Glossari etimològic

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser menor, en totes les seves parts, que l'espècie E. major.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), correspon a la Poa pilosa de Linné, anomenada així per tenir les rames primàries de la panícula peludes.

Poaeoides és un epítet del llatí botànic format amb Poae (plural del gènere Poa) i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a les Poa.

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any.

Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres.

A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà.

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Al Pseudo-Dioscòrides i altres llocs, erínos (erinus, en llatí) és el nom d'una planta indeterminada. Sens dubte és una corrupció del grec echínos, -ou (l'eriçó). Algun botànic pre-linneà l'aplicà per a l'espècie Erinus alpinus, que no té res a veure amb l'anterior, segurament pels pèls híspids que cobreixen tota la planta. Seguint aquest criteri, Linné (1737) va establir el gènere Erinus en substitució de l'Ageratum de Tournefort, dient només que havia pres el nom de Dioscòrides.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure en llocs alpins d'Europa i Àfrica.

Eriophorum fou emprat per molts botànics, abans de Linné, per a designar diferents plantes d'aquest gènere. Del grec eriophóros, -on (que produeix llana o cotó), compost de érion, -ou (llana o cotó) i phóros, -on (que porta o produeix); al·ludint als llargs pèls blancs de la infructescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles relativament amples.

Dedicat al metge i naturalista suís Johann Jakob Scheuchzer (1672-1727), que s'ocupà extensament de l'estudi de les ciperàcies i gramínies, autor de l'Agrostographia i un dels fundadors de la paleobotànica.

Del llatí vaginatus, -a, -um (proveït de beina), derivat de vagina, -ae (beina, estoig),  al·ludint a la beina inflada de la fulla superior.

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.