Glossari etimològic

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa.

Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija.

Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets.

Del grec epipaktís, segons Dioscòrides i Plini, nom d'una mena d'el·lèbor de fulles petites, dita també Helleborine, que alguns botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Haller (1742) establí el gènere Epipactis, validat després per Zinn (1757), per a plantes que res tenen a veure amb el que així anomenaven grecs i romans, però que botànics com Ruppius o Morison incloïen dins del gènere Helleborine.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí ater, atra, atrum (negrenc, fosc) i rubens, -entis (rogenc, vermellós), pel color púrpura obscur de les flors.

Helleboríne, segons Dioscòrides i Plini, és el nom en grec d'una mata petita, de fulles igualment petites, anomenada també epipaktís -en llatí, hepipactis-, que els botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Linné va escollir aquest nom com específic para la Serapias Helleborine, una planta que molts autors anteriors, com C.Bauhin, Clusius, Lobelelius, Tabernaemontanus i altres, incloïen dins les Helleborine. Després, Crantz (1769) la va classificar dins el gènere Epipactis.

Dedicada al botànic i naturalista alemany Heinrich Ludwig Hermann Müller o Mueller(1829-1883).

Dedicat a Frederic Tèrmols i Borrell (1831-1900), farmacèutic i professor de la Universitat de Barcelona. Gran aficionat a la botànica, reuní un voluminós herbari de més de 25.000 plecs que es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

Microphyllus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikróphyllos, -a, -on (que té les fulles petites) –de mikrós (petit) i phýllon (fulla)–; per tenir les fulles relativament petites.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna),  perquè aquesta planta sol viure als aiguamolls.

Nom format del grec epí (a sobre) i pógon (barba). Borkhausen (1792) validà, com Epipogium, el gènere Epipogum de J.G. Gmelin (1747), qui explica el nom perquè el label (a què els botànics antics anomenaven "barba") de les flors, no havent-hi torsió a l'ovari, resta superior; és a dir, les flors no són resupinades.

Del grec áphyllos, -ou (sense fulles), derivat de phýllon (fulla, pètal) amb el prefix a- privatiu; Perquè és una planta afil·la.

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

El nom del gènere Eragrostis fou encunyat per N. M. von Wolf en Genera et Species Plantarum (1776), sense explicar-ne l'etimologia. Els més el fan venir del grec éros (amor) i ágrostis (gram, herba campestre), és a dir, herba de l'amor, com a reconstrucció a partir del nom vulgar anglès, 'lovegrass' o del francès, 'amourette'. Altres, coincidint en el segon element del nom, apunten altres orígens del primer: del grec éra, en el sentit de senyora o en el de terra; del grec éri (primaveral, primerenc); o del prefix intensiu éri- (molt).

Dedicada al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673), que la l'il·lustrà en una de les làmines de la seva obra pòstuma Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae..., publicada en 1714 per Antoine de Jussieu.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva grandària en relació a altres del mateix gènere.

Epítet del llatí botànic format del grec mégas (gran) i stáchys (espiga), és a dir, d'espiguetes relativament grans.