Glossari etimològic

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta.

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa.

Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija.

Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets.

Del grec epipaktís, segons Dioscòrides i Plini, nom d'una mena d'el·lèbor de fulles petites, dita també Helleborine, que alguns botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Haller (1742) establí el gènere Epipactis, validat després per Zinn (1757), per a plantes que res tenen a veure amb el que així anomenaven grecs i romans, però que botànics com Ruppius o Morison incloïen dins del gènere Helleborine.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí ater, atra, atrum (negrenc, fosc) i rubens, -entis (rogenc, vermellós), pel color púrpura obscur de les flors.

Helleboríne, segons Dioscòrides i Plini, és el nom en grec d'una mata petita, de fulles igualment petites, anomenada també epipaktís -en llatí, hepipactis-, que els botànics han identificat com Herniaria glabra (cariofil·làcies). Linné va escollir aquest nom com específic para la Serapias Helleborine, una planta que molts autors anteriors, com C.Bauhin, Clusius, Lobelelius, Tabernaemontanus i altres, incloïen dins les Helleborine. Després, Crantz (1769) la va classificar dins el gènere Epipactis.

Dedicada al botànic i naturalista alemany Heinrich Ludwig Hermann Müller o Mueller(1829-1883).

Dedicat a Frederic Tèrmols i Borrell (1831-1900), farmacèutic i professor de la Universitat de Barcelona. Gran aficionat a la botànica, reuní un voluminós herbari de més de 25.000 plecs que es conserva a l'Institut Botànic de Barcelona.

Microphyllus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikróphyllos, -a, -on (que té les fulles petites) –de mikrós (petit) i phýllon (fulla)–; per tenir les fulles relativament petites.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna),  perquè aquesta planta sol viure als aiguamolls.

Nom format del grec epí (a sobre) i pógon (barba). Borkhausen (1792) validà, com Epipogium, el gènere Epipogum de J.G. Gmelin (1747), qui explica el nom perquè el label (a què els botànics antics anomenaven "barba") de les flors, no havent-hi torsió a l'ovari, resta superior; és a dir, les flors no són resupinades.

Del grec áphyllos, -ou (sense fulles), derivat de phýllon (fulla, pètal) amb el prefix a- privatiu; Perquè és una planta afil·la.

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.