Glossari etimològic

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Linné va prendre aquest nom específic de J. C. Bushaum (1693-1730) que havia pres aquesta planta per un Hydropiper genuí: vegeu Polygonum hydropiper.

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Del grec hélos, -eos (estany), i cháris, -itos (joia), com si diguéssim "alegria de l'estany", per tal com aquestes plantes solen vestir de verdor les vores de les aigües estancades.

Acicularis, -e (acicular, en forma d'agulla) és un adjectiu del llatí botànic aplicat, generalment, a les fulles linears i punxegudes, com les dels pins; Aquí, segons Linné –que, en Flora Lapponica (1737) va anomenar la planta com Scirpus magnitudine aciculae (Scirpus de la mida d'una agulleta)– per la mida molt curta de les tiges. El mot deriva del llatí acicula, -ae, diminutiu de acus, -us (agulla).

Del llatí palustris, -e (palustre, propi dels pantans), derivat de palus, paludis (llacuna, maresma), perquè sol fer-se als aiguamolls.

Uniglumis, -e (que només té una gluma) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí unus, -a, -um (un) i gluma, -ae (boll del gra dels cereals), perquè, al contrari que en la subespècie palustris, aquesta només té una sola gluma, escama estèril, a la base de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic format de quinque (cinc) i flos, floris (la flor) pel nombre més habitual de flors que conté l'espigueta.

El gènere Eleusine fou establert per Joseph Gaertner en 1788 sense explicar-ne l'etimologia. Tanmateix, sembla que té a veure amb Ceres, la deessa romana dels cereals, de sobrenom Eleusine, perquè, a l'antiga ciutat grega d'Eleusis, se celebraven uns ritus (misteris d'Eleusis) dedicats a aquesta deessa, que en grec anomenaven Demèter.

Del llatí indicus, -a, -um (de la Índia i en general d'Extrem Orient), perquè és oriünda d'Àsia oriental i meridional.

Tristachius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec tris (tres cops) i stáchys, -yos (espiga), perquè la inflorescència té sovint tres espigues.

Barcinonensis, -e (de Barcelona), derivat de Barcino, nom llatí de l'antiga ciutat romana; perquè fon descoberta a Barcelona.

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

Del grec elýo (envolupar), al·ludint a la bràctea floral que envolupa el fruit d'aquesta planta.

Del gènere Empetrum.

Del grec émpetron, segons Teofrast, nom d'una planta que no fa flor. Dioscòrides i Plini també la mencionen. El nom significa literalment 'sobre pedra' –compost de en (en, sobre) i pétros (pedra)– al·ludint al seu hàbitat preferent. Els botànics pensen que podria ser Frankenia hirsuta o F. pulverulenta.

Tournefort ressuscità el nom i l'aplicà en sentit genèric per a dues espècies; mot i concepte que respectà Linné.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè, contràriament al que ocorre en l'altra espècie linneana, aquesta té les baies negres.

Del grec hermafróditos –en llatí, hermafroditus, -a, -um– (hermafrodita, androgin), perquè fa flors hermafrodites, a diferència de la subespècie nigra, que en fa d'unisexuals.

Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya.

Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la.
Linnè va prendre el nom genèric Epilobium, de Dillenius, qui n'aclareix el significat: "(quasi íon epí lóbou) pels pètals vistosos, com els d'una viola, que s'insereixen damunt la síliqua (l'hipant)".

Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella)

Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies.

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.