Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Chaerophyllum temulum | Temulum no és un adjectiu llatí. Si que n'és temulentus, -a, -um (que puja al cap, embriagador), de què podria ser una forma apocopada; fa referència als símptomes de la intoxicació amb aquesta planta, semblants als de la intoxicació etílica. També hi ha en llatí temetum, -i (vi, beguda capitosa), terme relacionat amb el grec to méthy (el vi). |
Etimològic |
Heracleum sphondylium subsp. granatense | Del llatí científic granatensis, -e, derivat de Granata, -ae ciutat romana de la Bètica, l'actual Granada, per ser en aquesta província espanyola on es va identificar primer aquesta planta. |
Etimològic |
Scabiosa columbaria subsp. cinerea | Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), al·ludint a les fulles de color verd grisós. |
Etimològic |
Erysimum kuntzeanum | A la memòria del botànic alemany Otto Kuntze (1843-1907), autor de la controvertida obra Revisio Generum Plantarum, en què proposava una revisió de les normes nomenclaturals, àmpliament rebutjada per la comunitat botànica. |
Etimològic |
Herniaria fruticosa | Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), pel seu tronc llenyós. |
Etimològic |
Iberis garrexiana | Garrexianus, -a, -um (de Garrexium, Alps del Piemont), llatinisme toponímic. Probablement de l'italià Garressia, població dels Alps marítims, al riu Tànaro, entre Niça i Gènova. |
Etimològic |
Scandix australis | Del llatí australis, -e (del migdia, del sud) al·ludint a la regió mediterrània, on habita la planta. Sinònim de meridionalis i antònim de borealis. |
Etimològic |
Abadosa | f. Bosc de beços. Atles del comptat de Besalú p.42 |
Etnobotànica |
Abalit | m. Vegetal fet malbé, sovint per podriment. Lliurona (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Abellota | f. Fruit de les carrasques. Fruit d'una planta del gènere Quercus. Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Abortiu | Que pot interrompre el desenvolupament del fetus durant l'embaràs. |
Etnobotànica |
Abutilon | De l'àrab abū-tlīlūn (abútilon). En Avicenna, una planta semblant a la Althaea. |
Etimològic |
Abutilon theophrasti | Dedicada a Teofrast (372-287 aC), filòsof grec, deixeble d'Aristòtil i successor seu al capdavant del Liceu d'Atenes; autor de l'obra De historia plantarum (Història de les plantes). |
Etimològic |
Acacia | Del grec akakía, -as, en llatí acacia, -ae, nom que rebien diferents arbres o arbustos espinosos, com altres espècies del gènere Acacia, algunes d'Egipte i Aràbia; qualitat per la qual, segons Teofrast, en rep el nom, relacionat amb ákantha (espina). |
Etimològic |
Acacia dealbata | Del llatí dealbatus, -a, -um (emblanquinat, blanquinós), per l'aspecte glauc de les fulles. |
Etimològic |
Acanalat, acanalada | adj. En forma de canal. En un fil·lidi acanalat la seva secció transversal és semicircular, en forma de U. |
Briòfits |
Acanyat | adj. Vegetal que viu escanyat, habitualment per altres plantes. Pla de l'Estany |
Etnobotànica |
Acaule | Dit de la planta amb totes les fulles a la base i a on les úniques tiges són les que porten les flors |
Plantes vasculars |
Acer | Del llatí acer, aceris (auró; en Plini, grèvol), que s'interpreta com arbre de fusta dura, i es diu que servia per a puntes de llança. El gènere Acer fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Acer campestre | Del llatí campestris, -e, derivat de campus (el camp), per trobar-s'hi freqüentment cultivat. |
Etimològic |
Acer italum | Del llatí italus (d'Itàlia), per la seva estació. |
Etimològic |
Acer monspessulanum | De Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la seva habitació. |
Etimològic |
Acer negundo | Nom neollatí, provinent del sànscrit nirgundi, que rep, a l'Índia, una planta del gènere Vitex, de fulles semblants. |
Etimològic |
Acer opalus | En llati clàssic, opulus era també el nom d'un auró, però quan el botànic anglès Philip Miller va descriure l'espècie li va posar opalus, tal com li deien llavors a Italia. |
Etimològic |
Acer opulifolium | Del llatí opulus (aliguer o boles de neu) i folium (la fulla), per la semblança amb les fulles. |
Etimològic |
Acer platanoides | Del grec plátanos (el plàtan) i eidés (semblant), per l'aspecte general. |
Etimològic |
Acer pseudoplatanus | Paraula composta de les grecollatines pseudo (fals) i platanus (el plàtan) per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbre. |
Etimològic |
Aceraceae (Aceràcies) | Del gènere Acer, el principal de la família. |
Etimològic |
Achillea | En memòria d'Aquil·les, deixeble del centaure Chiró que segons la mitologia grega fou el primer metge que l'emprà per a curar plagues i ferides. El nom del gènere Centaurea també té relació amb aquest mite. |
Etimològic |
Achillea ageratum | Antic nom genèric, aquí en aposició, d'aquesta planta; derivat del llatí tardà ageratos, -i (el qui no envelleix), format del grec géras, gératos (vellesa, senectut) amb la partícula a- privativa, al·ludint a les flors, que conserven l'olor durant molt de temps. Altra teoria, poc consistent des del punt de vista lingüístic, el fa derivar del llatí aggeratus, -a, -um, participi passat del verb aggerare (amuntegar), pels capítols agrupats densament formant un corimbe. Cal esmentar que Plini el Vell anomenava ageraton a una planta que podria ser l'escurçonera (Scurzonera hispanica), emprada en altres temps contra la picada dels escurçons. |
Etimològic |
Achillea chamaemelifolia | Epítet del llatí botànic compost del llatí chamaemelon, -i (la camomilla) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la camamilla. |
Etimològic |
Achillea millefolium | Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició. |
Etimològic |
Achillea millefolium subsp. millefolium | Vegeu Achillea millefolium |
Etimològic |
Achillea nobilis | Del llatí nobilis, -e (cèlebre, noble, excel·lent), per la seva fàcies elegant i pomposa i per les seves qualitats. |
Etimològic |
Achillea odorata | Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per la bona olor que exhala. |
Etimològic |
Achillea ptarmica | Del grec ptarmikós (que fa esternudar), derivat de ptarmós, -ou (esternut). Ptarmica és el nom antic, aquí en aposició, d'aquesta planta. |
Etimològic |
Achillea ptarmica subsp. pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Acícula | Acícula, fulla llarga i prima en forma d'agulla, com la dels pins i d’altres gimnospermes. |
Plantes vasculars |
Acimalar | v. Tallar, esqueixar-se el cimal d'una planta. Pla de l'Estany |
Etnobotànica |
Aclamidi, Aclamídies | Flors sense periant, o sigui flors que no tenen sèpals ni pètals. |
Plantes vasculars |
Aclevat | m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra. Iran (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Aconitum | Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia. |
Etimològic |
Aconitum anthora | És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses. |
Etimològic |
Aconitum lycoctonum | Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops. |
Etimològic |
Aconitum napellus | Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel. |
Etimològic |
Acrescent | Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal. |
Plantes vasculars |
Acrocàrpic, acrocàrpica | adj. Dit de la molsa erecta que desenvolupa els periquecis i l'esporòfit a l'àpex del caulidi. |
Briòfits |
Actaea | Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral). |
Etimològic |
Actaea spicata | Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme. |
Etimològic |
Actinomorf, actinomorfa | Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment. |
Plantes vasculars |
Aculèol | Petit aculi. |
Plantes vasculars |
Aculi, aculeat | Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges). |
Plantes vasculars |
Acumen | m. Punta llarga i atenuada dels fil·lidis, que forma un angle de menys de 45º. |
Briòfits |
Acumen | Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans. |
Plantes vasculars |
Acuminat | Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans. |
Plantes vasculars |
Acuminat, acuminada | adj. Terminat en acumen. |
Briòfits |
Adenocarpus | Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum. |
Etimològic |
Adenocarpus grandiflorus | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors. |
Etimològic |
Adenostyles | Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil. |
Etimològic |
Adenostyles alliariae | L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria. |
Etimològic |
Adenostyles alliariae subsp. pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes. |
Etimològic |
Adonis | Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar. |
Etimològic |
Adonis aestivalis | Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival). |
Etimològic |
Adonis autumnalis | Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor). |
Etimològic |
Adonis citrina | Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona). |
Etimològic |
Adonis flammea | Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama). |
Etimològic |
Adonis intermedia | Per la seva situació taxonòmica. |
Etimològic |
Adonis microcarpa | Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit). |
Etimològic |
Adonis pyrenaica | Pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Adormit | adj. Trobar-se en estat de letàrgia, repòs. A l’hivern els arbres estan adormits. Castellfort (Ports) |
Etnobotànica |
Adprès, adpresa | adj. Estretament aplicat a l'òrgan en què s'insereix; en el cas dels fil·lidis, aplicats al caulidi. |
Briòfits |
Aegopodium | Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars. |
Etimològic |
Aegopodium podagraria | Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques. Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició. |
Etimològic |
Aesculus | Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar). Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”. |
Etimològic |
Aesculus hippocastanum | Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina. |
Etimològic |
Aethionema | Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams. |
Etimològic |
Aethionema saxatile | Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita. |
Etimològic |
Aethionema saxatile subsp. ovalifolium | Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent. |
Etimològic |
Aethusa | Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar). |
Etimològic |
Aethusa cynapium | Mot compost del grec kyón, kynós (gos) i del llatí apium, -ii (l'api), es a dir, api de gos, al·ludint a la seva toxicitat. Ápion, en grec, és la pera i ápios, el peral. |
Etimològic |
Afil·le, afil·la | Sense fulles (o molt petites). | Plantes vasculars |
Aforcallat | adj. Arbre o arbust de dues besses. Vilafranca del Sit (Alt Maestrat) |
Etnobotànica |
Aglà | m. o f. Gla. Fruit d’una planta del gènere Quercus. Fruit del roure. Agullana(Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Aglevat | m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra. Boí (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Agostenc | adj. Classe de préssec. Millena (Comptat) |
Etnobotànica |
Agrimonia | Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria). |
Etimològic |
Agrimonia eupatoria | Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont. |
Etimològic |
Agrimonia odorata | Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses. |
Etimològic |
Agrimonia procera | Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària. |
Etimològic |
Agropyrum | Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre. |
Etimològic |
Agrostemma | Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres. |
Etimològic |
Agrostemma githago | En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Agut, aguda | adj. Terminat en punta que forma un angle de 45º a 90º, de marges rectes o convexos. |
Briòfits |
Agut, Aguda | Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex. |
Plantes vasculars |
Aigua d'orella d'os | f. Remi preparat amb la planta d'aqeust nom. Aiga d'oreia d'os. Lliurona (Alt Empordà). |
Etnobotànica |
Ailanthus | De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia. El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”. |
Etimològic |
Ailanthus altissima | Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre. |
Etimològic |
Ailanthus glandulosa | Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols. |
Etimològic |
Aixart | Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya». En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra». A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada». |
Etnobotànica |
Aizoaceae (Aizoàcies) | Del gènere Aizoon. |
Etimològic |
Aizoon | Nom en Plini d'una crassulàcia (probablement del gènere Sedum o del Sempervivum), format del grec aeí (sempre) i zóon (viu, vivent). Sempervivum és la traducció literal en llatí. |
Etimològic |
Aizoon hispanicum | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per viure-hi de forma preferent. |
Etimològic |
Ajuga | Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot. |
Etimològic |
Ajuga chamaepitys | Per als autors prelinneans, aquesta espècie és una de les citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné. |
Etimològic |
Ajuga pyramidalis | Adjectiu derivat del llatí Pyramis, pyramidis (piràmide), per la inflorescència piramidada. |
|
Ajuga reptans | Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués. |
Etimològic |
Ala | Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos. |
Plantes vasculars |
Ala (flor) | Cadascun dels dos pètals laterals de la flor de la família de les papilionàcies (corol·la papilionàcia perquè la flor s’assembla a una papallona) i també de la família de les poligalàcies. | Plantes vasculars |
Albeca | f. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Viladrau (Osona). Obeca |
Etnobotànica |
Albereda | f. Bosc d’àlbers. Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Albergínia | f. Fruit de l’alberginiera. Vilallonga del Camp (Tarragonès) |
Etnobotànica |
Albocó | m. Classe de figa. Corona (Eivissa) |
Etnobotànica |
Albre | m. Arbre. Culla (Maestrat) |
Etnobotànica |
Albrecoc | m. Albercoc. Bellmunt de Mesquí (Matarranya) |
Etnobotànica |
Alchemilla | Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres. |
Etimològic |
Alchemilla alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Alchemilla arvensis | Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu. |
Etimològic |
Alchemilla glaberrima | Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment. |
Etimològic |
Alchemilla montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Alchemilla pubescens | Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix. |
Etimològic |
Alchemilla pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació. |
Etimològic |
Alchemilla saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos. |
Etimològic |
Alchemilla vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna. |
Etimològic |
Alguer | m. Comunitat d'algues. El Port de la Selva (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Alliaria | Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all. |
Etimològic |
Alliaria officinalis | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Alliaria petiolata | Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades. |
Etimològic |
Allium | Nom llatí dels alls. El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Allium neapolitanum | Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols. |
Etimològic |
Allium roseum | Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color. |
Etimològic |
Allium senescens | Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta. |
Etimològic |
Allium senescens subsp. montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Allium sphaerocephalon | Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència. |
Etimològic |
Allium triquetrum | Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes. |
Etimològic |
Allium vineale | Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi. |
Etimològic |
Alnus | Alnus, -i és el nom llatí del vern. |
Etimològic |
Alnus glutinosa | Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos. |
Etimològic |
Alpí, alpina | adj. Relatiu o peranyent a l'estatge alpí. |
Briòfits |
Alsine | Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense. |
Etimològic |
Alsine cherleri | En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII. |
Etimològic |
Alsine fasciculata | Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència. |
Etimològic |
Alsine jacquini | Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques. |
Etimològic |
Alsine laricifolia | Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia. |
Etimològic |
Alsine montana | Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca. |
Etimològic |
Alsine mucronata | Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles. |
Etimològic |
Alsine procumbens | Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes. |
Etimològic |
Alsine recurva | Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles. |
Etimològic |
Alsine rostrata | Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles. |
Etimològic |
Alsine striata | Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals. |
Etimològic |
Alsine tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles. |
Etimològic |
Alsine verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència. |
Etimològic |
Alsine villarsii | Dedicada a Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné, 1788. |
Etimològic |
Altern, Alterna | Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars). |
Plantes vasculars |
Althaea | Del grec althaía, en llatí, althaea (el malví i altres malvàcies); derivat de álthonai (curar-se), al·ludint a les seves virtuts medicinals. |
Etimològic |
Althaea cannabina | Del llatí cannabinus, de cannabus o cannabis (el cànem), pel port de la planta i semblança de les fulles. |
Etimològic |
Althaea ficifolia | Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Althaea hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós. |
Etimològic |
Althaea officinalis | Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Althaea rosea | Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Alvèol | Petita concavitat en una superfície. | Plantes vasculars |
Alyssum | Del grec álysson compost pel prefix privatiu a- i lýssa (la ràbia) o lýzo (singlotar), per les suposades propietats contra la ràbia i el singlot. Els antics aplicaven aquest nom a distintes plantes, entre elles a una rubiàcia; la planta a què es refereix Dioscòrides amb aquest nom no és la mateixa que l'alyssum de Plini, i cap d'elles coincideix amb les d'aquest gènere. |
Etimològic |
Alyssum alpestre | Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat, fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se. |
Etimològic |
Alyssum alyssoides | Adjectiu compost d'alyssum i el sufix grec -oídes (semblant a), com volent dir que s'assembla al model genèric. |
Etimològic |
Alyssum calycinum | Format del llati calyx, calycis (el calze), al·ludint a la persistència d'aquesta coberta floral. |
Etimològic |
Alyssum campestre | Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), per trobar-se per les vores de les terres de conreu. |
Etimològic |
Alyssum cuneifolium | Epítet del llatí botànic compost de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Alyssum granatense | Neologisme del llatí científic derivat de Granata, -ae, nom de la ciutat de Granada, segons Plini, a prop de la qual la trobaren P. E. Boissier i G. F. Reuter. |
Etimològic |
Alyssum hispidum | Del llatí hispidus, -a, um (eriçat), per l'aspre toment que la recobreix. |
Etimològic |
Alyssum lapeyrousianum | Especie dedicada al naturalista francès Picot de Lapeyrouse (1744-1818), autor de l'Histoire abrégée des plantes des Pyrénées. |
Etimològic |
Alyssum linifolium | Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli. |
Etimològic |
Alyssum maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees costaneres o marítimes. |
Etimològic |
Alyssum montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de les muntanyes), per la seva estació muntanyenca. |
Etimològic |
Alyssum pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Alyssum spinosum | Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines), per les branques transformades en punxes. |
Etimològic |
Alzina de matada | f. Alzina nascuda del rebrot d'una soca. Cànoves (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Alzina de peu | f. Alzina nascuda d'una gla. Bescanó (Gironès) |
Etnobotànica |
Alzina de rebroll | f. Alzina nascuda de rebroll. Sant Climent de Peralta (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Alzina de rebrot | f. Alzina de rebroll. Alzina nascuda d'un rebrot. Briolf (Pla de l?Estany). Aulina de rebrot. |
Etnobotànica |
Alzina de tallada | f. Alzina nascuda del rebroll d'una alzina que s'ha tallat. Vilada (Berguedà)) |
Etnobotànica |
Alzinall | m. Alzina petita. Corts (Pla de l'Estany) |
Etnobotànica |
Alzinar | m. Bosc d'alzines. Prades Baix Camp) |
Etnobotànica |
Alzineda | f. Alzinar. Bosc d’alzines. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Alzineró | m. Alzinera (alzina) petita. Gavarra (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Amanollar | v. Abraçar un arbre per mesurar-ne la soca. El Cogul (Garrigues) |
Etnobotànica |
Amarantaceae (Amarantàcies) | Pren el nom del gènere Amaranthus. |
Etimològic |
Amaranthus | Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant. |
Etimològic |
Amaranthus deflexus | Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut). |
Etimològic |
Amaranthus hybridus | Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi. |
Etimològic |
Amaranthus retroflexus | Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné. |
Etimològic |
Amela | f. Ametlla. Fruit de l'ameler (ametller) i especialment la seva llavor comestible. Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Amelanchier | És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis. |
Etimològic |
Amelanchier vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna. |
Etimològic |
Amelerar | m. Ametllerar. Camp d’ametllers. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Ament | Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres. |
Plantes vasculars |
Ametla | f. Ametlla. Fruit de l’ametler (ametller) i especialment la seva llavor comestible. Alfara de Carles (Baix Ebre |
Etnobotànica |
Ametleral | f. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers). Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Ametlerar | m. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers). Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Ametlla | f. Fruit de l’ametller i especialment la seva llavor comestible. Abella de la Conca (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Ametlleral | m. Ametllerar. Camp d’ametllers. Peralta de la Sal (Llitera) |
Etnobotànica |
Ametllereda | f. Ametllerar. Camp d’ametllers. Ametllereda del Mas Prat, de Regencós (Baix Empordà). Enaigats p 98 |
Etnobotànica |
Ametlloneda | m. Ametllerar. Camp d’ametllers Caulès (Selva) |
Etnobotànica |
Amfigastri | Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses. |
Plantes vasculars |
Amfigastris | m. Fil·lidi ventral d'algunes hepàtiques folioses, normalment més petites i amb una forma diferent als altres fil·lidis. |
Briòfits |
Ammi | Del grec ámmi (en llatí, ammium), una mena de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els terrenys sorrencs els preferits de la planta. |
Etimològic |
Ammi majus | Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat. |
Etimològic |
Ammi visnaga | De l'àrab hispànic bisináca i aquest de pastinaca, -ae, nom llatí d'altres umbel·líferes, com la xirivia o la pastanaga. |
Etimològic |
Amora | f. Móra. Infructescència de l’esbarzer. Mas de Barberans (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Amortit | adj. Vegetal que es mor. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Amplexicaule | Dit de les fulles i altres òrgans que abracen la tija per llur base. | Plantes vasculars |
Ampul·laci, ampul·làcia | adj. En forma d'ampolla; com és ara les cèl·lules de base arrodonida i prolongades en un coll. |
Briòfits |
Amygdalaceae (Amigdalàcies) | Pren el nom del gènere linneà representatiu Amygdalus (l'ametller). Aquesta família es considera avui una subfamília, Amygdaloideae, de les rosàcies |
Etimològic |
Amygdalus | Del grecollatí amygdalus, -i (l'ametller). |
Etimològic |
Amygdalus communis | Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt freqüent i coneguda. |
Etimològic |
Anacyclus | Nom aplicat per Vaillant, perquè les flors radials (ligulades) femenines, disposades en cercle al voltant del disc, són estèrils. És una contracció de la paraula grega ananthókyklos formada pel prefix privatiu an- (no, sense), ánthos (flor) i kýklos (cercle). |
Etimològic |
Anacyclus clavatus | Del llatí clava, -ae (maça), pel peduncle inflat a l'àpex, com una massa o porra. |
Etimològic |
Anacyclus radiatus | Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), sens dubte per les lígules grogues de les flors perifèriques. |
Etimològic |
Anacyclus valentinus | De l'adjectiu geogràfic llatí valentinus, -a, -um (de València), per ser el lloc on habita. |
Etimològic |
Anagallis | Nom grecollatí usat des del temps de Dioscòrides per a designar els morrons; del grec anageláo (riure), perquè són plantes de flors alegres. |
Etimològic |
Anagallis arvensis | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets. |
Etimològic |
Anagyris | De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida). |
Etimològic |
Anagyris foetida | Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor. |
Etimològic |
Anarrhinum | Paraula d'origen grec, composta del prefix aná- (a dalt, sobre) i rhin, rhinós (nas, musell), que Dioscòrides, el Pseudo Apuleius i Plini feien servir com a sinònim d'antirrhínon, en grec, o antirrhinum, en llatí. Desfontaines va crear aquest gènere amb els Antirrhinum de Linnè que tenen la corol·la oberta; però sense aclarir expressament la raó del nom. |
Etimològic |
Anarrhinum bellidifolium | Adjectiu compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles inferiors semblants a les de la Bellis o margaridoia. |
Etimològic |
Anastomitzat, Anastomitzada | Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat. |
Plantes vasculars |
Anchusa | Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques. El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.
|
Etimològic |
Anchusa arvensis | Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets. |
Etimològic |
Andar | Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta. |
Etnobotànica |
Androceu | Conjunt dels estams d’una flor. | Plantes vasculars |
Androsace | Del grec anér, andrós (home) i ákos, -ou (remei), és a dir, 'remei d'home', androsaces fou el nom donat per Dioscòrides i Plini a una alga marina de les costes de Síria, que era considerada remei eficaç contra la hidropesia i la gota. Linnè, seguint a Clusius, a Tournefort i a altres botànics, estableix el gènere Androsace per a unes plantes que no tenen res a veure amb aquelles a què s'aplicava originalment i fa derivar el nom d'anér, andrós (home) i sákos, -eos (escut), suposadament per la forma de las fulles rosulars d'Androsace maxima. Cadevall en dissenteix perquè, diu, "aleshores seria androsáces, i no andrósaces com escriuen els autors antics". |
Etimològic |
Androsace villosa | Del llatí villosus, -a, -um (vellós), per les fulles i tiges pubescents. |
Etimològic |
Androsaemum | Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang. |
Etimològic |
Androsaemum foetidum | De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor. |
Etimològic |
Androsaemum hircinum | De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial. |
Etimològic |
Androsaemum officinale | Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. |
Etimològic |
Andryala | Nom d'origen dubtós. Alguns suposen aquest mot derivat del grec anér, andrós (home), i ále (error, pèrdua), per ésser algunes espècies difícils de distingir i fàcils de confondre. Altres el creuen format per anér, andrós i hýalos (vidre, cristall), per raons sense aclarir. |
Etimològic |
Andryala integrifolia | Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum, (sencer) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles enteres o gairebé enteres. |
Etimològic |
Anell | m. Part amb forma anular de la càpsula situada entre l'urna i l'opercle. Està formada per una o més files de cèl·lules diferenciades, que faciliten la dehiscència o obertura de la càpsula. Pot despendre's del tot o quedar-se adherit a la boca de la càpsula. m. Engruiximent al voltant d'un porus de la paret d'un hialocist. |
Briòfits |
Anell | Renglera de cèl·lules, sovint disposades fent com una cresta, que presenten els esporangis de moltes falgueres i que en provoca l'obertura per tal d'alliberar les espores. | Plantes vasculars |
Anemone | Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent. |
Etimològic |
Anemone hepatica | Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica. |
Etimològic |
Anemone alpina | Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita. |
Etimològic |
Anemone narcissiflora | Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus). |
Etimològic |
Anemone nemorosa | Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Anemone pulsatilla | Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent. |
Etimològic |
Anemone ranunculoides | Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte) |
Etimològic |
Anemone vernalis | Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral). |
Etimològic |
Anethum | Del grecollatí anethum, -i, segons Plini, nom d'una planta flairosa, probablement l'anet (Anethum graveolens). Nom emparentat amb el també grecollatí anisum, -i, probablement l'anís (Pimpinella anisum). |
Etimològic |
Anethum graveolens | Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, no necessàriament fètida; mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire). Perquè la olor dels fruits és molt aromàtica. |
Etimològic |
Angelica | Nom de la planta en llatí medieval, angelica herba o simplement angelica, que significa 'dels àngels', mot derivat del grec ángelos, -ou (missatger, àngel). Segons Ambrosini, Phytologiae… (1666), rep aquest nom per la olor suavíssima de l'arrel que pretesament protegia de la pesta, o pels poders angèlics que s'atribuïen a la planta, com sobrenaturals, contra els verins i les malalties molt greus. |
Etimològic |
Angelica razulii | Dedicada per Gouan al metge i botànic perpinyanès D. Rasouls -escrit també Razoux i Razoul-, que l'havia trobada herboritzant al Pirineu, prop de l'estany de Laurenti. |
Etimològic |
Angelica sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada. |
Etimològic |
Angustisepte, Angustisepta | Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte). |
Plantes vasculars |
Animal | Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs. |
Etnobotànica |
Antennaria | Del llatí antenna, -ae (antena, verga) -aquí en el sentit que s'aplica als òrgans sensorials dels insectes i altres animals-, per les setes o papus claviformes de les flors masculines que recorden les antenes de les papallones diürnes. |
Etimològic |
Antennaria dioica | Per ser planta dioica en distints involucres i en diferents individus. |
Etimològic |
Antera | Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len. |
Plantes vasculars |
Anteridi | m. Òrgan masculí, en el qual es formen els gàmetes masculins o espermatozoides (anterozoides). |
Briòfits |
Anterozoide | adj. Gàmeta masculí. |
Briòfits |
Anthemis | Del grec anthemís (floreta); en Plini, anthemis és el nom de la camamilla i de la flor en particular. |
Etimològic |
Anthemis altissima | Forma en grau superlatiu del llatí altus, -a, -um (alt), per l'excepcional alçària d'aquesta espècie en relació a les altres del mateix gènere. |
Etimològic |
Anthemis arvensis | Del llatí arvum, -i (el camp conreat), estació preferent de la planta. |
Etimològic |
Anthemis cotula | Antic nom genèric, aquí en aposició, d'algunes plantes de la família de les asteràcies. Del grecollatí cotula o cotyla, una mena d'escudella que servia com a mesura de capacitat, fent referència a una cavitat a la base de les fulles d'aquesta espècie. Cadevall afegeix una altra explicació segons la qual seria el diminutiu de Cota, nom geogràfic històric de la regió de Venècia. |
Etimològic |
Anthemis maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), perquè creix principalment en platges arenoses i roquissars costaners. |
Etimològic |
Anthemis triumfetti | Dedicada al naturalista italià Giovanni Batista Triumfetti o Trionfetti (1656-1708), professor de Botànica i director del jardí botànic de la universitat de Roma i autor d'Observationes de Ortu et vegetatione plantarum, Roma, 1685. |
Etimològic |
Anthriscus | Plini anomena amb aquest mot, manllevat del grec anthrískos, una planta no identificada, atribuïda al cerfull (A. cerefolium), si bé altres autors l'associen a les agulloles (Scandix australis). El botànic C. H. Persoon, en 1805, establí el gènere Anthriscus sobre la Scandix Anthriscus de Linné. |
Etimològic |
Anthriscus caucalis | Nom, manllevat del grec kaukalís, amb què Plini anomenava a una planta umbel·lífera no identificada. |
Etimològic |
Anthriscus cerefolium | Del llatí caerefolium o cerefolium, -ii, nom (adaptat del grec chairéphyllon) amb què Plini anomenava a una planta olorosa no identificada, probablement aquesta espècie. |
Etimològic |
Anthriscus sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), com agrest o bord, per ser una planta verinosa. |
Etimològic |
Anthyllis | Nom grec d'una planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva d'ánthos (flor). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades). El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades, encara que Dodonaeus i Lobelius incloïen ja entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així. |
Etimològic |
Anthyllis barba-jovis | Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat. |
Etimològic |
Anthyllis cytisoides | Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança. |
Etimològic |
Anthyllis gerardi | Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612). |
Etimològic |
Anthyllis montana | Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Anthyllis tetraphylla | Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria | Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria subsp. alpestris | Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri | Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria subsp. sampaioana | Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto. |
Etimològic |
Antirrhinum | Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell". |
Etimològic |
Antirrhinum asarina | Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia. |
Etimològic |
Antirrhinum majus | Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres. |
Etimològic |
Antirrhinum orontium | És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia. |
Etimològic |
Antrors, Antrorsa | Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit. |
Plantes vasculars |
Anual | adj. Que desenvolupa el seu cicle vital dins d'un període vegetatitu, en menys d'un any. |
Briòfits |
Anvers | Plantes vasculars | |
Anyada | f. Collita. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Anyenc | adj. Que té molts anys. (Joan Pellicer) |
Etnobotànica |
Anyívol | adj. Planta que un any lleva molt i un altre no. És una planta anyívola. El Boixar (Baix Maestrat) |
Etnobotànica |
Anyós | adj. Que té molts anys. (Martí Domínguez, La sega p 155) |
Etnobotànica |
Apendiculat, apendiculada | adj. Que té apèndixs, generalment curts i fins. Alguns cilis del peristoma intern del gènere Bryum poden ser-ho. |
Briòfits |
Àpex | m. Extrem superior d'un òrgan o d'una part d'un òrgan. |
Briòfits |
Àpex | Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència... |
Plantes vasculars |
Àpex del nervi (cara dorsal fil·lidis rameals) | Àpex (m.) del nervi (m.). Extrem superior del nervi, que pot presentar diferents morfologies. |
Briòfits |
Apical | adj. Relatiu o pertanyent a l'àpex. |
Briòfits |
Apicle | m. Punta curta i sobtada. |
Briòfits |
Apiculat, apiculada | adj. Terminat en un apicle. |
Briòfits |
Apiculat, Apiculada | Que termina en un mucró o petita punta. |
Plantes vasculars |
Apinat | adj. Poblat de pins. Dòrria (Ripollès) |
Etnobotànica |
Apium | Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec. |
Etimològic |
Apium graveolens | Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable. |
Etimològic |
Apium leptophyllum | En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles. |
Etimològic |
Apium nodiflorum | Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles, que són molt curts i a vegades nuls. |
Etimològic |
Apòfisi | f. Part basal de la càpsula eixamplada, verda i amb funció fotosintètica. |
Briòfits |
Apomat | adj. Arbre de capçada rodonenca, que sembla un pom. És un roure apomadet Horta de Sant Joan (Terra Alta). |
Etnobotànica |
Àpter | Que no té ales |
Plantes vasculars |
Aqueni | Fruit sec que conté una única llavor. |
Plantes vasculars |
Aquifoliaceae (Aquifoliàcies) | Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex. |
Etimològic |
Aquilegia | Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga. |
Etimològic |
Aquilegia hirsutissima | S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix |
Etimològic |
Aquilegia kitaibelii | Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817). |
Etimològic |
Aquilegia pyrenaica | Per l'hàbitat preferent als Pirineus. |
Etimològic |
Aquilegia vulgaris | Perquè és molt comuna. |
Etimològic |
Arabidopsis | Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes. El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana. |
Etimològic |
Arabidopsis thaliana | Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Arabis | El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques. |
Etimològic |
Arabis alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Arabis arcuata | Del llatí arcuatus, -a, -um (arquejat), per les síliqües, de vegades arquejades cap enfora. |
Etimològic |
Arabis auriculata | Adjectiu del llatí científic, derivat d'auricula, -ae (l'orella), que vol dir "en forma d'orella", fent referència a les fulles caulinars amplexicaules-auriculades. |
Etimològic |
Arabis brassiciformis | Epítet compost del neollatí botànic que vol dir "amb forma de bràssica", per la semblança de les fulles caulinars a les de la Brassica napus. |
Etimològic |
Arabis ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um (amb pestanyes), per les fulles piloses. |
Etimològic |
Arabis hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (erissat, aspre), per l'indument del tronc. |
Etimològic |
Arabis hirsuta subsp. gerardi | Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès. |
Etimològic |
Arabis muralis | Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació, en murs i roques. |
Etimològic |
Arabis perfoliata | Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, van reinterpretar aquest adjectiu aplicant-lo a les plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe. Denominació impròpia aquí, perquè les fulles a què fa referència, no són perfoliades, sinó amplexicaules. |
Etimològic |
Arabis saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Arabis serpillifolia | Del llatí serpyllum o serpillum, nom que dona Plini al serpoll, i follium, -ii (la fulla), és a dur, de fulles semblants a les del Serpyllum. |
Etimològic |
Arabis soyeri | Dedicada al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques. |
Etimològic |
Arabis stricta | Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), al·ludint a la forma del tronc fructífer. |
Etimològic |
Arabis thaliana | Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583). |
Etimològic |
Arabis turrita | Del llatí turritus, -a, -um (torrejat); aquí "en forma de torre", pel seu tronc dret, robust, simple i fullós. |
Etimològic |
Araliaceae (Araliàcies) | Aràlia és la forma llatinitzada d'aralie, terme adaptat pels colons francesos del nom iroquès d'un arbust originari de Canadà, que va donar nom al seu gènere i que, al seu torn, es va convertir en el gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Araneós | Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines. |
Plantes vasculars |
Aranyó | m. Fruit de l’arç negre. La Baronia de Rialb (Noguera) |
Etnobotànica |
Araujia | Gènere creat en 1818 pel botànic portuguès F. de Avellar Brotero (1744-1828) que el dedicà al seu compatriota, polític, diplomàtic i botànic aficionat, Antonio de Araujo e Azevedo. |
Etimològic |
Araujia sericifera | Sericifera significa 'que porta seda', del llatí sericum, -i (el teixit de seda) i fero (portar), referint-se als pèls sedosos que envolten les llavors. El nom sericum prové de Seres, que és com en Roma deien als pobles d'orient d'on venien els teixits de seda i, per extensió, a aquest comerç. |
Etimològic |
Arborenc | adj. Pertanyent als arbres. Diccionari Alcover Moll |
Etnobotànica |
Arbre d'aigua | m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós. Sant Joan del Pas (Montsià) |
Etnobotànica |
Arbre de fulla que caduca | m. Caducifoli. Que perd el fullatge cada any. Riu (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Arbre de riera | m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Arbre de riu | m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós. Bàscara (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Arbreria | f. Conjunt d’arbres, especialment quan són plantats. Tivissa (Ribera d’Ebre) |
Etnobotànica |
Arbutus | En Virgili, nom llatí de l'arboç i del fruit; emparentat amb arbor, -boris (arbre). N'hi ha qui el fa derivar suposadament del celta arbouse o arboise (fruit de superfície aspra, granulosa). |
Etimològic |
Arbutus unedo | En Plini, nom de l'arboç i del fruit. |
Etimològic |
Arctium | Del grec árction, arctium en llatí, que en Dioscòrides i Plini era una planta molt diferent, probablement dels gèneres Verbascum o Inula. El nom tindria relació amb el grec árctos, -ou (os, ossa), referint-se al pèl aspre de l'os, per ser plantes molt peludes. Linnè va establir aquest gènere en substitució de Lappa de Tournefort; però, seguint a Cesalpino, com feren altres botànics de l'època, va confondre arctium amb arcium, que és el nom que dona Plini a la repalassa. |
Etimològic |
Arctium lappa | Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa. Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels. Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort. |
Etimològic |
Arctium minus | En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus. |
Etimològic |
Arcuat, Arcuada | Corbat en forma d’arc. |
Plantes vasculars |
Arenaria | De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies. |
Etimològic |
Arenaria biflora | Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades. |
Etimològic |
Arenaria capitata | Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol. |
Etimològic |
Arenaria ciliata | Del llatí ciliatus, de cilium (pestanya), per les fulles amb el marge ciliat. |
Etimològic |
Arenaria conimbricensis | Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada. |
Etimològic |
Arenaria grandiflora | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors. |
Etimològic |
Arenaria hispida | Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles. |
Etimològic |
Arenaria loscosii | Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886). |
Etimològic |
Arenaria modesta | Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament. |
Etimològic |
Arenaria montana | Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació. |
Etimològic |
Arenaria purpurascens | Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals. |
Etimològic |
Arenaria querioides | De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut. |
Etimològic |
Arenaria serpyllifolia | Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta. |
Etimològic |
Arenaria serpyllifolia subsp. leptoclados | Epítet compost del grec leptós (prim, petit) i kládos (branca), per les tiges primatxones. |
Etimològic |
Arenaria tetraquetra | Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades. |
Etimològic |
Arenaria trinervia | Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals. |
Etimològic |
Aresta | f. Punta llarga, fina i rígida. |
Briòfits |
Aresta | Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor |
Plantes vasculars |
Argelagar | m. Comunitat d’argelagues. Argelagars, a prop de Torrent de Cinca (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Argilagar | m. Comunitat d’argilagues (argelagues) El Pont d’Armentera (Alt Camp) |
Etnobotànica |
Argyrolobium | Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit. |
Etimològic |
Argyrolobium argenteum | Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles. |
Etimològic |
Argyrolobium linnaeanum | Dedicat a Linnè. |
Etimològic |
Argyrolobium zanonii | Dedicada a Giacomo Zanoni (1615-1682), botànic italià, deixeble d'Ambrosini a qui va succeir com a conservador del Jardí Botànic de Bolònia, i autor d'Istoria botanica, obra més coneguda per la segona edició ampliada, traduïda al llatí i publicada pòstumament: Rariorum Stirpium Historia. |
Etimològic |
Aristolochia | Nom ja emprat per Dioscòrides i Plini, i pels botànics prelinneans, derivat del grec áristos (excel·lent) i locheía (part), per ser reputades aquestes plantes des de l'antiguitat com a molt bones per a facilitar el part. |
Etimològic |
Aristolochia longa | Del llatí longus, -a, -im (llarg). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma allargat. |
Etimològic |
Aristolochia longa subsp. paucinervis | Del llatí paucus, -a, -um (poc, escàs) i nervus, -i (nervi), fent referència a les fulles amb el limbe relativament menys reticulat. |
Etimològic |
Aristolochia rotunda | Del llatí rotundus, -a, -um (rodó). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma arrodonit. |
Etimològic |
Aristolochiaceae (Aristoloquiàcies) | Del gènere Aristolochia. |
Etimològic |
Armellerar | m. Camp d'armellers (ametllers). Cardell (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Armeniaca | Méla armeniaká (poma d'Armènia) és el nom en grec que tenen els albercocs segons Teofrast. Entre els romans, pruna armenia o armeniaca, per ser originària d'Armènia. |
Etimològic |
Armeniaca vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut. |
Etimològic |
Armeria | Segons C. Bauhin, aquest mot deriva del nom vulgar en francès antic, armeries o amoiries, que segon alguns autors podria ser Diantus armeria. Els botànics prelinneans reunien genèricament els Dianthus i les Armeria. Sembla que fou Clusius el primer botànic que anomenà alguna d'aquestes plumbaginàcies “Armerius montanus...”, sinònim del "Caryophyllus montanus..." de C. Bauhin, i de l'Statice Armeria de Linné. Willdenow, separà aquestes plantes dels Statice i les agrupà en el nou gènere Armeria. |
Etimològic |
Armeria alliacea | Adjectiu del llatí botànic format per allium, -ii (l'all) i el sufix -acea (semblant a), per l'aparença de la planta. |
Etimològic |
Armeria alliacea subsp. plantaginea | Per alguna semblança amb un plantatge; del llatí plantago, -inis (plantatge) i el sufix -eus, -a, -um (com, semblant a). |
Etimològic |
Arnica | Aquest nom es fa derivar del grec ptarmikós (que fa esternudar) perquè la pols que aixeca la flor seca és esternutatòria, d'on li ve el nom de tabac de muntanya; També hi ha qui diu que els pastors fumen les flors i les fulles de l'àrnica com si fos tabac. |
Etimològic |
Arnica montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), pel lloc d'habitació preferent, les muntanyes. |
Etimològic |
Arquegoni | m. Òrgan femení, en el qual es formen els gàmetes femenins o ovocèl·lules. |
Briòfits |
Arraïl | m. Arrel. Part inferior d’un vegetal. Arenys de Lledó (Matarranya) |
Etnobotànica |
Arraïlar | v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjançant les arraïls (rels). Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Arrel | f. Part inferior d'una planta vascular. Caseres (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Arrelar | v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjanaçant les arrels. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Arrossal | m. Camp d'arròs. La Cava (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Artemisia | El nom d'aquest gènere vindria d'Ártemis, la deessa grega de la castedat, Diana en la mitologia romana. Segons altres autors, entre ells Plini, el nom vindria d'Artemisia, vidua de Mausol, rei de Caria. |
Etimològic |
Artemisia absinthium | Nom en llatí del donzell o absinti: absinthium, -ii, i aquest, del grec apsínthion; aquí com a nom en aposició (sense concordança). Amb les fulles d'aquesta planta es fa el licor anomenat absenta. |
Etimològic |
Artemisia arborescens | Del llatí arborescens, -entis, participì present del verb arborescere (fer-se arbre), és a dir, que es fa arbre, pel tronc llenyós. |
Etimològic |
Artemisia campestris | Del llatí campestris, -e (del camp), indicant la seva estació, perquè creix als camps. |
Etimològic |
Artemisia campestris subsp. glutinosa | Del llatí glutinosus, -a, -um, derivat de gluten, glutinis (cola), que, com viscosus, vol dir agafallós, per ser-ne les summitats de la planta. |
Etimològic |
Artemisia camphorata | Del llatí medieval camphoratus, -a, -um (que fa olor a càmfora), al·ludint a l'olor de la planta. Del nom en sànscrit del camforer, un arbre d'Extrem Orient, en deriva el nom àrab kafur o kapur, que va passar al llatí medieval com a camphora, -ae. |
Etimològic |
Artemisia chamaemelifolia | Epítet compost, format del grecollatí chamaemelon, -i, segons Plini, una herba olorosa, probablement la camamilla (Matricaria recutita), i del llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de las fulles amb les de la camamilla. |
Etimològic |
Artemisia eriantha | Epítet compost, format del grec érion, -ou (llana) i ánthos, -ous (flor), pel toment albo-sedós i lluent, sobre tot del periclini. |
Etimològic |
Artemisia gallica | Epítet geogràfic del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), lloc d'habitació d'aquesta planta. |
Etimològic |
Artemisia herba-alba | Epítet format per un sintagma nominal que en llatí significa herba blanca, per tenir les fulles albo-tomentoses. |
Etimològic |
Artemisia mutellina | Espècie dedicada per Dominique Villars al militar i botànic francès Pierre A. V. Mutel (1795-1847), autor, entre altres obres, de Flore Française i Flore du Dauphiné. |
Etimològic |
Artemisia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, freqüent), per ésser una planta molt comuna. |
Etimològic |
Article | Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats. |
Plantes vasculars |
Artigar | Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes. |
Etnobotànica |
Artigatge | Acció d’artigar; l’efecte. | Etnobotànica |
Ascendent | adj. Que creix inicialment aplicat al substrat i aviat es redreça prenent una direcció més o menys vertical. |
Briòfits |
Aspecte | m. Aparença que presenta un briòfit, referit especialment a la fase gametofítica. |
Briòfits |
Asperula | Mot del llatí medieval, asperula herba o simplement asperula era el nom de diferents plantes d'aquest gènere; deriva del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude) amb el sufix diminutiu -ula -el mateix d'altres noms com ara Campanula, Primula i altres-, al·ludint-ne a l'aspror de tiges i fulles, però també a les petites dimensions de les plantes. |
Etimològic |
Asperula arvensis | Adjectiu derivat del nom llatí arvum, -i (el camp llaurat), al·ludint al lloc de preferència d'aquesta planta. És un neologisme creat pels botànics medievals per analogia amb altres genuïnament llatins com ara hortensis, -e. |
Etimològic |
Asperula cynanchica | Adjectiu del llatí botànic derivat del grec kynánche, -es (inflamació de la gola), com volent dir específic per a l'esquinància o angines. Amb les mateixes arrels i composició que Cynanchum. |
Etimològic |
Asperula cynanchica subsp. aristata | Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'aresta, -ae (aresta, espina), per les arestes apicals, no persistents, de les fulles. És sinònim d'aristosus, -a, -um.
|
Etimològic |
Asperula cynanchica subsp. brachysiphon | Mot compost del grec brachýs, -éia, -ý (curt, breu) i síphon, -ónos (tub, sifó), al·ludint al tub de la corol·la. |
Etimològic |
Asperula hirta | Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, pels cilis eriçats de les fulles, aspres al tacte. |
Etimològic |
Asperula laevigata | Del llatí laevigare (allisar), derivat de laevis (llis, suau), fent referència a les tiges llises. |
Etimològic |
Asperula odorata | Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida. |
Etimològic |
Asphodelus | Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí. El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Asphodelus cerasiferus | Del grecollatí cerasum, -i, (la cirera) i fero (jo porto), es a dir, que porta cireres, per la forma esfèrica dels fruits, com cireres. |
Etimològic |
Asphodelus fistulosus | Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses. |
Etimològic |
Aster | Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades que envolten el capítol i semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta amb les bràctees dels capítols radiants, com un estel. El gènere Aster fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Aster alpinus | Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. |
Etimològic |
Aster aragonensis | Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Aster linosyris | Epítet compost dels noms Linum i Osyris, probablement per la semblança de les fulles amb les de les plantes d'aquests gèneres. |
Etimològic |
Aster novi-belgii | Novi-belgii (de Nova Bèlgica) és la forma de genitiu singular del nom en llatí: Novum Belgium, nom geogràfic que fa referència a l'origen de la planta, la colònia holandesa que, amb el nom de Nova Bèlgica, durant el segle XVII, s'estenia per una part dels actuals estats de la costa est dels EE.UU. en torn a Nova York i la desembocadura del riu Hudson. |
Etimològic |
Aster pilosus | Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de pèls), per ser una planta peluda, principalment les tiges. |
Etimològic |
Aster sedifolius | Epítet del llatí botànic compost de Sedum i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Sedum. |
Etimològic |
Aster squamatus | Del llatí squamatus, -a, -um (escatós, cobert d'escates), probablement per les bràctees involucrals aplicades i disposades com les escates dels peixos. |
Etimològic |
Aster tripolium | Del llatí tripolium, -ii, nom (aquí en aposició) d'una planta no ben determinada, potser el turbit (Opercullina turpethum), una convolvulàcia. |
Etimològic |
Aster willkommii | En honor del botànic alemany H. M. Willkomm (1821-1895), que herboritzà a la Península Ibèrica, a la flora la qual dedicà la millor part de la seva obra. |
Etimològic |
Asteraceae (Compostes) | Nom format del gènere Aster, pres com a gènere tipus de la família. El nom en francès Composées (Compostes), al·ludint a la disposició de nombroses flors totes juntes en un mateix receptacle, és el que Michel Adanson (1727-1806), en la seva obra Familles des Plantes (1763-64), va donar a una de les 58 famílies del seu sistema de classificació natural. En el sistema de nomenclatura actual, basat en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN, sigles en anglès), segons el qual els noms de família s'han de basar en un nom de gènere, aquesta família rep el nom d'Asteraceae (Asteràcies), amb la consideració de nom alternatiu, i el nom de Compostes -llatinitzat Compositae- es conserva com a plenament vàlid (nomen conservandum). |
Etimològic |
Asteriforme | Que té forma d’estrella. |
Plantes vasculars |
Asteriscus | Del llatí tardà asteriscus, -i, (petit estel, signe volat que als escrits indica alguna cosa), manlleu del grec asterískos, diminutiu d'astér, -erós (estel); al·ludint a l'involucre radiat dels capítols. |
Etimològic |
Asteriscus aquaticus | Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic), és a dir que viu a l’aigua o prop d’aquesta; pel seu lloc d'habitació preferent. |
Etimològic |
Asteriscus maritimus | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o de la costa), per l'estació preferent de la planta. |
Etimològic |
Astragalus | Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus. |
Etimològic |
Astragalus aristatus | Del llatí arista (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent. |
Etimològic |
Astragalus cicer | En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa. |
Etimològic |
Astragalus depressus | Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa. |
Etimològic |
Astragalus epiglottis | Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis. |
Etimològic |
Astragalus glycyphyllos | Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia. |
Etimològic |
Astragalus hamosus | Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen. |
Etimològic |
Astragalus incanus | Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta. |
Etimològic |
Astragalus macrorrhizus | Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma. |
Etimològic |
Astragalus massiliensis | De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita. |
Etimològic |
Astragalus monspessulanus | Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta. Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims. |
Etimològic |
Astragalus monspessulanus subsp. gypsophilus | Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques. |
Etimològic |
Astragalus narbonensis | De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada. |
Etimològic |
Astragalus pentaglottis | Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols. |
Etimològic |
Astragalus purpureus | Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors. |
Etimològic |
Astragalus scorpioides | Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid. |
Etimològic |
Astragalus sempervirens | Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant durador per efecte de la persistència dels pecíols. |
Etimològic |
Astragalus sempervirens subsp. catalaunicus | Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Astragalus sesameus | Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam. |
Etimològic |
Astragalus stella | Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants. |
Etimològic |
Astragalus subbiflorus | Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor). |
Etimològic |
Astragalus tragacantha | Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants. |
Etimològic |
Astragalus variabilis | Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme. |
Etimològic |
Astrantia | Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor. |
Etimològic |
Astrantia major | Del llatí major o majus, majoris (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta. |
Etimològic |
Astrantia minor | Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie. |
Etimològic |
Astrocarpus | Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit. |
Etimològic |
Astrocarpus sesamoides | del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta. |
Etimològic |
Atenuat, atenuada | adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment. |
Briòfits |
Atenuat, Atenuada | Que s’aprima cap a l’àpex. |
Plantes vasculars |
Aterrar | v. Tallar un bosc arreu o gairebé. Lladó (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Athamanta | Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas. |
Etimològic |
Atriplex | En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa. Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot antráphaxis emprat pels clàssics grecs i llatins que significa no comestible. |
Etimològic |
Atriplex patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes. |
Etimològic |
Atriplex prostrata | Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's. |
Etimològic |
Aubeca | f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Viladrau (Osona) |
Etnobotànica |
Aubercoc | m. Albercoc. Fruit de l'abercoquer>. Alfara de Carles ((Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aubergínia | f. Fruit de l’alberginiera. Prat de Comte (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Aulinai | m. Alzina (aulina) petita. Tortellà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinall | f. Aulina (alzina) petita. Tortellà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinar | m. Bosc d’aulines (alzines). Entreperes (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinassa | f. Aulina (alzina) grossa. Pujarnol (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Auliva | f. Oliva. Fruit de l'olivera. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aulivar | m. Oliverar. Camp d'oliveres. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Auliverar | m. Oliverar. Camp d'oliveres. Orcau (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Aure | m. Arbre. Vegetal llenyós. Batet de la Serra (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aurícula | f. Petit lòbul, com si fos una orelleta, situat a la base dels fil·lidis. |
Briòfits |
Aurícula | Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella. |
Plantes vasculars |
Auriculat, auriculada | adj. Que té aurícules. |
Briòfits |
Autoic, autoica | adj. Dit de la planta monoica amb els dos òrgans sexuals (arquegonis i anteridis) separats en rametes diferents sobre la mateixa planta. |
Briòfits |
Auzinar | m. Bosc d'auzines (alzines). Ferreries (Menorca). S'Auzinar d'Alforí de Dalt |
Etnobotànica |
Avajó | m. Nabiu. Fruit de la nabinera. (Joan Coromines ho ha recollit al Rosselló) |
Etnobotànica |
Avena | És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata). |
Etimològic |
Avena barbata | Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior. |
Etimològic |
Avetar | m. Bosc d'avets. Campelles (Ripollès) |
Etnobotànica |
Avetosa | f. Avetar. Bosc d'avets>. Topònim a una hora llarga de Benasc, camí de l'Hospital (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Avivar | v. Fer viure de bell nou una planta per després plantar-la en un lloc definitiu. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Axil·la | f. Enforcadura d'un fil·lidi, o de qualsevol altre òrgan, amb el caulidi en què s'insereix. |
Briòfits |
Axil·la | Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar). |
Plantes vasculars |
Axil·lar | Plantes vasculars | |
Axil·lar | adj. Relatiu o pertanyent a l'axil·la o situat a l'axil·la. |
Briòfits |
Axonomorfa | Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals. |
Plantes vasculars |
Baia | Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent. |
Plantes vasculars |
Balcar | m. Comunitat de balques (bogues). Rierar del Balcar, cap a Albons (Baix Empordà. Enaigats pàg, 332 |
Etnobotànica |
Balcaret | m. Diminitiu de balcar. Rec del Balcaret, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats pàg. 104 |
Etnobotànica |
Balegar | m. Comunitat de bàlecs. Toses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Ballarusca | Cecidi. Formació, en molts casos esfèrica i damunt els roures, produïda en els arbres per la posta d’alguns insectes. També dita agalla, cassanella, gal·la, o macarulla. | Etnobotànica |