ametllerar. Camp d’ametllers.

Peralta de la Sal (Llitera)

Etnobotànica
Ametllereda

f. Ametllerar. Camp d’ametllers.

Ametllereda del Mas Prat, de Regencós (Baix Empordà). Enaigats p 98

Etnobotànica
Ametlloneda

m. Ametllerar. Camp d’ametllers

Caulès (Selva)

Etnobotànica
Amfigastri

Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses.

Plantes vasculars
Amfigastris

m. Fil·lidi ventral d'algunes hepàtiques folioses, normalment més petites i amb una forma diferent als altres fil·lidis.

Briòfits
Amidar

v. Determinar les mides d'una planta.

Valldarques (Alt Urgell)

Etnobotànica
Ammi

Del grec ámmi (en llatí, ammium), una mena de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els terrenys sorrencs els preferits de la planta.

Etimològic
Ammi majus

Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat.

Etimològic
Ammi visnaga

De l'àrab hispànic bisináca i aquest de pastinaca, -ae, nom llatí d'altres umbel·líferes, com la xirivia o la pastanaga.

Etimològic
Amora

f. Móra. Infructescència de l’esbarzer.

Mas de Barberans (Baix Ebre)
Tortosa (Baix Ebre)

Etnobotànica
Amortit

adj. Vegetal que es mor.

Alfara de Carles (Baix Ebre)

Etnobotànica
Amplexicaule Dit de les fulles i altres òrgans que abracen la tija per llur base. Plantes vasculars
Ampul·laci, ampul·làcia

adj. En forma d'ampolla; com és ara les cèl·lules de base arrodonida i prolongades en un coll.

Briòfits
Amygdalaceae (Amigdalàcies)

Pren el nom del gènere linneà representatiu Amygdalus (l'ametller). Aquesta família es considera avui una subfamília, Amygdaloideae, de les rosàcies

Etimològic
Amygdalus

Del grecollatí amygdalus, -i (l'ametller).

Etimològic
Amygdalus communis

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt freqüent i coneguda.

Etimològic
Anacyclus

Nom aplicat per Vaillant, perquè les flors radials (ligulades) femenines, disposades en cercle al voltant del disc, són estèrils. És una contracció de la paraula grega ananthókyklos formada pel prefix privatiu an- (no, sense), ánthos (flor) i kýklos (cercle).

Etimològic
Anacyclus clavatus

Del llatí clava, -ae (maça), pel peduncle inflat a l'àpex, com una massa o porra.

Etimològic
Anacyclus radiatus

Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), sens dubte per les lígules grogues de les flors perifèriques.

Etimològic
Anacyclus valentinus

De l'adjectiu geogràfic llatí valentinus, -a, -um (de València), per ser el lloc on habita.

Etimològic
Anagallis

Nom grecollatí usat des del temps de Dioscòrides per a designar els morrons; del grec anageláo (riure), perquè són plantes de flors alegres.

Etimològic
Anagallis arvensis

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Etimològic
Anagyris

De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida).

Etimològic
Anagyris foetida

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor.

Etimològic
Anarrhinum

Paraula d'origen grec, composta del prefix aná- (a dalt, sobre) i rhin, rhinós (nas, musell), que Dioscòrides, el Pseudo Apuleius i Plini feien servir com a sinònim d'antirrhínon, en grec, o antirrhinum, en llatí.

Desfontaines va crear aquest gènere amb els Antirrhinum de Linnè que tenen la corol·la oberta; però sense aclarir expressament la raó del nom.

Etimològic
Anarrhinum bellidifolium

Adjectiu compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles inferiors semblants a les de la Bellis o margaridoia.

Etimològic
Anastomitzat, Anastomitzada

Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

Plantes vasculars
Anchusa

Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques.

El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.

 

Etimològic
Anchusa arvensis

Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

Etimològic
Andar

Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta.

Etnobotànica
Androceu Conjunt dels estams d’una flor. Plantes vasculars
Androsace

Del grec anér, andrós (home) i ákos, -ou (remei), és a dir, 'remei d'home', androsaces fou el nom donat per Dioscòrides i Plini a una alga marina de les costes de Síria, que era considerada remei eficaç contra la hidropesia i la gota.

Linnè, seguint a Clusius, a Tournefort i a altres botànics, estableix el gènere Androsace per a unes plantes que no tenen res a veure amb aquelles a què s'aplicava originalment i fa derivar el nom d'anér, andrós (home) i sákos, -eos (escut), suposadament per la forma de las fulles rosulars d'Androsace maxima. Cadevall en dissenteix perquè, diu, "aleshores seria androsáces, i no andrósaces com escriuen els autors antics".

Etimològic
Androsace villosa

Del llatí villosus, -a, -um (vellós), per les fulles i tiges pubescents.

Etimològic
Androsaemum

Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang.

Etimològic
Androsaemum foetidum

De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor.

Etimològic
Androsaemum hircinum

De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial.

Etimològic
Androsaemum officinale

Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals.

Etimològic
Andryala

Nom d'origen dubtós, segons sembla derivat del grec anér, andrós (home), i ále (error, pèrdua), és a dir, 'error humà', potser per ésser algunes espècies difícils de distingir i fàcils de confondre. Altres el creuen format per anér, andrós i hýalos (vidre, cristall), per raons sense aclarir.

El nom del gènere Andryala fou establert per C. Linné en 1753, sens explicar-hi el motiu.

Etimològic
Andryala integrifolia

Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum, (sencer) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles enteres o gairebé enteres.

Etimològic
Andryala lyrata

Epítet del llatí botànic, format del llati lyra, -ae (la lira) amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), fent referència a la forma de les fulles inferiors.

Etimològic
Andryala ragusina

Adjectiu geogràfic llatinitzat referent a Ragusa, nom de dues ciutats, una a Sicília i l'altra a la costa adriàtica de Croàcia, encara que no hi visqui, aquesta planta, en cap d'elles.

Etimològic
Anell

m. Part amb forma anular de la càpsula situada entre l'urna i l'opercle. Està formada per una o més files de cèl·lules diferenciades, que faciliten la dehiscència o obertura de la càpsula. Pot despendre's del tot o quedar-se adherit a la boca de la càpsula.

m. Engruiximent al voltant d'un porus de la paret d'un hialocist.

Briòfits
Anell Renglera de cèl·lules, sovint disposades fent com una cresta, que presenten els esporangis de moltes falgueres i que en provoca l'obertura per tal d'alliberar les espores. Plantes vasculars
Anemone

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent.

Etimològic
Anemone hepatica

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Etimològic
Anemone alpina

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Etimològic
Anemone narcissiflora

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

Etimològic
Anemone nemorosa

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), pel seu hàbitat.

Etimològic
Anemone pulsatilla

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Etimològic
Anemone ranunculoides

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte)

Etimològic
Anemone vernalis

Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral).

Etimològic
Anethum

Del grecollatí anethum, -i, segons Plini, nom d'una planta flairosa, probablement l'anet (Anethum graveolens). Nom emparentat amb el també grecollatí anisum, -i, probablement l'anís (Pimpinella anisum).

Etimològic
Anethum graveolens

Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, no necessàriament fètida; mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire). Perquè la olor dels fruits és molt aromàtica.

Etimològic
Angelica

Nom de la planta en llatí medieval, angelica herba o simplement angelica, que significa 'dels àngels', mot derivat del grec ángelos, -ou (missatger, àngel). Segons Ambrosini, Phytologiae… (1666), rep aquest nom per la olor suavíssima de l'arrel que pretesament protegia de la pesta, o pels poders angèlics que s'atribuïen a la planta, com sobrenaturals, contra els verins i les malalties molt greus.

Etimològic
Angelica razulii

Dedicada per Gouan al metge i botànic perpinyanès D. Rasouls -escrit també Razoux i Razoul-, que l'havia trobada herboritzant al Pirineu, prop de l'estany de Laurenti.

Etimològic
Angelica sylvestris

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada.

Etimològic
Angustisepte, Angustisepta

Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte).

Plantes vasculars
Animal

Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs.

Etnobotànica
Anou

f. Fruit de noguera.

Beseit (Matarranya)

Etnobotànica
Anou americana

f. Nou de noguera americana.

Tortosa (Baix Ebre)

Etnobotànica
Antennaria

Del llatí antenna, -ae (antena, verga) -aquí en el sentit que s'aplica als òrgans sensorials dels insectes i altres animals-, per les setes o papus claviformes de les flors masculines que recorden les antenes de les papallones diürnes.

Etimològic
Antennaria dioica

Per ser planta dioica en distints involucres i en diferents individus.

Etimològic
Antera

Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len.

Plantes vasculars
Anteridi

m. Òrgan masculí, en el qual es formen els gàmetes masculins o espermatozoides (anterozoides).

Briòfits
Anterozoide

adj. Gàmeta masculí.

Briòfits
Anthemis

Del grec anthemís (floreta); en Plini, anthemis és el nom de la camamilla i de la flor en particular.

Etimològic
Anthemis altissima

Forma en grau superlatiu del llatí altus, -a, -um (alt), per l'excepcional alçària d'aquesta espècie en relació a les altres del mateix gènere.

Etimològic
Anthemis arvensis

Del llatí arvum, -i (el camp conreat), estació preferent de la planta.

Etimològic
Anthemis cotula

Antic nom genèric, aquí en aposició, d'algunes plantes de la família de les asteràcies. Del grecollatí cotula o cotyla, una mena d'escudella que servia com a mesura de capacitat, fent referència a una cavitat a la base de les fulles d'aquesta espècie. Cadevall afegeix una altra explicació segons la qual seria el diminutiu de Cota, nom geogràfic històric de la regió de Venècia.

Etimològic
Anthemis maritima

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), perquè creix principalment en platges arenoses i roquissars costaners.

Etimològic
Anthemis triumfetti

Dedicada al naturalista italià Giovanni Batista Triumfetti o Trionfetti (1656-1708), professor de Botànica i director del jardí botànic de la universitat de Roma i autor d'Observationes de Ortu et vegetatione plantarum, Roma, 1685.

Etimològic
Anthriscus

Plini anomena amb aquest mot, manllevat del grec anthrískos, una planta no identificada, atribuïda al cerfull (A. cerefolium), si bé altres autors l'associen a les agulloles (Scandix australis).

El botànic C. H. Persoon, en 1805, establí el gènere Anthriscus sobre la Scandix Anthriscus de Linné.

Etimològic
Anthriscus caucalis

Nom, manllevat del grec kaukalís, amb què Plini anomenava a una planta umbel·lífera no identificada.

Etimològic
Anthriscus cerefolium

Del llatí caerefolium o cerefolium, -ii, nom (adaptat del grec chairéphyllon) amb què Plini anomenava a una planta olorosa no identificada, probablement aquesta espècie.

Etimològic
Anthriscus sylvestris

Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), com agrest o bord, per ser una planta verinosa.

Etimològic
Anthyllis

Nom grec d'una planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva d'ánthos (flor). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades).

El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades, encara que Dodonaeus i Lobelius incloïen ja entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així.

Etimològic
Anthyllis barba-jovis

Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat.

Etimològic
Anthyllis cytisoides

Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança.

Etimològic
Anthyllis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Anthyllis montana

Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Anthyllis tetraphylla

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Etimològic
Anthyllis vulneraria

Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial.

Etimològic
Anthyllis vulneraria subsp. alpestris

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um.

Etimològic
Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri

Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon.

Etimològic
Anthyllis vulneraria subsp. sampaioana

Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto.

Etimològic
Antirrhinum

Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell".

Etimològic
Antirrhinum asarina

Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia.

Etimològic
Antirrhinum majus

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres.

Etimològic
Antirrhinum orontium

És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia.

Etimològic
Antrors, Antrorsa

Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit.

Plantes vasculars
Anual

adj. Que desenvolupa el seu cicle vital dins d'un període vegetatitu, en menys d'un any.

Briòfits
Anvers Plantes vasculars
Anyada

f. Collita.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)
. Les glans van a anyades

Etnobotànica
Anyenc

adj. Que té molts anys.

(Joan Pellicer)

Etnobotànica
Anyívol

adj. Planta que un any lleva molt i un altre no.

El Boixar (Baix Maestrat)
Mas de Barberans (Baix Ebre)
. Les glans van a anyades

Etnobotànica
Anyós

adj. Que té molts anys.

(Martí Domínguez, La sega p 155)

Etnobotànica
Apendiculat, apendiculada

adj. Que té apèndixs, generalment curts i fins. Alguns cilis del peristoma intern del gènere Bryum poden ser-ho.

Briòfits
Àpex

m. Extrem superior d'un òrgan o d'una part d'un òrgan.

Briòfits
Àpex

Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència...

Plantes vasculars
Àpex del nervi (cara dorsal fil·lidis rameals)

Àpex (m.) del nervi (m.). Extrem superior del nervi, que pot presentar diferents morfologies.

Briòfits
Apical

adj. Relatiu o pertanyent a l'àpex.

Briòfits
Apicle

m. Punta curta i sobtada.

Briòfits
Apiculat, apiculada

adj. Terminat en un apicle.

Briòfits
Apiculat, Apiculada

Que termina en un mucró o petita punta.

Plantes vasculars
Apinat

adj. Poblat de pins.

Dòrria (Ripollès)

Etnobotànica
Apium

Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec.

Etimològic
Apium graveolens

Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable.

Etimològic
Apium leptophyllum

En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles.

Etimològic
Apium nodiflorum

Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles, que són molt curts i a vegades nuls.

Etimològic
Apòfisi

f. Part basal de la càpsula eixamplada, verda i amb funció fotosintètica.

Briòfits
Apomat

adj. Arbre de capçada rodonenca, que sembla un pom.

Horta de Sant Joan (Terra Alta). És un roure apomadet

Etnobotànica
Apomellat

adj.. Fent pom, feix.

Iran (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Apradat

adj. Recobert de prat.

Sapeira (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Àpter

Que no té ales

Plantes vasculars
Aqueni

Fruit sec que conté una única llavor.

Plantes vasculars
Aquifoliaceae (Aquifoliàcies)

Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex.

Etimològic
Aquilegia

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga.

Etimològic
Aquilegia hirsutissima

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Etimològic
Aquilegia kitaibelii

Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817).

Etimològic
Aquilegia pyrenaica

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.

Etimològic
Aquilegia vulgaris

Perquè és molt comuna.

Etimològic
Arabidopsis

Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes.

El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana.

Etimològic
Arabidopsis thaliana

Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie.

Etimològic
Arabis

El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques.

Etimològic
Arabis alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Arabis arcuata

Del llatí arcuatus, -a, -um (arquejat), per les síliqües, de vegades arquejades cap enfora.

Etimològic
Arabis auriculata

Adjectiu del llatí científic, derivat d'auricula, -ae (l'orella), que vol dir "en forma d'orella", fent referència a les fulles caulinars amplexicaules-auriculades.

Etimològic
Arabis brassiciformis

Epítet compost del neollatí botànic que vol dir "amb forma de bràssica", per la semblança de les fulles caulinars a les de la Brassica napus.

Etimològic
Arabis ciliata

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb pestanyes), per les fulles piloses.

Etimològic
Arabis hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (erissat, aspre), per l'indument del tronc.

Etimològic
Arabis hirsuta subsp. gerardi

Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès.

Etimològic
Arabis muralis

Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació, en murs i roques.

Etimològic
Arabis perfoliata

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, van reinterpretar aquest adjectiu aplicant-lo a les plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe. Denominació impròpia aquí, perquè les fulles a què fa referència, no són perfoliades, sinó amplexicaules.

Etimològic
Arabis saxatilis

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Etimològic
Arabis serpillifolia

Del llatí serpyllum o serpillum, nom que dona Plini al serpoll, i follium, -ii (la fulla), és a dur, de fulles semblants a les del Serpyllum.

Etimològic
Arabis soyeri

Dedicada al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques.

Etimològic
Arabis stricta

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), al·ludint a la forma del tronc fructífer.

Etimològic
Arabis thaliana

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Etimològic
Arabis turrita

Del llatí turritus, -a, -um (torrejat); aquí "en forma de torre", pel seu tronc dret, robust, simple i fullós.

Etimològic
Aragonesa

f. Classe d'oliva.

La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat)

Etnobotànica
Araliaceae (Araliàcies)

Aràlia és la forma llatinitzada d'aralie, terme adaptat pels colons francesos del nom iroquès d'un arbust originari de Canadà, que va donar nom al seu gènere i que, al seu torn, es va convertir en el gènere tipus de la família.

Etimològic
Araneós

Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines.

Plantes vasculars
Aranyó

m. Fruit de l’arç negre.

Agullana (Alt Empordà)
La Baronia de Rialb (Noguera)
Besan (Pallars Sobirà)
Castellnou d’Oluges (Segarra)
Das (Cerdanya)
La Jonquera (Alt Empordà)
Olot (Garrotxa)
Talaixà (Garrotxa)
Viladrau (Osona)

Etnobotànica
Araujia

 Gènere creat en 1818 pel botànic portuguès F. de Avellar Brotero (1744-1828) que el dedicà al seu compatriota, polític, diplomàtic i botànic aficionat, Antonio de Araujo e Azevedo.

Etimològic
Araujia sericifera

Sericifera significa 'que porta seda', del llatí sericum, -i (el teixit de seda) i fero (portar), referint-se als pèls sedosos que envolten les llavors. El nom sericum prové de Seres, que és com en Roma deien als pobles d'orient d'on venien els teixits de seda i, per extensió, a aquest comerç.

Etimològic
Arboç

m. Fruit d'arbocer (arboç).

Tortosa (Baix Ebre)

Etnobotànica
Arborenc

adj. Pertanyent als arbres. Diccionari Alcover Moll

Etnobotànica
Arbre

m. Arbre fruiter.

Montan de Tost (Alt Urgell)

Etnobotànica
Arbre d'aigua

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

Sant Joan del Pas (Montsià)

Etnobotànica
Arbre de fulla que caduca

m. Caducifoli. Que perd el fullatge cada any.

Riu (Garrotxa)

Etnobotànica
Arbre de riera

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

La Jonquera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Arbre de riu

m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós.

Bàscara (Alt Empordà)

Etnobotànica
Arbreria

f. Conjunt d’arbres, especialment quan són plantats.

Tivissa (Ribera d’Ebre)

Etnobotànica
Arbutus

En Virgili, nom llatí de l'arboç i del fruit; emparentat amb arbor, -boris (arbre). N'hi ha qui el fa derivar suposadament del celta arbouse o arboise (fruit de superfície aspra, granulosa).

Etimològic
Arbutus unedo

En Plini, nom de l'arboç i del fruit.

Etimològic
Arctium

Del grec árction, arctium en llatí, que en Dioscòrides i Plini era una planta molt diferent, probablement dels gèneres Verbascum o Inula. El nom tindria relació amb el grec árctos, -ou (os, ossa), referint-se al pèl aspre de l'os, per ser plantes molt peludes.

Linnè va establir aquest gènere en substitució de Lappa de Tournefort; però, seguint a Cesalpino, com feren altres botànics de l'època, va confondre arctium amb arcium, que és el nom que dona Plini a la repalassa.

Etimològic
Arctium lappa

Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa. Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels.

Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort.

Etimològic
Arctium minus

En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus.

Etimològic
Arcuat, Arcuada

Corbat en forma d’arc.

Plantes vasculars
Arenaria

De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies.

Etimològic
Arenaria biflora

Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades.

Etimològic
Arenaria capitata

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol.

Etimològic
Arenaria ciliata

Del llatí ciliatus, de cilium (pestanya), per les fulles amb el marge ciliat.

Etimològic
Arenaria conimbricensis

Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada.

Etimològic
Arenaria grandiflora

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors.

Etimològic
Arenaria hispida

Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles.

Etimològic
Arenaria loscosii

Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886).

Etimològic
Arenaria modesta

Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament.

Etimològic
Arenaria montana

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació.

Etimològic
Arenaria purpurascens

Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals.

Etimològic
Arenaria querioides

De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut.

Etimològic
Arenaria serpyllifolia

Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Etimològic
Arenaria serpyllifolia subsp. leptoclados

Epítet compost del grec leptós (prim, petit) i kládos (branca), per les tiges primatxones.

Etimològic
Arenaria tetraquetra

Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades.

Etimològic
Arenaria trinervia

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Etimològic
Aresta

f. Punta llarga, fina i rígida.

Briòfits
Aresta

Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor

Plantes vasculars
Argelagar

m. Comunitat d’argelagues.

Argelagars, a prop de Torrent de Cinca (Baix Cinca)

Etnobotànica
Argilagar

m. Comunitat d’argilagues (argelagues)

El Pont d’Armentera (Alt Camp)
Les Cases Noves de la Riera (Alt Penedès)
Rasquera (Baix Ebre)

Etnobotànica
Argyrolobium

Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit.

Etimològic
Argyrolobium argenteum

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Etimològic
Argyrolobium linnaeanum

Dedicat a Linnè.

Etimològic
Argyrolobium zanonii

Dedicada a Giacomo Zanoni (1615-1682), botànic italià, deixeble d'Ambrosini a qui va succeir com a conservador del Jardí Botànic de Bolònia, i autor d'Istoria botanica, obra més coneguda per la segona edició ampliada, traduïda al llatí i publicada pòstumament: Rariorum Stirpium Historia.

Etimològic
Aristolochia

Nom ja emprat per Dioscòrides i Plini, i pels botànics prelinneans, derivat del grec áristos (excel·lent) i locheía (part), per ser reputades aquestes plantes des de l'antiguitat com a molt bones per a facilitar el part.

Etimològic
Aristolochia longa

Del llatí longus, -a, -im (llarg). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma allargat.

Etimològic
Aristolochia longa subsp. paucinervis

Del llatí paucus, -a, -um (poc, escàs) i nervus, -i (nervi), fent referència a les fulles amb el limbe relativament menys reticulat.

Etimològic
Aristolochia rotunda

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma arrodonit.

Etimològic
Aristolochiaceae (Aristoloquiàcies)

Del gènere Aristolochia.

Etimològic
Armellerar

m. Camp d'armellers (ametllers).

Cardell (Baix Cinca)

Etnobotànica
Armeniaca

Méla armeniaká (poma d'Armènia) és el nom en grec que tenen els albercocs segons Teofrast. Entre els romans, pruna armenia o armeniaca, per ser originària d'Armènia.

Etimològic
Armeniaca vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut.

Etimològic
Armeria

Segons C. Bauhin, aquest mot deriva del nom vulgar en francès antic, armeries o amoiries, que segon alguns autors podria ser Diantus armeria.

Els botànics prelinneans reunien genèricament els Dianthus i les Armeria. Sembla que fou Clusius el primer botànic que anomenà alguna d'aquestes plumbaginàcies “Armerius montanus...”, sinònim del "Caryophyllus montanus..." de C. Bauhin, i de l'Statice Armeria de Linné. Willdenow, separà aquestes plantes dels Statice i les agrupà en el nou gènere Armeria.

Etimològic
Armeria alliacea

Adjectiu del llatí botànic format per allium, -ii (l'all) i el sufix -acea (semblant a), per l'aparença de la planta.

Etimològic
Armeria alliacea subsp. plantaginea

Per alguna semblança amb un plantatge; del llatí plantago, -inis (plantatge) i el sufix -eus, -a, -um (com, semblant a).

Etimològic
Arnica

Aquest nom es fa derivar del grec ptarmikós (que fa esternudar) perquè la pols que aixeca la flor seca és esternutatòria, d'on li ve el nom de tabac de muntanya; També hi ha qui diu que els pastors fumen les flors i les fulles de l'àrnica com si fos tabac.

Etimològic
Arnica montana

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), pel lloc d'habitació preferent, les muntanyes.

Etimològic
Arnoseris

Mot del llatí botànic que significa literalment 'xicoira d'anyell', formada de dues paraules gregues, arén, arnós (anyell, xai) i séris, -eos (xicoira).

El genere Arnoseris fou publicat pel botànic Joseph Gaertner (1732–1791) a l'obra De Fructibus et Seminibus Plantarum (1791).

Etimològic
Arnoseris minima

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions.

Etimològic
Arnoseris pusilla

Del llatí pusillus, -a, -um (petit, xiquet), diminutiu de pusus, -i (xicot, minyó), fent referència a les petites dimensions de la planta.

Etimològic
Arquegoni

m. Òrgan femení, en el qual es formen els gàmetes femenins o ovocèl·lules.

Briòfits
Arraïl

m. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

Arenys de Lledó (Matarranya)
Mas de Barberans (Baix Ebre)

Etnobotànica
Arraïlar

v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjançant les arraïls (rels).

Horta de Sant Joan (Terra Alta)

Etnobotànica
Arrel

f. Part inferior d'una planta vascular.

Caseres (Terra Alta)
La Jonquera (Alt Empordà)
Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà)

Etnobotànica
Arrelar

v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjanaçant les arrels.

La Jonquera (Alt Empordà)

Etnobotànica
Arrossal

m. Camp d'arròs.

La Cava (Baix Ebre)
Roquetes (Baix Ebre)

Etnobotànica
Artemisia

El nom d'aquest gènere vindria d'Ártemis, la deessa grega de la castedat, Diana en la mitologia romana. Segons altres autors, entre ells Plini, el nom vindria d'Artemisia, vidua de Mausol, rei de Caria.

Etimològic
Artemisia absinthium

Nom en llatí del donzell o absinti: absinthium, -ii, i aquest, del grec apsínthion; aquí com a nom en aposició (sense concordança). Amb les fulles d'aquesta planta es fa el licor anomenat absenta.

Etimològic
Artemisia arborescens

Del llatí arborescens, -entis, participì present del verb arborescere (fer-se arbre), és a dir, que es fa arbre, pel tronc llenyós.

Etimològic
Artemisia campestris

Del llatí campestris, -e (del camp), indicant la seva estació, perquè creix als camps.

Etimològic
Artemisia campestris subsp. glutinosa

Del llatí glutinosus, -a, -um, derivat de gluten, glutinis (cola), que, com viscosus, vol dir agafallós, per ser-ne les summitats de la planta.

Etimològic
Artemisia camphorata

Del llatí medieval camphoratus, -a, -um (que fa olor a càmfora), al·ludint a l'olor de la planta. Del nom en sànscrit del camforer, un arbre d'Extrem Orient, en deriva el nom àrab kafur o kapur, que va passar al llatí medieval com a camphora, -ae.

Etimològic
Artemisia chamaemelifolia

Epítet compost, format del grecollatí chamaemelon, -i, segons Plini, una herba olorosa, probablement la camamilla (Matricaria recutita), i del llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de las fulles amb les de la camamilla.

Etimològic
Artemisia eriantha

Epítet compost, format del grec érion, -ou (llana) i ánthos, -ous (flor), pel toment albo-sedós i lluent, sobre tot del periclini.

Etimològic
Artemisia gallica

Epítet geogràfic del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), lloc d'habitació d'aquesta planta.

Etimològic
Artemisia herba-alba

Epítet format per un sintagma nominal que en llatí significa herba blanca, per tenir les fulles albo-tomentoses.

Etimològic
Artemisia mutellina

Espècie dedicada per Dominique Villars al militar i botànic francès Pierre A. V. Mutel (1795-1847), autor, entre altres obres, de Flore Française i Flore du Dauphiné.

Etimològic
Artemisia vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, freqüent), per ésser una planta molt comuna.

Etimològic
Article

Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats.

Plantes vasculars
Artigar

Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes.

Etnobotànica
Artigatge Acció d’artigar; l’efecte. Etnobotànica
Ascendent

adj. Que creix inicialment aplicat al substrat i aviat es redreça prenent una direcció més o menys vertical.

Briòfits
Aspecte

m. Aparença que presenta un briòfit, referit especialment a la fase gametofítica.

Briòfits
Asperula

Mot del llatí medieval, asperula herba o simplement asperula era el nom de diferents plantes d'aquest gènere; deriva del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude) amb el sufix diminutiu -ula -el mateix d'altres noms com ara Campanula, Primula i altres-, al·ludint-ne a l'aspror de tiges i fulles, però també a les petites dimensions de les plantes.

Etimològic
Asperula arvensis

Adjectiu derivat del nom llatí arvum, -i (el camp llaurat), al·ludint al lloc de preferència d'aquesta planta. És un neologisme creat pels botànics medievals per analogia amb altres genuïnament llatins com ara hortensis, -e.

Etimològic
Asperula cynanchica

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec kynánche, -es (inflamació de la gola), com volent dir específic per a l'esquinància o angines. Amb les mateixes arrels i composició que Cynanchum.

Etimològic
Asperula cynanchica subsp. aristata

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'aresta, -ae (aresta, espina), per les arestes apicals, no persistents, de les fulles. És sinònim d'aristosus, -a, -um.

 

Etimològic
Asperula cynanchica subsp. brachysiphon

Mot compost del grec brachýs, -éia, -ý (curt, breu) i síphon, -ónos (tub, sifó), al·ludint al tub de la corol·la.

Etimològic
Asperula hirta

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, pels cilis eriçats de les fulles, aspres al tacte.

Etimològic
Asperula laevigata

Del llatí laevigare (allisar), derivat de laevis (llis, suau), fent referència a les tiges llises.

Etimològic
Asperula odorata

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Etimològic
Asphodelus

Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí.

El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Asphodelus cerasiferus

Del grecollatí cerasum, -i, (la cirera) i fero (jo porto), es a dir, que porta cireres, per la forma esfèrica dels fruits, com cireres.

Etimològic
Asphodelus fistulosus

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses.

Etimològic
Aster

Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades que envolten el capítol i semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta amb les bràctees dels capítols radiants, com un estel.

El gènere Aster fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Aster alpinus

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Etimològic
Aster aragonensis

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Etimològic
Aster linosyris

Epítet compost dels noms Linum i Osyris, probablement per la semblança de les fulles amb les de les plantes d'aquests gèneres.

Etimològic
Aster novi-belgii

Novi-belgii (de Nova Bèlgica) és la forma de genitiu singular del nom en llatí: Novum Belgium, nom geogràfic que fa referència a l'origen de la planta, la colònia holandesa que, amb el nom de Nova Bèlgica, durant el segle XVII, s'estenia per una part dels actuals estats de la costa est dels EE.UU. en torn a Nova York i la desembocadura del riu Hudson.

Etimològic
Aster pilosus

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de pèls), per ser una planta peluda, principalment les tiges.

Etimològic
Aster sedifolius

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Sedum.

Etimològic
Aster squamatus

Del llatí squamatus, -a, -um (escatós, cobert d'escates), probablement per les bràctees involucrals aplicades i disposades com les escates dels peixos.

Etimològic
Aster tripolium

Del llatí tripolium, -ii, nom (aquí en aposició) d'una planta no ben determinada, potser el turbit (Opercullina turpethum), una convolvulàcia.

Etimològic
Aster willkommii

En honor del botànic alemany H. M. Willkomm (1821-1895), que herboritzà a la Península Ibèrica, a la flora la qual dedicà la millor part de la seva obra.

Etimològic
Asteraceae (Compostes)

Nom format del gènere Aster, pres com a gènere tipus de la família.

El nom en francès Composées (Compostes), al·ludint a la disposició de nombroses flors totes juntes en un mateix receptacle, és el que Michel Adanson (1727-1806), en la seva obra Familles des Plantes (1763-64), va donar a una de les 58 famílies del seu sistema de classificació natural. En el sistema de nomenclatura actual, basat en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN, sigles en anglès), segons el qual els noms de família s'han de basar en un nom de gènere, aquesta família rep el nom d'Asteraceae (Asteràcies), amb la consideració de nom alternatiu, i el nom de Compostes -llatinitzat Compositae- es conserva com a plenament vàlid (nomen conservandum).

Etimològic
Asteriforme

Que té forma d’estrella.

Plantes vasculars
Asteriscus

Del llatí tardà asteriscus, -i, (petit estel, signe volat que als escrits indica alguna cosa), manlleu del grec asterískos, diminutiu d'astér, -erós (estel); al·ludint a l'involucre radiat dels capítols.

Etimològic
Asteriscus aquaticus

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic), és a dir que viu a l’aigua o prop d’aquesta; pel seu lloc d'habitació preferent.

Etimològic
Asteriscus maritimus

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o de la costa), per l'estació preferent de la planta.

Etimològic
Astragalus

Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus.

Etimològic
Astragalus aristatus

Del llatí arista (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent.

Etimològic
Astragalus cicer

En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa.

Etimològic
Astragalus depressus

Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa.

Etimològic
Astragalus epiglottis

Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis.

Etimològic
Astragalus glycyphyllos

Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia.

Etimològic
Astragalus hamosus

Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen.

Etimològic
Astragalus incanus

Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta.

Etimològic
Astragalus macrorrhizus

Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Etimològic
Astragalus massiliensis

De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita.

Etimològic
Astragalus monspessulanus

Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta.  Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims.

Etimològic
Astragalus monspessulanus subsp. gypsophilus

Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques.

Etimològic
Astragalus narbonensis

De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada.

Etimològic
Astragalus pentaglottis

Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols.

Etimològic
Astragalus purpureus

Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors.

Etimològic
Astragalus scorpioides

Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid.

Etimològic
Astragalus sempervirens

Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant durador per efecte de la persistència dels pecíols.

Etimològic
Astragalus sempervirens subsp. catalaunicus

Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Astragalus sesameus

Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam.

Etimològic
Astragalus stella

Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants.

Etimològic
Astragalus subbiflorus

Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor).

Etimològic
Astragalus tragacantha

Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants.

Etimològic
Astragalus variabilis

Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme.

Etimològic
Astrantia

Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor.

Etimològic
Astrantia major

Del llatí major o majus, majoris (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta.

Etimològic
Astrantia minor

Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie.

Etimològic
Astrocarpus

Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit.

Etimològic
Astrocarpus sesamoides

del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Etimològic
Atenuat, atenuada

adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment.

Briòfits
Atenuat, Atenuada

Que s’aprima cap a l’àpex.

Plantes vasculars
Aterrar

v. Tallar un bosc arreu o gairebé.

Lladó (Alt Empordà)

Etnobotànica
Athamanta

Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas.

Etimològic
Atractylis

Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus.

El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina.

Etimològic
Atractylis cancellata

Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini.

Etimològic
Atractylis humilis

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta.

Etimològic
Atriplex

En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa. Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot antráphaxis emprat pels clàssics grecs i llatins que significa no comestible.

Etimològic
Atriplex patula

Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes.

Etimològic
Atriplex prostrata

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's.

Etimològic
Aubeca

f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Viladrau (Osona)

Etnobotànica
Aubenc

m. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos.

Jesús (Baix Ebre)
Ossera (Alt Urgell)
Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

Etnobotànica
Aubercoc

m. Albercoc. Fruit de l'abercoquer.

Alfara de Carles ((Baix Ebre)

Etnobotànica
Aubergínia

f. Fruit de l’alberginiera.

Prat de Comte (Terra Alta)

Etnobotànica
Auleda

m. Alzinar d'alzines joves.

L'Auleda, a Darnius(Alt Empordà)

Etnobotànica
Aulinai

m. Alzina (aulina) petita.

Tortellà (Garrotxa)

Etnobotànica
Aulinall

f. Aulina (alzina) petita.

Tortellà (Garrotxa)
Pla de l'Estany.
Aulinai

Etnobotànica
Aulinar

m. Bosc d’aulines (alzines).

Entreperes (Garrotxa)
Mieres (Garrotxa)
Monars (Ripollès).
Olinar

Etnobotànica
Aulinassa

f. Aulina (alzina) grossa.

Pujarnol (Pla de l’Estany)

Etnobotànica