Glossari etimològic

Del grecollatí halimon, un arbust propi de les costes mediterrànies (Atriplex alimus). Dunal va donar aquest nom al gènere segurament perquè una de les espècies més característiques, Halimium halimifolium, té les fulles semblants a les del halimon.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs haplóos (simple, senzill) i phýllon (fulla), fent referència a la forma dominant, simple, de les fulles.

Gènere de las rutàcies creat per A. H. L. de Jussieu (1825).

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol), és a dir, espècie d'Espanya.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

De hedera, -ae, nom de l'heura en llatí clàssic. L'origen de terme es obscur; hi ha qui el fa venir del celta hedra (corda), mentre altres el fan derivar del llatí herere (agafar-se). Antigament, també van rebre aquest nom algunes estepes per la confusió del mot grec kísthos, cistus en llatí (estepa) amb kissós (heura).

El genere Hedera fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí helix, helicis, nom de l'heura, segons Plini. El nom prové del grec hélix, hélikos, que vol dir gir, espiral, corbat.

En Plini, hedypnois és una espècie de xicoira silvestre que no té res a veure amb el gènere actual. Sobre l'etimologia del mot, no hi ha un criteri clar: Dalechamps, comentador de Plini, el fa derivar del grec edýs (dolç) i pnéo (respirar, fer olor), per la olor agradable que comunica a les viandes; altres autors el fan derivar del grec edýs (dolç) í hýpnos (son), fent al·lusió al somni diürn de les flors.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per les distintes formes o varietats de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Per alguna semblança amb les plantes del gènere Rhagadiolus.

Del grec hedýsaron -ou; en Dioscòrides, nom d'una herba, dita també en grec pelekínos, que viu als camps de blat i ordi, de fulles semblants a les del cigró (Cicer arietinum) i de llavors vermelloses que recorden una destral (pelekínos, -ou en grec, i en llatí securis, -is) i que els autors suposen que era Securigera securidaca. El nom es fa derivar del grec edýs (agradable, suau, perfumat), al·ludint a l'olor o a les qualitats farratgeres, i sáron (escombra). Gènere establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no hi tenen res a veure; si bé, ja Lobelius i J. Bauhin incloïen entre els seus Hedysarum plantes que avui anomenem així.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), conforme a l'expressió linneana: "hedysarum... caulibus depressis", es a dir, hedysarum... amb les tiges ajagudes.

Del llatí obscurus, -a ,-um (fosc), al·ludint, tal vegada, al color violat de les flors, o al negre de les llavors.

Superlatiu del llatí spinosus, al·ludint als abundants agullons en forma d'espina que cobreixen el llegum.

Paraula grecollatina composta d'hélios (sol) i ánthemon (flor), perquè les flors només s'obren quan fa sol; formada com chrysanthemum (herba d'or), de Plini. Segons Ambrosini (1666), es diu Helianthemum perquè dirigeix les seves flors cap al sol.

Del llatí angustus (estret), pels pètals oblongs.

Del llatí apenninus, -i (els monts Apenins), perquè la planta hi habita.

Del llatí guttatus (pintat o tacat) per les taques negres que porten els pètals, a la base.

Del llatí hirtus, sinònim de hirsutus (erissat), pel toment que cobreix la planta.

Del llatí lavandula (l'espígol o barballó) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí ledum o ladum (l'estepa negra) i folium, forma adjectiva neutra de folius (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí maron o marum, nom que especifica un Teucrium, i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Teucrium.

Del llatí montanus, de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Del llatí niloticus (del riu Nil), per estendre's fins a aquella regió africana.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i més o menys arrodonides.

Del grec pólion, llatinisat polium, nom donat al Teucrium polium, i folium (fulla) per la semblança de les fulles.

Del llatí pulverulentus (ple de pols), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment dels sèpals, semblant a una capa de pols.

Del llatí salix, salicis (el salze) i folium, forma adjectiva neutra de folius, per la semblança de les fulles.

Del llatí; squama (esquama o escata) per l'indument que recobreix la planta.