Glossari general

Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs.

Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors

Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes.

Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals.

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos.

Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia

És a dir, "anti tora", per haver-se tingut la seva arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Nom grec de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal.

És la aktaía, herba citada per Plini.

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment.

Petit aculi.

Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges).

Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans.

Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans.

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Del llatí aestivus (estival).

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Pel color de les flors. Del llatí citrus, (llimona).

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Per la seva situació taxonòmica.

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Pel seu hàbitat.

Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex.
Dit d’un òrgan acabat en punxa.

Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya».

En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra».

A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada».

Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos.

Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars).

Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres.

Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses.

Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat.

Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta.

Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i també perquè tenen els estils plomosos, batuts pel vent.

Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica.

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus).

De llatí nemus, nemoris (bosc), pel seu hàbitat.

Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent.

Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eidós (aspecte)

Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral).

Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte).

Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs.

Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len.

Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit.

Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència...

Que termina en un mucró o petita punta.

Que no té ales

Fruit sec que conté una única llavor.

Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, nom llatí de la planta, pels seus pètals corbats com a urpes d'àliga.

S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix

Dedicada a Kitaibel, botànic húngar del s. XVIII i principis del XIX.

Per l'hàbitat preferent als Pirineus.

Perquè és molt comuna.

Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines.

Corbat en forma d’arc.

Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor

Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats.

Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes.

Que té forma d’estrella.

Que s’aprima cap a l’àpex.

Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella.

Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar).

Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals.

Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent.

Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori

Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts.

Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix).
Dit del pèl unit per la base (oposat a medifix).

Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud.

Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla.

Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells

Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia).

Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme).
Fulla modificada, més petita que les normals, que creix entremig de les flors. A les compostes hom parla de bràctees involucrals per anomenar les bràctees externes del capítol, les que engloben i protegeixen el conjunt de flors; alguns gèneres de compostes també tenen petites bràctees entremig de les flors.
En algunes monocotiledònies, com a les famílies de les ciperàcies i de les gramínies, on les flors no tenen sèpals ni pètals, hom parla de bràctees per anomenar les peces que porten i protegeixen estams i carpels.

Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades.

Terme pendent de redacció.

Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors.

• Òrgan de multiplicació vegetativa en forma de petita gemma o de petit bulb que neix sobre la part aèria de la planta, per comptes de les flors, format per una gemma envoltada de fulles gruixudes que contenen substàncies de reserva i que en caure dóna lloc a un nou individu.
• Petit bulb que neix lateralment d’un altre bulbil.

Conjunt de peces estèrils de la flor que se situen per sota del calze, sovint amb la mateixa forma i color, per la qual cosa semblen sèpals; tanmateix es tracta de bràctees o estípules, o sigui fulles modificades.

Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor.

Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat.

Embolcall extern de la flor, format per sèpals, generalment verd i poc vistós.

• Dit d’unes excrescències que presenten les flors d’algunes orquídies
• En les espiguetes d'algunes gramínies, engruiximent de l'extrem superior dels articles del raquis, situat sota mateix de la flor.

Que té forma de campana.

• A les flors papilionades de les famílies de les papilionàcies i de les poligalàcies, els dos pètals inferiors un xic soldats, ja que tenen la forma de la biga llarga que va d’un cap a l’altre de la teulada i serveix de llom per a sostenir les altres bigues, anomenada també carena o quilla.
• Cantell més o menys sortint que presenta un òrgan foliaci doblegat sobre ell mateix.

Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor.

Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils.

Planta amb tija aparent (en deriva caulinar, pertanyent o relatius a la tija).

Eix principal, semblant a una tija, que conté els fil·lidis.

Terme pendent de redacció.

Del grec kéras -atos (banya) i kephalé (cap); pels aquenis bequeruts.

Pels aquenis falciformes, remarcant el caràcter assenyalat en el gènere. Del llatí falcatus (en forma de falç).

Dit de les plantes que rebroten o fillolen abundosament i densament fent una gespa.

Inflorescència en la qual tots els eixos tenen un creixement limitat i terminen en una flor (fl); la creixença només pot ésser continuada per eixos fills laterals (e) que repeteixen el procés, i així successivament.

En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex)

Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam).

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Pel seu tronc dret.

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Pel seu tronc dret.

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat.

D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor

Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells.

Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells.

Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres.

Dit dels òrgans que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però soldats entre ells.

Que presenta un estrenyiment.

Que presenta una reducció de volum.

Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub.

Que té l’aparença d’un corall.

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant.

Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades.

Cos oleífer format per una sola vesícula.

Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija...

Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides.

Crenulat-ada, que és finament crenat.

En forma de caputxeta.

És a dir que té forma de tascó.

Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme).

Que termina en punta.

És oposat a erecte.

Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija.

Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior.

Girat o corbat cap avall.

Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes).

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa.

Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Fa referència a la figura cordiforme dels pètals laterals.

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Fulla.

Que té petites dents.

Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam).

De pètals lliures (és oposat a gamopètal).

De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal)

Cima en què cada eix produeix dues branques oposades.

Fulla.

Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la.

De dos colors o més. És oposat a concolor.

Que conté dues llavors.

Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base.

Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats.

Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert.

Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal.

Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva.

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

Qué té beina.

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

En forma d'espasa.

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Que creix recte (és oposat a decumbent).

Cobert de pèls rígids.

Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc.

Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium).

Que és molt raspós (en deriva escàbrid-a, el qual significa llegerament escabre).

Peduncle florífer més o menys llarg i sense fulles, sobretot que neix d'un bulb o rizoma.

De consistència membranosa i més o menys translúcid.

Fulla sovint petita i endurida, pròpia de les plantes llenyoses mediterrànies.

Part terminal de les esquames d'una pinya, sovint boteruda o piramidal, l'única visible quan la pinya és tancada.

En forma de petit escut.

Inflorescència de les aràcies en forma d'espiga gruixuda i més o menys carnosa que porta a la base flors generalment unisexuals i poc aparents. (en deriva espadiciforme).

Dit de les fulles (i d'altres órgans) que neixen una a cada nus i es disposen més o menys helicoïdalment, de manera que cadascuna no se superposa exactament amb les immediates, superior i inferior.

Bràctea que envolta l’espàdix.

Fulla que té forma d’espàtula.

Protuberància o bossa d’un sèpal o d’un pètal (tancada) que es prolonga cap endarrere del punt d’unió amb el pedicel floral, i que sol contenir el nèctar, fent així més difícil que l’insecte hi pugui arribar.

En forma d'espiga o que s’hi assembla.

Inflorescència formada de flors sèssils disposades al llarg d'un eix.

Inflorescència (un conjunt de flors) on les flors no tenen pedicel i es disposen al llarg d’un eix molt juntes unes de les altres, com ara les espigues de les gramínies.

Dit també de la part reproductora d'una planta amb aspecte d'espiga.

Inflorescència (un conjunt de flors) de les gramínies que consta d’unes quantes flors (a vegades una de sola), dita també espícula; a la base d’una espigueta hi ha dues bràctees anomenades glumes. Diverses espiguetes solen créixer plegades i formen una inflorescència més complexa i grossa que s’anomena espiga.

Apèndix rígid i molt punxent. (en botànica hom diferencia les espines pròpiament dites que es poden lignificar i portar fulles i flors, o sigui que de fet són tiges, dels agullons, les espines d’origen epidèrmic, menys rígides i que mai porta fulles ni flors, això si, també molt punxoses).

A les falgueres l’òrgan productor d’espores.

En alguns pteridòfits aquàtics, receptacle que conté els esporangis.

Fulla fèrtil que porta els esporangis.

Apèndix o òrgan més o menys rígid en forma d’escata de peix, com ara les esquames de la base foliar d’algunes falgueres (en deriva esquamiforme: fulla que té forma d’esquama).

A les gimnospermes dit de les bràctees fèrtils dels estròbils o pinyes.

Fruit indehiscent (que no s’obre espontàniament), provinent d'un pistil pluricarpel·lar, que a la maturitat es descompon en porcions (mericarps) que contenen cadascuna una sola llavor.

Òrgan masculí de la flor; consta d’un filament que al capdamunt porta l’antera on es produeix el pol·len.

Estam estèril, ordinàriament reduït i de vegades transformat en una esquama, un nectari, etc.

Pètal superior i més gros de les flors de les famílies papilionàcies i poligalàcies.

Part apical del pistil (o carpel) de la flor que rep el gra de pol·len.

Al pistil (o carpel) de la flor part prima per damunt de l’ovari i que sosté l’estigma.

A les flors de les umbel·líferes, base engruixida dels estils que es conserva sobre el fruit.

Apèndix, a manera de petita estípula, que apareix en algunes fulles compostes a la base de cada folíol o segment principal.

- Tija llarga i gruixuda, sense branques, terminada en una roseta de fulles; com és ara el tronc de les palmeres.

- Peu més o menys rígid (d'una glàndula, etc.)

Apèndix semblant a una petita fulla (a vegades una espina) que hi ha a banda i banda de la base d’una fulla, al seu punt d’inserció. (en deriva estipular i estipulat).

Tija llarga sense flors que creix horitzontalment i a ran de terra (ajaguda), que arrela als nusos i pot donar lloc a plantes fulles. (en deriva estolonífer)

Conjunt de peces fèrtils (esporofil·les o carpels) que s’insereixen helicoïdalment o cíclicament al llarg d’un eix (en deriva estrobilaci i estrobiliforme).

Que sobresurt d'un òrgan; dit especialment dels estams que ultrapassen el periant, o dels pètals més llargs que els sèpals.

En algunes gramínies, dit dels brots que creixen per fora de la beina foliar, havent-la prèviament travessat (els rebrots extravaginals travessen per un costat la base de la beina inferior i porten a llur base una o més beines esquamoses, sense limbe, ovades o arrodonides) (és oposat a intravaginal).

Dit de les anteres situades al costat extern del filament, de manera que "miren cap enfora de la flor" (és oposat a intrors).

Veure: Falcat, falcada

Corbat a manera de falç. (en deriva falciforme).

Terme pendent de ser descrit.

Conjunt de peces, òrgans, etc. que neixen agrupats fent un petit feix (en deriva fascicular, fasciculat).

Amb les ramificacions acostades a l'eix principal (per ex., l'arbre que fa branques dretes i atansades al tronc, de manera que la capçada té forma llarga i estreta).

Del llatí ficus (figuera, figa), per les seves arrels tuberoses semblants a figuetes.

Del grec eídos (forma) i ranuncle, per la semblança amb un ranuncle. Veure Anemone ranunculoides.

Part inferior de l’estam d’una flor que sosté l’antera.

En les molses, òrgan laminar del gametòfit inserit al caulidi, semblant a una fulla.

Proveït d’una franja de fímbries (lacínies o segments molt estrets).

Que és crenat.

Dit de les tiges que són buides per dins.

Que té forma de ventall obert.

Que fa ziga-zagues o que presenta curvatures en diversos sentits.

Cobert de pèls curts i embullats a manera de flocs.

Dit de les tiges que porten flors.

Que té l’aspecte o la natura de les fulles.

En una fulla composta cadascuna de les divisions independents. A les fulles veritables hi observareu que tenen el pedicel engruixit (el pecíol), i que entre el pedicel i la tija hi ha una gemma que correspon al nou brot que sortirà; els folíols en canvi no ho tenen pas.

Fruit sec i amb diverses llavors, provinent d'un sol carpel, que a la maturitat s'obre per la sutura ventral.

Que presenta fòvees (petites depressions o fossetes).

-Fulla de les falgueres.

-Cos vegetatiu, verd i més o menys foliaci, de les lentilles d'aigua (gèn. Lemna).

De pètals soldats (és oposat a dialipètal).

De sèpals soldats (és oposat a dialisèpal).

Dedicada per Tournefort a Pierre Garidel, metge i botànic d'Aix, a la Provença.

Per la seva afinitat amb Nigella, com si diguéssim falsa Nigella o aranya. El sufix llatí -astrum té un sentit despectiu. Com de olea (olivera) deriva oleastrum, o bé oleaster, que és l'ollastre o olivera borda.

Veure: Gemma

Disposats en parell.

Òrgan petit i arrodonit que origina un nou brot (una nova tija), o una flor; les gemmes sovint són protegides per esquames i així no sofreixen danys als períodes desfavorables hivernals o estivals.

Terme pendent de ser descrit

Corba o geniculat com si tingués un genoll.

Que s’assembla a una ginesta.

Que presenta un gep.

Dit de la planta (sobretot del gèn. Hieracium) que no presenta pilositat a la base de la tija. (és oposat a eriòpode).

Sinònim de carpòfor.

Que no té pèls; en deriva glabrescent, o sigui gairebé glabre (és oposat a pilós).

Cèl·lules que poden tenir les fulles, el sèpals, els pètals..., que produeixen líquids i que són excretats cap a l’exterior cèl·lula. (en deriva glandulós-a).

Cèl·lula o conjunt de cèl·lules que acumula o expel·leix productes de secreció (en deriva glandulós-a).

De color verd blavenc (en deriva glaucescent, tirant a glauc).

Inflorescència, o sigui grup de flors, que creixen molt juntes, fent un conjunt globós.

-Cadascuna de les dues (rarament una) peces bracteïformes que hi ha a la base de les espiguetes de les gramínies.

-Peça bracteïforme que es troba a la base de cadascuna de les flors del gèn. Carex i d’altres ciperàcies.

Cadascuna de les dues peces (rarament una) que embolcallen la flor de les gramínies.

La llavor.

En forma d’alabarda.

D'helléboros, que és el nom en grec d'aquesta planta; en llatí, Helleborus.

Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent.

En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals.

Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic.

Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri (tres) i lobós (lòbul)

Flor que té periant doble, sèpals i pètals i de forma i mida diferents. (es oposat a homoclamidi).

Que produeix dues menes d'espores, les micròspores i les megàspores (és oposat a isospori).

Dit de les plantes (i de les flors) que tenen estils de longitud diversa segons els individus. Ho tenen les plantes del gèn. Lythrum. (és oposat a homostílic, i és un mecanisme per evitar l’autofecundació).

Imatge: Revista Mètode (Universitat de València)

Imatge 2: Llibre Botànica, 2ª J. Izco (coord.), MsGraw-Hill. Interamericana, 2004

Que es nodreix exclusivament de substàncies orgàniques (no ho confongueu amb paràsit).

Marca arrodonida o oblonga que presenten moltes llavors, deixada pel peu o funicle (l’òrgan que unia l’òvul a la paret de l’ovari).

Tàlem molt còncau (i sovint soldat a l'ovari) que queda situat per sota de les altres peces florals.

Dit de la flor d’ovari súper.

Que és cobert de pèls més o menys llargs.

Cobert de pèls rígids i molt aspres, quasi punxents.

Dit del periant (i, per extensió, de la flor) que té totes les peces iguals.

Dit de les plantes i de les flors que fan els estils de longitud equivalent a tots els individus (és oposat a heterostílic).

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que en té un nombre senar, és a dir que termina en un sol folíol (les fulles paripinnades, en canvi, tenen un parell de folíols terminals). (és oposat a paripinnat).

Fes, dividit poc profundament.

Dit dels estams i dels estils que no sobresurten del periant o del fruit que no sobrepassa el calze (és oposat a exsert).

Que no s’obre espontàniament (és oposat a dehiscent).

Membrana que protegeix els esporangis en algunes falgueres.

Dit de l'ovari soldat amb el tàlem, que té forma de copa, de manera que queda per dessota dels estams i, el periant (és oposat a ovari súper).

Conjunt de flors que se solen trobar més o menys agrupades en una tija.

Que té forma d’embut.

Brot d’una planta, sobretot quan neix de la base (aplicat a les gramínies).

En alguns gramínies, dit dels brots que s'originen i creixen per dins de les beines foliars; els rebrots intravaginals es desenvolupen dins la beina inferior i porten a llur base beines esquamoses estretament lanceolades (és oposat a extravaginal).

-Embullat.

-Amb branques nombroses i tan entrellaçades que resulta difícil destriar-les.

Involucre secundari d’una inflorescència parcial, especialment el d'una umbèl·lula.

Petit involucre.

Conjunt de bràctees (fulles modificades i petites) que envolten les flors i les poden protegir abans d’obrir-se, tal com passa a les famílies de les umbel·líferes i a les de les compost.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Del grec ísos (igual) i pyrós) (blat), per la semblança dels fol·licles amb els grans del blat. Dioscòrides designa amb aquest nom, isópyron, una fumariàcia.

Per la semblança de les fulles amb les del Thalictrum.

Que fa totes les espores iguals (és oposat a heterospori).

Pètal inferior de la flor de les orquídies, que té una forma i un color peculiar per a cada espècie.

Dividit profundament i irregularment.

Cadascun dels segments estrets en que són dividides algunes fulles i altres òrgans laminars (en deriva laciniat).

Que té forma de ferro de llança.

Cobert d’un pèl fi semblant a la llana.

Suc lletós, blanc o groguenc, que flueix quan es fa una ferida o es trenca un tros d’algunes plantes.

Bipartit per un envà (septe) ample; dit principalment de les silícules (un tipus de fruit sec) comprimides en què el septe longitudinal és paral·lel als costats amples (amb l'envà disposat en el pla de màxima amplada). (és oposat a angustisepte)

En deriva laxament, i és oposat a dens.

Apèndix membranós que presenten a la base les fulles de la família de les gramínies, just en el punt d’inserció amb la tija.

Apèndix membranós que porten vers llur base les fulles de les selaginel·les i dels isòets. 

Corol·la en forma de llengüeta d’algunes flors de les compostes de la família de les compostes (en una margarida, per exemple, són les flors externes).

Part ampla d’una fulla, a la base de la qual hi ha el pecíol estret que la uneix a la tija (les fulles que no tenen pecíol s’anomenen sèssils).

Fulla, folíol, estípula, sèpal..., llarga i estreta, amb els marges paral·lels.

Dit de la fulla dividida que té el pecíol terminal més gran que els altres.

Cadascuna de les parts ben diferenciades d'un calze o d'una corol·la comparables als llavis d'una boca. (en deriva labiat, bilabiat).

Fruit sec, provinent d’un sol carpel, que a la maturitat s’obra pels 2 costats i queda escindit en dues valves.

Dit de les peces florals no soldades entre elles ni amb les contigües, de manera que quan n’estirem una les veïnes no segueixen.

Rameta de llorer. També és sinònim de llorer.

Arbre perennifoli de la família de les lauràcies (Laurus nobilis).

Veure: Lobulat, lobulada

Que presenta lòbuls, és a dir porció més o menys sortint, generalment arrodonida, d'un òrgan, com ara una fulla, la corol·la d’una flor, etc.).

Cadascuna de les cavitats de què consta l’ovari o un fruit.

Fruit sec indehiscent (que no s’obre per deixar les granes) que a la maturitat es descompon en porcions on cadascuna conté una sola llavor.

Dit de les fulles i altres òrgans que en arribar l’època desfavorable (sovint l’hivern) s’assequen però no es desprenen de la planta fins al cap de molt de temps.

Situat a la part mitjana.

Dit dels pèls (o d’altres òrgans) inserits o fixats per la seva zona mitjana.

Als pteridòfits del gènere Isoetes, els isoets, l’espora femenina, la qual sol sol ésser més grossa que la micròspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

A les famílies de les boraginàcies i a la de les labiades, cadascun dels fragments en que es descompon espontàniament un fruit.

Floreta diu en els fruits que es trenquen fragment en què es descompon espontàniament un fruit.

Part mitjana dels fruits carnosos, situada entre l’epicarpi i l’endocarpi, que sovint es correspon a la part més sucosa i comestible.

Als pteridòfits del gèn. Isoetes, els isoets, l’espora masculina, la qual sol ésser més petita que la megàspora; són, doncs, vegetals heterosporis.

Dit de la planta (o la flor) que té els estams soldats entre ells en un sol feix (planta d’estams monadelfs; ho tenen alguns gèneres de la fam. de les papilionàcies) (és oposat a diadelf).

Dit de les plantes que floreixen i lleven fruit una sola vegada i mor després de fruitar, com l’atzavara (Agave americana).

Tipus d’inflorescència (conjunt de flors) anomenada cima en què cada eix produeix una sola branca amb flors (és oposat a dicasi i ho presenten plantes de la fam. de les cariofil·làcies).

Dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol.

Dit del periant (i de la flor) que consta d’una sola coberta on no hi ha sèpals i pètals (vegeu aclamidi, heteroclamidi i homoclamidi).

Dit de la planta que en un mateix individu fa flors només masculines (amb estams que produeixen pol·len) i flors només femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls); en aquest cas es diu que la planta fa flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Dit dels fruits que contenen una sola llavor.

Vegeu Bigarrar.

Substància gelatinosa de composició química semblant a les gomes, que tenen algunes plantes.

Terminat en un mucró o petita punta molt distinta.

Dit de la planta que porta nombroses flors (és oposat a pauciflor, que porta poques flors).

Dit de l’òrgan que és cobert de prominències en forma de puntes.

Vegeu Bigarrar.

Que no té aresta o mucró terminal (oposat a aristat).

Que té forma de nap, és a dir, allargat i engruixit.

Òrgan que produeix nèctar.

Conjunt i disposició dels nervis d'una fulla o d’un altre òrgan.

Veure: Nervació

Que té nervis evidents.

Cadascun dels feixos de teixits conductors que hi ha a les fulles o en d'altres òrgans, i que sovint són ben visibles en forma de venes o de línies engruixides.

Diminutiu de niger (negre); es a dir, negrós, pel color de les llavors.

Nom geogràfic: de Damasc.

Del llatí gallicus, o sigui de França.

Que creix en ambients alterats i rics en substàncies nitrogenades.

Fruit sec amb una sola llavor, de coberta consistent o endurida i que no s’obre.

Cadascun dels punts o dels nivells de la tija, sovint engruixits, on s'insereixen les fulles.

Que penja.

Que té la forma d’un cor sostingut per la part de sota.

Que té la forma d’una punta de llança invertida.

De forma allargada.

De forma ovada invertida, amb la part més estreta a baix.

Que té l’extrem arrodonit, no punxegut; que té els marges fent un angle obtús, no agut.

Que porta pocs capítols (oposat a policèfal -a, que porta molts capítols).

Dit de les fulles i altres òrgans situats en posició enfrontada, dos a cada nus.

De contorn circular.

Terme pendent de ser descrit

Apèndix foliaci en forma d’orella, de lòbul.

Part basal i sovint la més grossa del pistil, la qual conté els primordis seminals. Ovari súper: la resta de peces florals (sèpals, pètals...) neixen per sota de l’ovari Ovari ínfer: la resta de peces florals neixen per sobre de l’ovari.

De contorn en forma d’ou.

En forma d'ou.

Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. Paeonius era un déu grecorromà de la medicina.

Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles.

Per la seva extensa àrea de dispersió.

Fa referencia al seu únic gènere.

En algunes corol·les, replec del llavi inferior que clou la gorja.

(Del receptacle), bràctea o esquama que acompanya les flors en un capítol d’una composta, i intervenen en la disseminació dels fruits.

Dit de la fulla dividida en lòbuls o segments divergents entre ells, com els dits d’una ma oberta.

Dit de la nervació en què els nervis principals arrenquen radialment de la base del limbe.

Fulla dividida (composta), els folíols de la qual neixen tots en un mateix punt, i per això té una forma palmada, com la palma de la ma.

Dit de la fulla palmada en que les divisions no ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe.

Dit de la fulla palmatinèrvia dividia en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació palmada.

Dit de la fulla palmada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe sense atènyer, però, el punt d’inserció amb el pecíol.

Dit de la fulla palmada en què les divisions atenyen el punt d’inserció amb el pecíol.

De forma semblant a la caixa d’un violí o d’una guitarra.

Inflorescència (conjunt de flors) composta, molt ramificada, o sigui que és formada de nombroses flors (cada ramificació és un raïm).

Dit de la corol·la (i també de la flor) irregular de pètals lliures, que consta d’un pètals superior més gros que els altres (estendard), dos pètals laterals anomenats ales, i dos d’inferiors un xic soldats (la carena); la presenten les plantes de la fam. de les papilionàcies i les de la fam. de les poligalàcies.

Protuberància epidèrmica de forma cònica o hemisfèrica (en deriva papil·lós).

En alguns fruits, especialment els de les compostes, apèndix terminal de pèls, esquames o setes, provinent del calze.

Petit apèndix filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis. Les parafil·les corresponen a excrescències que apareixen en els caulidis i que semblen fil·lidis que no s'han desenvolupat.

Amb els nervis disposats paral·lels entre ells.

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que té un parell de folíols terminals (les fulles imparipinnades, en canvi, en tenen un de sol).

Planta que viu a expenses d’una altra planta, ja que emet una arrel especial, l’haustori, que xucla la saba de la planta hoste. Hi ha plantes paràsites que ja no tenen clorofil·la i per això no són verdes, sinó que tenen una coloració vermellosa o groguenca, mentre que d’altres sí que són verdes i també fan fotosíntesi.

Dit de la fulla amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Dit de la fulla o d’altres òrgans amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi.

Dit de l’òrgan que fa un angle molt obert amb l’eix en què s’insereix.

Dit de la planta o la tija que porta poques flors.

Cua de la fulla que uneix el limbe foliar a la tija. (les fulles que no en tenen s’anomenen sèssils).

Amb parts o divisions disposades al llarg d’un eix, com les pues d’una pinta.

Dit de la fulla pedada en què les divisions atenyen gairebé la base del limbe.

Peduncle petit; en les inflorescències peu de cadascuna de les flors.

Cua o peu d’una flor, d’un fruit o d’un altre òrgan; els òrgans que no en tenen s’anomenen sèssils.

Pèl que acaba en una glàndula, sovint arrodonida, i que emet una substància que sovint és enganxosa.

Inserit per la seva part central; dit de la fulla en què el pecíol s’insereix al mig del limbe i no a la base.

Que penja.

Dit de la flor que té 5 peces per verticils: 5 pètals, 5 sèpals...

Dit de la planta que viu diversos anys. Ho són les plantes llenyoses, però també les herbes vivaces, que durant l’hivern conserven parts vives (bulbs, rizomes o gemmes) preparades per la primavera següent. (En deriva perennant, la planta anual que en certes circumstàncies pot viure més d’un any).

Dit de la fulla sèssil (sense pecíol), la base de la qual envolta completament la tija.

Conjunt de peces estèrils de la flor, el sèpals i els pètals, que envolten els estams i/o els carpels. Quan hi ha calze i corol·la es diu que el periant és doble, mentre que si només hi ha sèpals es parla de periant senzill.

Conjunt dels teixits externs del fruit, que recobreixen les llavors.

Dit de la flor que té el tàlem còncau, no soldat al pistil, de manera que el periant i els estams apareixen disposats al voltant de l’ovari.

Periant format per peces totes semblants.

Cadascuna de les peces que constitueixen la corol·la, sovint acolorides. (en deriva petaloide, amb aspecte de pètal).

Dit de l’òrgan que és pelut, que té pèls.

A les falgueres que tenen les fulles dividides, el segment de primer ordre (o del folíol).

Fulla dividida on els lòbuls o els segments es disposen a banda i banda d’un eix medial, el nervi, com les barbes d’una ploma.

Dit també de la nervació constituïda per un nervi medial gros del qual arrenquen lateralment els nervis secundaris.

Fulla dividida on els folíols es disposen a banda i banda d’un eix medial o raquis.

Fulla dividida de forma pinnada on les divisions no són completes i no arriben no arriben a l’eix central, el nervi principal.

Dit de la fulla pinnatinèrvia dividida en lòbuls poc profunds.

Dit de la fulla que presenta nervació pinnada.

Fulla pinnada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial, sense atènyer el nervi.

Fulla pinnada en què les divisions atenyen el nervi.

A les falgueres amb fulles dividides, segment de darrer ordre (vegeu també pinna).

Òrgan fructífer dels pins i d’altres coníferes que conté les llavors, els pinyons; es tracta d’una branca de creixement limitat (curt), fèrtil, on les fulles de la branca corresponen a les bràctees de la pinya, a la base de les quals hi ha els primordis seminals o òvuls que un cop fecundats donaran els pinyons (les llavors).

Òrgan en forma de matràs o de ma de morter, format per un carpel tancat sobre ell mateix i per un conjunt de carpels soldats; consta típicament d’ovari, estil i estigma.

Tipus de fruit sec capsular que s’obre transversalment separant-se’n una part superior a manera de tapadora.

Disposició dels òvuls a l’ovari; pot ser:

• Parietal si són units a les parets de l’ovari
• Central si s’uneixen a un eix central de l’ovari
• Axial si l’ovari té lòculs (cavitats separades per parets)
• Basal si son inserits a la base de l’ovari

Planta anual, biennal o perenne que no es lignifica ni a la base.

Petita planta que ha germinat fa poc i és en estat juvenil.

Que fa diversos capítols.

Pèls al capdamunt d’una llavor.

Pèls que tenen ramificacions semblants a les barbes d’una ploma, com ara els pèls plumosos dels fruits d’algunes compostes.

Dit dels ovaris, carpels o fruits que consten de més d’un carpel.

Que du nombrosos capítols. (És oposat a monocèfal-a, dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol).

Dit de la planta que fa flors unisexuals (amb només estams o només carpels) i flors hermafrodites (amb estams i carpels) sovint distribuïdes (de manera variable) en diferents individus.

Dit dels fruits que contenen moltes llavors.

Micròspora de les fanerògames que es forma dins l’estam i que produeix els gàmetes masculins.

Tipus de fruit carnós provinent d’un ovari ínfer format no només per l’ovari, sinó també pel receptacle de la flor; té el mesocarpi carnós.

És l'òvul que s'origina dins l’ovari de la flor dins del qual hi ha la cèl·lula fèrtil femenina que és fecundada per la cèl·lula fèrtil masculina i del zigot resultant es forma la llavor.

Dit de la planta o de les tiges ajagudes o recolzades a terra, tot i que de les tiges no en surten pas arrels. (comparar decumbent)

Dit de la planta o de la tija més o menys ajaguda o recolzada a terra.

Capa cerosa que recobreix certs òrgans vegetals, fulles, fruits ...

Les pseudoparafil·les són estructures petites filiformes o foliàcies, formades per una sola capa de cèl·lules, que són semblants a parafil·les però que es troben únicament en les zones del caulidi situades al voltant dels primordis de les ramificacions.

Dit de les plantes que produeixen petites gemmes o plàntules que es desprenen i serveixen com a òrgans de reproducció vegetativa (les flors amb ovaris on es formen les llavors és la reproducció sexual).

Que té pèls molt fins, curts i escassos. (en deriva puberulent)

Que és cobert de pèl curt i fi, i per això la fulla, la tija..., és suau al tacte.

- Dit de la planta que creix en forma de coixí.

- Protuberància o engruiximent en forma de coixinet.

(en deriva pulviniforme)

Disposat com els radis d’una circumferència (per exemple els pètals externs radiants de les inflorescències de les umbel·líferes).

Que és actinomorf, o sigui que les peces es disposen de forma regular.

Pertanyent a la rel; dit també de les fulles basals que creixen prop de les rels.

Dit de les tiges que produeixen rels.

Petita marca que presenten algunes llavors format per unió del funicle o peduncle de l’òvul, amb la paret externa d’aquest primordi seminal.

Tipus d’inflorescència (grup de flors) densa ja que té les branques molt ramificades, com un brot de raïm, i on les flors són pedicel·lades (en deriva racemiforme, en forma de raïm).

Conjunt molt nombrós d’ovelles.

Vegeu Bigarrar.

Vegeu Bigarrar.

De Ranunculus, un dels gèneres més importants de la família.

Diminutiu llatí de rana (granota) que vol dir capgrós, fent referència a les aigües estancades on viuen algunes espècies, i també al fet que algunes d'aquestes són veritables amfíbies, p. ex. R. diversifolius. Correspon a batrachium, que és la mateixa planta esmentada per Hipòcrates i Dioscòrides.

Del llatí lingua (llengüeta), segurament fent referència a la forma de les seves fulles aèries.

Murex, com tribulus, s'aplica en llatí als obriülls de ferro amb què els romans feien obstacle a la cavalleria enemiga; muricatus qualifica diverses plantes que presenten aquesta semblança.

Per la semblança de les fulles amb les de l'acònit.

Del llatí acris (funest, cruel), per les seves propietats tòxiques.

Per analogia, se'n diu d'un hàbitat com el de la zona alpina elevada.

Per les fulles que, per la base, abracen el tronc.

Per l’hàbitat. Del llatí aquatilis (aquàtic)

D'arvum (camp conreat), deriva l'adjectiu llatí arvalis. Els botànics van crear arvensis per analogia amb hortensis, provinent d'hortus.

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l'Asarum.

Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals.

Dedicada a Baudot.

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós.

Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles.

L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega.

Del llatí divaricatus (esparrancat) perquè les lacínies s'escampen en cèrcols.

Per les dues classes de fulles.