Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Axonomorfa | Dit de les rels que tenen un eix principal clarament més desenvolupat que els laterals. |
Plantes vasculars |
Axil·lar | Plantes vasculars | |
Axil·lar | adj. Relatiu o pertanyent a l'axil·la o situat a l'axil·la. |
Briòfits |
Axil·la | f. Enforcadura d'un fil·lidi, o de qualsevol altre òrgan, amb el caulidi en què s'insereix. |
Briòfits |
Axil·la | Enforcadura d'una fulla (o d'un altre òrgan foliaci) amb la tija que la sosté (en deriva axil·lar). |
Plantes vasculars |
Avivar | v. Fer viure de bell nou una planta per després plantar-la en un lloc definitiu. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Avetosa | f. Avetar. Bosc d'avets>. Topònim a una hora llarga de Benasc, camí de l'Hospital (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Avetar | m. Bosc d'avets. Campelles (Ripollès) |
Etnobotànica |
Avena barbata | Del llatí barbatus, -a, -um (barbut), al·ludint als pèls llargs i abundants de la glumel·la inferior. |
Etimològic |
Avena | És el nom que donaven els romans a la civada (A. sativa) i a la cugula (A. barbata). |
Etimològic |
Avajó | m. Nabiu. Fruit de la nabinera. (Joan Coromines ho ha recollit al Rosselló) |
Etnobotànica |
Auzinar | m. Bosc d'auzines (alzines). Ferreries (Menorca). S'Auzinar d'Alforí de Dalt |
Etnobotànica |
Autoic, autoica | adj. Dit de la planta monoica amb els dos òrgans sexuals (arquegonis i anteridis) separats en rametes diferents sobre la mateixa planta. |
Briòfits |
Auriculat, auriculada | adj. Que té aurícules. |
Briòfits |
Aurícula | f. Petit lòbul, com si fos una orelleta, situat a la base dels fil·lidis. |
Briòfits |
Aurícula | Apèndix foliaci, generalment petit, de forma més o menys semblant a una orella. |
Plantes vasculars |
Aure | m. Arbre. Vegetal llenyós. Batet de la Serra (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Auliverar | m. Oliverar. Camp d'oliveres. Orcau (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Aulivera farga | f. Classe d'aulivera (olivera). Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Auliver farg | m. Classe d'auliver (olivera). Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aulivar | m. Oliverar. Camp d'oliveres. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Auliva | f. Oliva. Fruit de l'olivera. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aulinassa | f. Aulina (alzina) grossa. Pujarnol (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Aulinar | m. Bosc d’aulines (alzines). Entreperes (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinall | f. Aulina (alzina) petita. Tortellà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Aulinai | m. Alzina (aulina) petita. Tortellà (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Auleda | m. Alzinar d'alzines joves. L'Auleda, a Darnius(Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Aubergínia | f. Fruit de l’alberginiera. Prat de Comte (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Aubercoc | m. Albercoc. Fruit de l'abercoquer. Alfara de Carles ((Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aubenc | m. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Jesús (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Aubeca | f. Albeca. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Viladrau (Osona) |
Etnobotànica |
Atriplex prostrata | Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la tendència de les tiges a ajeure's. |
Etimològic |
Atriplex patula | Del llatí patulus, -a, -um (obert, estès), per les branques molt obertes. |
Etimològic |
Atriplex | En llatí, nom que Plini dona a l'armoll, una mena d'hortalissa. Segons Cadevall, seria una corrupció llatina del mot antráphaxis emprat pels clàssics grecs i llatins que significa no comestible. |
Etimològic |
Atractylis humilis | Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'escassa alçària de la planta. |
Etimològic |
Atractylis cancellata | Del llatí cancellatus, -a, -um (en forma d'enreixat o gelosia), al·ludint a la trama que formen les bràctees externes del periclini. |
Etimològic |
Atractylis | Derivat del grec átraktos,-áktou (fus), atractylis, -ylidis és el nom grecollatí que Dioscòrides i Plini el Vell donen a una planta espinosa de flors grogues, en capítols també espinosos que naixen a l'extrem d'una tija gairebé nua, que las dones feien servir com a fus. La majoria dels autors creuen que es tractaria d'un Carthamus, potser C. lanatus. El nom genèric Atractylis fou establert per Linné en 1737 i validat en 1753 i 1754 sense cap aclariment, per a plantes que res tenen a veure amb l'anterior, en substitució de Crocodilodes de S. Vaillant. Més endavant, Bubani, derivant-lo d'aquest, l'anomenà Crocodilina. |
Etimològic |
Athamanta | Segons Linné, en l'Hortus cliffortianus... (1737), és el mêon Athamantikón de Dioscórides, dit també Athamanta o Athamanticum; el que més tard, en Species plantarum... (1753), on crea aquest nou gènere, anomena Athamant[h]a Meum. Segons Plini, es diu així perquè el de més bona qualitat creix en Atamània, regió grega al sud de l'Epir, o bé perquè el va descobrir Atamant, rei de Tebas. |
Etimològic |
Aterrar | v. Tallar un bosc arreu o gairebé. Lladó (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Atenuat, atenuada | adj. Que s'aprima o s'estreny gradualment. |
Briòfits |
Atenuat, Atenuada | Que s’aprima cap a l’àpex. |
Plantes vasculars |
Astrocarpus sesamoides | del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta. |
Etimològic |
Astrocarpus | Del grec astér, astrós (estel) i karpós (fruit), al·ludint a la disposició estrellada del fruit. |
Etimològic |
Astrantia minor | Del llatí minor, -oris (més petit), per ser relativament més feble i de menor talla que l'altra espècie. |
Etimològic |
Astrantia major | Del llatí major, majus (més gran), per les proporcions relativament majors de la planta. |
Etimològic |
Astrantia | Nom en llatí medieval de la imperatòria (Peucedanum ostruthium). Segons sembla, astrantia estaria emparentat amb struthion, nom grecollatí que els antics donaven a l'herba sabonera, sobre tot Saponaria officinalis, però també Gypsophila Struthium. Gesner y Lobelius anomenaven Astrantia nigra a l'Astrantia major de Linnè. Segons aquest i altres autors, el nom genèric procediria del grec ástron, -ou, (astre, estel), i antíos, -a, -on (que està davant, a la vista, obvi), per la forma tan elegant de l'involucre de la inflorescència, sobre tot de la A. minor. |
Etimològic |
Astragalus variabilis | Del llatí variabilis (variable), pel seu polimorfisme. |
Etimològic |
Astragalus tragacantha | Del grec tragákantha, de trágos (el boc) i ákantha (espina), al·ludint-se als pecíols espinescents i fortament vulnerants. |
Etimològic |
Astragalus subbiflorus | Que poques vegades té dues flors. Dels prefixos llatins sub- (poc, no prou) i bi- (dos), i del substantiu flos, floris (flor). |
Etimològic |
Astragalus stella | Del llatí stella (estel o estrella), pels llegums estesos i radiants. |
Etimològic |
Astragalus sesameus | Del llatí de sesamum i aquest del grec sésamon; per la forma del llegum, que recorda la del sèsam. |
Etimològic |
Astragalus sempervirens subsp. catalaunicus | Gentilici del llatí medieval que significa 'de Catalunya', pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Astragalus sempervirens | Vol dir sempre verd. Del llatí semper (sempre) i virens, participi present de vireo (reverdir), pel color verd cendrós de la planta bastant durador per efecte de la persistència dels pecíols. |
Etimològic |
Astragalus scorpioides | Del grec skorpíos (l'escorpí) i eidés, de eídos (semblant), pel llegum arquejat que simula la cua d'aquell aràcnid. |
Etimològic |
Astragalus purpureus | Del llatí purpureus (del color de porpra), pel que tenen les flors. |
Etimològic |
Astragalus pentaglottis | Del grec pénta (cinc) i glottís (la glotis,el gargamelló), pels cinc llegums que ordinàriament presenten els capítols. |
Etimològic |
Astragalus narbonensis | De Narbona, en la antiguitat Narbo Marcius, on va ser trobada. |
Etimològic |
Astragalus monspessulanus subsp. gypsophilus | Adjectiu del llatí botànic que significa 'amic del guix'; del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amic), per preferir les terres guixenques. |
Etimològic |
Astragalus monspessulanus | Del llatí Mons Pessulum, nom de la ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, on es va trobar la planta. Mospeliensis i monspeliacus són altres epítets sinònims. |
Etimològic |
Astragalus massiliensis | De Massilia, nom llatí de Marsella, al·ludint a la regió on habita. |
Etimològic |
Astragalus macrorrhizus | Del grec makrós (llarg i gruixut) i rhíza (arrel), per la forma del rizoma. |
Etimològic |
Astragalus incanus | Del llatí incanus (canós, blanquinós) pel toment canós i sedós de la planta. |
Etimològic |
Astragalus hamosus | Del llatí hamus (ham, ganxo), per la forma dels llegums encorbats que s'hi assemblen. |
Etimològic |
Astragalus glycyphyllos | Del grec glykýs (dolç) i fýllon (fulla), per la semblança de les fulles amb les de la regalèssia. |
Etimològic |
Astragalus epiglottis | Del grec epiglottís, pel llegum de forma més o menys semblant a l'epiglotis, tapa o part superior de la glotis. |
Etimològic |
Astragalus depressus | Del verb llatí deprimere, el participi passat és depressus (aixafat); per ser planta cespitosa. |
Etimològic |
Astragalus cicer | En llatí, cicer és cigró o ciuró, pel llegum inflat més o menys semblant al d'aquella planta, també lleguminosa. |
Etimològic |
Astragalus aristatus | Del llatí arista (aresta, espina), pels pecíols persistents i terminats en aresta espinescent. |
Etimològic |
Astragalus | Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus. |
Etimològic |
Asterolinon linum-stellatum | Linum stellatum és un sintagma llatí que significa literalment 'lli estrellat', perquè la planta s'assembla al lli i té el calze de la flor obert com un diminut estel de cinc puntes. El nom genèric n'és la traducció literal al grec. |
Etimològic |
Asterolinon | Mot format del grec astér, -éros (estrella) i línon, -ou (lli), perquè és una planta menuda que sembla un llinet de flors estrellades. És el Lysimachia Linum |
Etimològic |
Asteriscus maritimus | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o de la costa), per l'estació preferent de la planta. |
Etimològic |
Asteriscus aquaticus | Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic), és a dir que viu a l’aigua o prop d’aquesta; pel seu lloc d'habitació preferent. |
Etimològic |
Asteriscus | Del llatí tardà asteriscus, -i, (petit estel, signe volat que als escrits indica alguna cosa), manlleu del grec asterískos, diminutiu d'astér, -erós (estel); al·ludint a l'involucre radiat dels capítols. |
Etimològic |
Asteriforme | Que té forma d’estrella. |
Plantes vasculars |
Asteraceae (Compostes) | Nom format del gènere Aster, pres com a gènere tipus de la família. El nom en francès Composées (Compostes), al·ludint a la disposició de nombroses flors totes juntes en un mateix receptacle, és el que Michel Adanson (1727-1806), en la seva obra Familles des Plantes (1763-64), va donar a una de les 58 famílies del seu sistema de classificació natural. En el sistema de nomenclatura actual, basat en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN, sigles en anglès), segons el qual els noms de família s'han de basar en un nom de gènere, aquesta família rep el nom d'Asteraceae (Asteràcies), amb la consideració de nom alternatiu, i el nom de Compostes -llatinitzat Compositae- es conserva com a plenament vàlid (nomen conservandum). |
Etimològic |
Aster willkommii | En honor del botànic alemany H. M. Willkomm (1821-1895), que herboritzà a la Península Ibèrica, a la flora la qual dedicà la millor part de la seva obra. |
Etimològic |
Aster tripolium | Del llatí tripolium, -ii, nom (aquí en aposició) d'una planta no ben determinada, potser el turbit (Opercullina turpethum), una convolvulàcia. |
Etimològic |
Aster squamatus | Del llatí squamatus, -a, -um (escatós, cobert d'escates), probablement per les bràctees involucrals aplicades i disposades com les escates dels peixos. |
Etimològic |
Aster sedifolius | Epítet del llatí botànic compost de Sedum i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Sedum. |
Etimològic |
Aster pilosus | Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de pèls), per ser una planta peluda, principalment les tiges. |
Etimològic |
Aster novi-belgii | Novi-belgii (de Nova Bèlgica) és la forma de genitiu singular del nom en llatí: Novum Belgium, nom geogràfic que fa referència a l'origen de la planta, la colònia holandesa que, amb el nom de Nova Bèlgica, durant el segle XVII, s'estenia per una part dels actuals estats de la costa est dels EE.UU. en torn a Nova York i la desembocadura del riu Hudson. |
Etimològic |
Aster linosyris | Epítet compost dels noms Linum i Osyris, probablement per la semblança de les fulles amb les de les plantes d'aquests gèneres. |
Etimològic |
Aster aragonensis | Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Aster alpinus | Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. |
Etimològic |
Aster | Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades que envolten el capítol i semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta amb les bràctees dels capítols radiants, com un estel. El gènere Aster fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Asphodelus fistulosus | Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses. |
Etimològic |
Asphodelus cerasiferus | Del grecollatí cerasum, -i, (la cirera) i fero (jo porto), es a dir, que porta cireres, per la forma esfèrica dels fruits, com cireres. |
Etimològic |
Asphodelus | Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí. El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Asperula odorata | Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida. |
Etimològic |
Asperula laevigata | Del llatí laevigare (allisar), derivat de laevis (llis, suau), fent referència a les tiges llises. |
Etimològic |
Asperula hirta | Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, pels cilis eriçats de les fulles, aspres al tacte. |
Etimològic |
Asperula cynanchica subsp. brachysiphon | Mot compost del grec brachýs, -éia, -ý (curt, breu) i síphon, -ónos (tub, sifó), al·ludint al tub de la corol·la. |
Etimològic |
Asperula cynanchica subsp. aristata | Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'aresta, -ae (aresta, espina), per les arestes apicals, no persistents, de les fulles. És sinònim d'aristosus, -a, -um.
|
Etimològic |
Asperula cynanchica | Adjectiu del llatí botànic derivat del grec kynánche, -es (inflamació de la gola), com volent dir específic per a l'esquinància o angines. Amb les mateixes arrels i composició que Cynanchum. |
Etimològic |
Asperula arvensis | Adjectiu derivat del nom llatí arvum, -i (el camp llaurat), al·ludint al lloc de preferència d'aquesta planta. És un neologisme creat pels botànics medievals per analogia amb altres genuïnament llatins com ara hortensis, -e. |
Etimològic |
Asperula | Mot del llatí medieval, asperula herba o simplement asperula era el nom de diferents plantes d'aquest gènere; deriva del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude) amb el sufix diminutiu -ula -el mateix d'altres noms com ara Campanula, Primula i altres-, al·ludint-ne a l'aspror de tiges i fulles, però també a les petites dimensions de les plantes. |
Etimològic |
Asperugo procumbens | Del llatí procumbens, -entis, participi present del verb procumbere (ajeure's, inclinar-se), per la disposició de les tiges ajaçades. |
Etimològic |
Asperugo | Segons Plini, asperugo, -inis era el nom d'una planta semblant a la lappago -probablement Lappula squarrosa-, però de fulles més aspres, que podria tractar-se d'Asperugo procumbens. Sens dubte, el nom prové del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude), fent referència a les tiges i fulles cobertes de pels aspres. El gènere Asperugo fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Aspecte | m. Aparença que presenta un briòfit, referit especialment a la fase gametofítica. |
Briòfits |
Asclepiadaceae (Asclepiadàcies) | Del nom del gènere tipus de la família, Asclepia. |
Etimològic |
Ascendent | adj. Que creix inicialment aplicat al substrat i aviat es redreça prenent una direcció més o menys vertical. |
Briòfits |
Artigatge | Acció d’artigar; l’efecte. | Etnobotànica |
Artigar | Preparar (un tros de terra inculta) per a conrear-la, especialment traient-ne les plantes. |
Etnobotànica |
Article | Segment de qualsevol òrgan, més o menys delimitat per nusos o constriccions i sovint susceptible de separar-se espontàniament dels immediats. |
Plantes vasculars |
Artemisia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, freqüent), per ésser una planta molt comuna. |
Etimològic |
Artemisia mutellina | Espècie dedicada per Dominique Villars al militar i botànic francès Pierre A. V. Mutel (1795-1847), autor, entre altres obres, de Flore Française i Flore du Dauphiné. |
Etimològic |
Artemisia herba-alba | Epítet format per un sintagma nominal que en llatí significa herba blanca, per tenir les fulles albo-tomentoses. |
Etimològic |
Artemisia gallica | Epítet geogràfic del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), lloc d'habitació d'aquesta planta. |
Etimològic |
Artemisia eriantha | Epítet compost, format del grec érion, -ou (llana) i ánthos, -ous (flor), pel toment albo-sedós i lluent, sobre tot del periclini. |
Etimològic |
Artemisia chamaemelifolia | Epítet compost, format del grecollatí chamaemelon, -i, segons Plini, una herba olorosa, probablement la camamilla (Matricaria recutita), i del llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de las fulles amb les de la camamilla. |
Etimològic |
Artemisia camphorata | Del llatí medieval camphoratus, -a, -um (que fa olor a càmfora), al·ludint a l'olor de la planta. Del nom en sànscrit del camforer, un arbre d'Extrem Orient, en deriva el nom àrab kafur o kapur, que va passar al llatí medieval com a camphora, -ae. |
Etimològic |
Artemisia campestris subsp. glutinosa | Del llatí glutinosus, -a, -um, derivat de gluten, glutinis (cola), que, com viscosus, vol dir agafallós, per ser-ne les summitats de la planta. |
Etimològic |
Artemisia campestris | Del llatí campestris, -e (del camp), indicant la seva estació, perquè creix als camps. |
Etimològic |
Artemisia arborescens | Del llatí arborescens, -entis, participì present del verb arborescere (fer-se arbre), és a dir, que es fa arbre, pel tronc llenyós. |
Etimològic |
Artemisia absinthium | Nom en llatí del donzell o absinti: absinthium, -ii, i aquest, del grec apsínthion; aquí com a nom en aposició (sense concordança). Amb les fulles d'aquesta planta es fa el licor anomenat absenta. |
Etimològic |
Artemisia | El nom d'aquest gènere vindria d'Ártemis, la deessa grega de la castedat, Diana en la mitologia romana. Segons altres autors, entre ells Plini, el nom vindria d'Artemisia, vidua de Mausol, rei de Caria. |
Etimològic |
Arrossal | m. Camp d'arròs. La Cava (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Arrelar | v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjanaçant les arrels. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Arrel | f. Part inferior d'una planta vascular. Caseres (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Arraïlar | v. Posar arrels. Fixar-se un vegetal al sòl mitjançant les arraïls (rels). Horta de Sant Joan (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Arraïl | m. Arrel. Part inferior d’un vegetal. Arenys de Lledó (Matarranya) |
Etnobotànica |
Arquegoni | m. Òrgan femení, en el qual es formen els gàmetes femenins o ovocèl·lules. |
Briòfits |
Arnoseris pusilla | Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (noi, minyó), fent referència a les petites dimensions de la planta. |
Etimològic |
Arnoseris minima | Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ser aquesta una espècie de petites dimensions. |
Etimològic |
Arnoseris | Mot del llatí botànic que significa literalment 'xicoira d'anyell', formada de dues paraules gregues, arén, arnós (anyell, xai) i séris, -eos (xicoira). El genere Arnoseris fou publicat pel botànic Joseph Gaertner (1732–1791) a l'obra De Fructibus et Seminibus Plantarum (1791). |
Etimològic |
Arnica montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), pel lloc d'habitació preferent, les muntanyes. |
Etimològic |
Arnica | Aquest nom es fa derivar del grec ptarmikós (que fa esternudar) perquè la pols que aixeca la flor seca és esternutatòria, d'on li ve el nom de tabac de muntanya; També hi ha qui diu que els pastors fumen les flors i les fulles de l'àrnica com si fos tabac. |
Etimològic |
Armeria alliacea subsp. plantaginea | Per alguna semblança amb un plantatge; del llatí plantago, -inis (plantatge) i el sufix -eus, -a, -um (com, semblant a). |
Etimològic |
Armeria alliacea | Adjectiu del llatí botànic format per allium, -ii (l'all) i el sufix -acea (semblant a), per l'aparença de la planta. |
Etimològic |
Armeria | Segons C. Bauhin, aquest mot deriva del nom vulgar en francès antic, armeries o amoiries, que segon alguns autors podria ser Diantus armeria. Els botànics prelinneans reunien genèricament els Dianthus i les Armeria. Sembla que fou Clusius el primer botànic que anomenà alguna d'aquestes plumbaginàcies “Armerius montanus...”, sinònim del "Caryophyllus montanus..." de C. Bauhin, i de l'Statice Armeria de Linné. Willdenow, separà aquestes plantes dels Statice i les agrupà en el nou gènere Armeria. |
Etimològic |
Armeniaca vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut. |
Etimològic |
Armeniaca | Méla armeniaká (poma d'Armènia) és el nom en grec que tenen els albercocs segons Teofrast. Entre els romans, pruna armenia o armeniaca, per ser originària d'Armènia. |
Etimològic |
Armellerar | m. Camp d'armellers (ametllers). Cardell (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Aristolochiaceae (Aristoloquiàcies) | Del gènere Aristolochia. |
Etimològic |
Aristolochia rotunda | Del llatí rotundus, -a, -um (rodó). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma arrodonit. |
Etimològic |
Aristolochia longa subsp. paucinervis | Del llatí paucus, -a, -um (poc, escàs) i nervus, -i (nervi), fent referència a les fulles amb el limbe relativament menys reticulat. |
Etimològic |
Aristolochia longa | Del llatí longus, -a, -im (llarg). És una de les tres Aristolochia de Dioscòrides, anomenada així pel rizoma allargat. |
Etimològic |
Aristolochia | Nom ja emprat per Dioscòrides i Plini, i pels botànics prelinneans, derivat del grec áristos (excel·lent) i locheía (part), per ser reputades aquestes plantes des de l'antiguitat com a molt bones per a facilitar el part. |
Etimològic |
Argyrolobium zanonii | Dedicada a Giacomo Zanoni (1615-1682), botànic italià, deixeble d'Ambrosini a qui va succeir com a conservador del Jardí Botànic de Bolònia, i autor d'Istoria botanica, obra més coneguda per la segona edició ampliada, traduïda al llatí i publicada pòstumament: Rariorum Stirpium Historia. |
Etimològic |
Argyrolobium linnaeanum | Dedicat a Linnè. |
Etimològic |
Argyrolobium argenteum | Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles. |
Etimològic |
Argyrolobium | Del grec árgyros, -ou (argent) i lóbion, -ou (lòbul o llegum petits), pel toment sedós argentat del fruit. |
Etimològic |
Argilagar | m. Comunitat d’argilagues (argelagues) El Pont d’Armentera (Alt Camp) |
Etnobotànica |
Argelagar | m. Comunitat d’argelagues. Argelagars, a prop de Torrent de Cinca (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Aresta | f. Punta llarga, fina i rígida. |
Briòfits |
Aresta | Apèndix llarg (± rígid i prim) que tenen alguns òrgans, com ara les bràctees de les flors de la família de les gramínies, les glumes i les glumel·les. A vegades també són aristats els peduncles que porten flors, que tenen una prolongació per sobre de la inserció de la flor |
Plantes vasculars |
Arenaria trinervia | Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals. |
Etimològic |
Arenaria tetraquetra | Del grec tétra (quatre) i del sufix llatí -quetrus, -a, -um (punta, angle), és a dir, amb quatre angles, per les fulles imbricato-4-seriades. |
Etimològic |
Arenaria serpyllifolia subsp. leptoclados | Epítet compost del grec leptós (prim, petit) i kládos (branca), per les tiges primatxones. |
Etimològic |
Arenaria serpyllifolia | Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta. |
Etimològic |
Arenaria querioides | De Queria, nom del gènere dedicat per Linnè al botànic català Quer, i el sufix grec -eidós (forma), per la semblança amb les plantes d'aquell gènere decaigut. |
Etimològic |
Arenaria purpurascens | Participi present del verb llatí purpurascere (prendre el color de la porpra), pel color dels pètals. |
Etimològic |
Arenaria montana | Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva preferent habitació. |
Etimològic |
Arenaria modesta | Del llatí modestus, -a, -um (moderat), pel seu escàs desenvolupament. |
Etimològic |
Arenaria loscosii | Dedicada al botànic aragonès Francisco Loscos (1823-1886). |
Etimològic |
Arenaria hispida | Del llatí hispidus, -a, -um (eriçat), pel toment de les tiges i fulles. |
Etimològic |
Arenaria grandiflora | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors grans, per la major grandària de les flors. |
Etimològic |
Arenaria conimbricensis | Que viu o és natural de Conimbrica, nom en llatí de la ciutat portuguesa de Coimbra, als voltants de la qual va ser trobada. |
Etimològic |
Arenaria ciliata | Del llatí ciliatus, de cilium (pestanya), per les fulles amb el marge ciliat. |
Etimològic |
Arenaria capitata | Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap) derivat de caput, capitis (el cap), per la seva inflorescència semblant a un capítol. |
Etimològic |
Arenaria biflora | Format del llatí bis (dues vegades). i florus, -a, -um (florit), per les seves flors geminades. |
Etimològic |
Arenaria | De l'adjectiu llatí arenarius, -a, -um (sorrenc), aquí substantivat, derivat d'arena, -ae (la sorra), per l'estació de la major part de les espècies. |
Etimològic |
Arcuat, Arcuada | Corbat en forma d’arc. |
Plantes vasculars |
Arctostaphylos alpinus | Vegeu Arctostaphylos alpina. Hi ha autors que han considerat que el terme Arctostaphylos és de gènere masculí, raó per la qual en algunes publicacions encara trobem aquest tàxon com Arctostaphylos alpinus. |
Etimològic |
Arctostaphylos alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu. |
Etimològic |
Arctostaphylos | Segons el metge grec Galè, arctostaphylos era el nom d'una planta petita i llenyosa amb fulles d'arbóç i fruits rodons i vermells que neix al Pont (antiga regió costanera de la Mar Negra); Autors com Clusius i Adanson creien que es tractava de la nostra boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). És un mot d'origen grec que significa literalment raïm d'os, de árktos (os) i staphylé (raïm), al·ludint que els ossos en fan servir les baies com a aliment. El gènere Arctostaphylos fou publicat per Michel Adanson en 1763. |
Etimològic |
Arctium minus | En llati, neutre de minor (més petit), per ésser les calàtides o capítols més petits en comparació a Arctium lappa, que en Tournefort era Lappa majus. |
Etimològic |
Arctium lappa | Lappa, ae és el nom en llatí que Virgili dona a la repalassa (Arctium lappa i A. minus). Derivaria del grec lambánein (agafar), al·ludint a les bràctees involucrals ganxudes que s'agafen a la llana o els pels. Linnè li va assignar com a epítet específic, en aposició, el nom genèric de Tournefort. |
Etimològic |
Arctium | Del grec árction, arctium en llatí, que en Dioscòrides i Plini era una planta molt diferent, probablement dels gèneres Verbascum o Inula. El nom tindria relació amb el grec árctos, -ou (os, ossa), referint-se al pèl aspre de l'os, per ser plantes molt peludes. Linnè va establir aquest gènere en substitució de Lappa de Tournefort; però, seguint a Cesalpino, com feren altres botànics de l'època, va confondre arctium amb arcium, que és el nom que dona Plini a la repalassa. |
Etimològic |
Arbutus unedo | En Plini, nom de l'arboç i del fruit; que, segons diu, és una síncope de unum edo (menjo un), per ser un fruit un xic indigest, que convé menjar en petites quantitats. |
Etimològic |
Arbutus | En Virgili, nom llatí de l'arboç i del fruit; emparentat amb arbor, -boris (arbre). N'hi ha qui el fa derivar suposadament del celta arbouse o arboise (fruit de superfície aspra, granulosa). |
Etimològic |
Arbreria | f. Conjunt d’arbres, especialment quan són plantats. Tivissa (Ribera d’Ebre) |
Etnobotànica |
Arbre de riu | m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós. Bàscara (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Arbre de riera | m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Arbre de fulla que caduca | m. Caducifoli. Que perd el fullatge cada any. Riu (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Arbre d'aigua | m. Arbre de ribera. Arbre que per viure necessita un ambient més o menys aigualós. Sant Joan del Pas (Montsià) |
Etnobotànica |
Arbre | m. Arbre fruiter. Montan de Tost (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Arborenc | adj. Pertanyent als arbres. Diccionari Alcover Moll |
Etnobotànica |
Arboç | m. Fruit d'arbocer (arboç). Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Araujia sericifera | Sericifera significa 'que porta seda', del llatí sericum, -i (el teixit de seda) i fero (portar), referint-se als pèls sedosos que envolten les llavors. El nom sericum prové de Seres, que és com en Roma deien als pobles d'orient d'on venien els teixits de seda i, per extensió, a aquest comerç. |
Etimològic |
Araujia | Gènere creat en 1818 pel botànic portuguès F. de Avellar Brotero (1744-1828) que el dedicà al seu compatriota, polític, diplomàtic i botànic aficionat, Antonio de Araujo e Azevedo. |
Etimològic |
Aranyó | m. Fruit de l’arç negre. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Araneós | Cobert de llargs pèls i fins entrecreuats com teranyines. |
Plantes vasculars |
Araliaceae (Araliàcies) | Aràlia és la forma llatinitzada d'aralie, terme adaptat pels colons francesos del nom iroquès d'un arbust originari de Canadà, que va donar nom al seu gènere i que, al seu torn, es va convertir en el gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Aragonesa | f. Classe d'oliva. La Pobla de Benifassà (Baix Maestrat) |
Etnobotànica |
Arabis turrita | Del llatí turritus, -a, -um (torrejat); aquí "en forma de torre", pel seu tronc dret, robust, simple i fullós. |
Etimològic |
Arabis thaliana | Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583). |
Etimològic |
Arabis stricta | Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), al·ludint a la forma del tronc fructífer. |
Etimològic |
Arabis soyeri | Dedicada al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques. |
Etimològic |
Arabis serpillifolia | Del llatí serpyllum o serpillum, nom que dona Plini al serpoll, i follium, -ii (la fulla), és a dur, de fulles semblants a les del Serpyllum. |
Etimològic |
Arabis saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Arabis perfoliata | Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, van reinterpretar aquest adjectiu aplicant-lo a les plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe. Denominació impròpia aquí, perquè les fulles a què fa referència, no són perfoliades, sinó amplexicaules. |
Etimològic |
Arabis muralis | Del llatí muralis, -e (del mur o de la paret), derivat de murus, -i (muralla, mur, tanca), per la seva estació, en murs i roques. |
Etimològic |
Arabis hirsuta subsp. gerardi | Dedicada a John Gerard (1545-1612), botànic anglès. |
Etimològic |
Arabis hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (erissat, aspre), per l'indument del tronc. |
Etimològic |
Arabis ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um (amb pestanyes), per les fulles piloses. |
Etimològic |
Arabis brassiciformis | Epítet compost del neollatí botànic que vol dir "amb forma de bràssica", per la semblança de les fulles caulinars a les de la Brassica napus. |
Etimològic |
Arabis auriculata | Adjectiu del llatí científic, derivat d'auricula, -ae (l'orella), que vol dir "en forma d'orella", fent referència a les fulles caulinars amplexicaules-auriculades. |
Etimològic |
Arabis arcuata | Del llatí arcuatus, -a, -um (arquejat), per les síliqües, de vegades arquejades cap enfora. |
Etimològic |
Arabis alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Arabis | El mateix Linnè, que va crear el gènere, diu que va prendre el nom árabis de Dioscòrides, però sense aclarir-ne l'etimologia. En les traduccions antigues de la Materia medica apareix aquesta paraula -de vegades en la variant arábis- com una altra lectura de drábe, que segons Dodonaeus seria un simple lapsus dels copistes, que haurien canviat la Δ grega per la A llatina. El Glossaire de botanique de De Théis diu que, "perquè aquestes plantes creixen en llocs àrids i pedregosos, i l'Aràbia n'és més que cap altre", aquest seria l'origen del nom; però adverteix que hi ha qui dubta d'aquesta interpretació que, segons Cadevall, no s'adiu gens amb les regles etimològiques. |
Etimològic |
Arabidopsis thaliana | Dedicada a Johannes Thal (1542-1583), metge alemany, que l'havia anomenada Pilosella siliquosa. En honor seu, Linnè l'anomenà Arabis thaliana. En 1842, el botànic alemany Gustav Heynhold l'assignà al nou gènere Arabidopsis que ell mateix establí a partir d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Arabidopsis | Nom format afegint el sufix grec -ópsis (aspecte, aparença) a Arabis, es a dir, 'semblant a una Arabis', gènere on Linnè havia classificat aquestes plantes. El gènere va ser establert en 1842 pel botànic alemany Gustav Heynhold a partir d'Arabis thaliana. |
Etimològic |
Aquilegia vulgaris | Perquè és molt comuna. |
Etimològic |
Aquilegia pyrenaica | Per l'hàbitat preferent als Pirineus. |
Etimològic |
Aquilegia kitaibelii | Dedicada a Kitaibel, botànic hongarès (1757-1817). |
Etimològic |
Aquilegia hirsutissima | S'al·ludeix, amb més o menys propietat, al toment que la recobreix |
Etimològic |
Aquilegia | Forma llatina femenina del neutre aquilegium (cisterna), al·ludint als vasos que formen els pètals. És un mot del llatí tardà, un neologisme com tants altres noms científics. Segons Linné, errònia derivació d'aquilina, antic nom de la planta, pels seus pètals corbats com urpes d'àliga. |
Etimològic |
Aquifoliaceae (Aquifoliàcies) | Del llatí aquifolium (nom d'una fagàcia, en Plini), que és el nom genèric antic de l'actual gènere Ilex. |
Etimològic |
Aqueni | Fruit sec que conté una única llavor. |
Plantes vasculars |
Àpter | Que no té ales |
Plantes vasculars |
Apradat | adj. Recobert de prat. Sapeira (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Apomellat | adj.. Fent pom, feix. Iran (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Apomat | adj. Arbre de capçada rodonenca, que sembla un pom. Horta de Sant Joan (Terra Alta). És un roure apomadet |
Etnobotànica |
Apòfisi | f. Part basal de la càpsula eixamplada, verda i amb funció fotosintètica. |
Briòfits |
Apocynaceae (Apocinàcies) | Del gènere Apocynum, que falta a la flora dels Països Catalans. |
Etimològic |
Apium nodiflorum | Adjectiu creat pels botànics, compost del llatí nodus, -i (nus) i flos, floris (la flor); sembla referir-se als peduncles, que són molt curts i a vegades nuls. |
Etimològic |
Apium leptophyllum | En Plini, leptophyllon, -i és el nom d'una herba, potser una lleteresa. Aquí és probable que s'hagi fet servir en sentit literal -del grec leptós (fi, prim, subtil) i phýllon (la fulla)-, referint-se als fràgils i delicats segments de les fulles. |
Etimològic |
Apium graveolens | Del llatí graveolens, -entis (de olor forta), però no dolenta, ja que la d'aquesta planta és agradable. |
Etimològic |
Apium | Nom donat pels llatins a distintes umbel·líferes dels pantans o maresmes, així com a l'api silvestre o cultivat; Alguns el deriven del celta apon (aigua), per la seva estació. Segons altres, del llatí apis (abella), al·ludint a la olor, com la de les peres, ápion, -ou, en grec. |
Etimològic |
Apinat | adj. Poblat de pins. Dòrria (Ripollès) |
Etnobotànica |
Apiculat, apiculada | adj. Terminat en un apicle. |
Briòfits |
Apiculat, Apiculada | Que termina en un mucró o petita punta. |
Plantes vasculars |
Apicle | m. Punta curta i sobtada. |
Briòfits |
Apical | adj. Relatiu o pertanyent a l'àpex. |
Briòfits |
Àpex del nervi (cara dorsal fil·lidis rameals) | Àpex (m.) del nervi (m.). Extrem superior del nervi, que pot presentar diferents morfologies. |
Briòfits |
Àpex | m. Extrem superior d'un òrgan o d'una part d'un òrgan. |
Briòfits |
Àpex | Extrem superior d’un òrgan, de la fulla, de la tija, de la inflorescència... |
Plantes vasculars |
Apendiculat, apendiculada | adj. Que té apèndixs, generalment curts i fins. Alguns cilis del peristoma intern del gènere Bryum poden ser-ho. |
Briòfits |
Anyós | adj. Que té molts anys. (Martí Domínguez, La sega p 155) |
Etnobotànica |
Anyívol | adj. Planta que un any lleva molt i un altre no. El Boixar (Baix Maestrat) |
Etnobotànica |
Anyenc | adj. Que té molts anys. (Joan Pellicer) |
Etnobotànica |
Anyada | f. Collita. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Anvers | Plantes vasculars | |
Anual | adj. Que desenvolupa el seu cicle vital dins d'un període vegetatitu, en menys d'un any. |
Briòfits |
Antrors, Antrorsa | Dirigit cap a l'àpex de l'òrgan on és inserit. |
Plantes vasculars |
Antirrhinum orontium | És l'orontium d'alguns autors antics, que deriven del llatí aurigo (la icterìcia), perquè, suposadament, guariria aquesta malaltia. |
Etimològic |
Antirrhinum majus | Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de talla més gran en relació a les altres congèneres. |
Etimològic |
Antirrhinum asarina | Del grecollatí asarum, nom d'una planta flairosa, en Plini, i el sufix -ina (semblança). És una de les Asarina dels botànics prelinneans, així anomenada per la semblança de les seves fulles amb les de l'Asarum, una aristoloquiàcia. |
Etimològic |
Antirrhinum | Nom grecollatí molt antic d'una planta, probablement els gossets (Antirrhinum orontium), format amb el prefix anti- (igual que, com) i rhin, rhinós (nas, musell), que al·ludiria, segons es diu, a la forma de la corol·la personada, que recorda un musell; si bé Dioscòrides, en la traducció de Laguna, diu que "el fruit s'assembla als morros d'un vedell". |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria subsp. sampaioana | Dedicada al botànic portuguès Gonçalo Sampaio (1865-1937), professor de botànica a la universitat de Porto. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria subsp. gandogeri | Dedicada al botànic francès Jean Michel Gandoger (1850-1926), creador d'un immens herbari, principalment de plantes europees i de la conca mediterrània, que es conserva a la universitat Claude Bernard de Lyon. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria subsp. alpestris | Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a l'alta muntanya), per la seva estació; sinònim d'alpinus, -a, -um. |
Etimològic |
Anthyllis vulneraria | Del llatí vulnerarius, -a, -um (referent a les ferides), derivat de vulnus, -eris (la ferida), perquè es feia servir per a guarir les ferides. J. Bauhin (1541-1612) li va donar aquest nom i Linnè el va conservar com a nom específic en el nou sistema binomial. |
Etimològic |
Anthyllis tetraphylla | Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols. |
Etimològic |
Anthyllis montana | Del llatí mons, montis (la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Anthyllis gerardi | Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612). |
Etimològic |
Anthyllis cytisoides | Del nom grecollatí d'una planta, Cytisus i el sufix grec -oídes (que s'assembla), per la semblança. |
Etimològic |
Anthyllis barba-jovis | Barba Jovis (barba de Júpiter), nom que Plini va donar a una mata o arbust desconegut. Linnè l'hi va posar aquest nom, probablement per les fulles d'aspecte sedós i color gris argentat. |
Etimològic |
Anthyllis | Nom grec d'una planta, en Dioscòrides. En grec, anthyllís significa 'planta florida', es relaciona amb anthýllion (floreta) i deriva d'ánthos (flor). Entre els antics rebien aquest nom dues plantes: una de fulles semblants a les de la llentia, que podria ser Cressa cretica (Convolvulàcies), i l'altra que s'ha suposat que seria Ajuga iva (Labiades). El gènere fou establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les abans mencionades, encara que Dodonaeus i Lobelius incloïen ja entre els seus Anthyllis plantes que avui anomenen així. |
Etimològic |
Anthriscus sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (silvestre, salvatge), com agrest o bord, per ser una planta verinosa. |
Etimològic |
Anthriscus cerefolium | Del llatí caerefolium o cerefolium, -ii, nom (adaptat del grec chairéphyllon) amb què Plini anomenava a una planta olorosa no identificada, probablement aquesta espècie. |
Etimològic |
Anthriscus caucalis | Nom, manllevat del grec kaukalís, amb què Plini anomenava a una planta umbel·lífera no identificada. |
Etimològic |
Anthriscus | Plini anomena amb aquest mot, manllevat del grec anthrískos, una planta no identificada, atribuïda al cerfull (A. cerefolium), si bé altres autors l'associen a les agulloles (Scandix australis). El botànic C. H. Persoon, en 1805, establí el gènere Anthriscus sobre la Scandix Anthriscus de Linné. |
Etimològic |
Anthemis triumfetti | Dedicada al naturalista italià Giovanni Batista Triumfetti o Trionfetti (1656-1708), professor de Botànica i director del jardí botànic de la universitat de Roma i autor d'Observationes de Ortu et vegetatione plantarum, Roma, 1685. |
Etimològic |
Anthemis maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), perquè creix principalment en platges arenoses i roquissars costaners. |
Etimològic |
Anthemis cotula | Antic nom genèric, aquí en aposició, d'algunes plantes de la família de les asteràcies. Del grecollatí cotula o cotyla, una mena d'escudella que servia com a mesura de capacitat, fent referència a una cavitat a la base de les fulles d'aquesta espècie. Cadevall afegeix una altra explicació segons la qual seria el diminutiu de Cota, nom geogràfic històric de la regió de Venècia. |
Etimològic |
Anthemis arvensis | Del llatí arvum, -i (el camp conreat), estació preferent de la planta. |
Etimològic |
Anthemis altissima | Forma en grau superlatiu del llatí altus, -a, -um (alt), per l'excepcional alçària d'aquesta espècie en relació a les altres del mateix gènere. |
Etimològic |
Anthemis | Del grec anthemís (floreta); en Plini, anthemis és el nom de la camamilla i de la flor en particular. |
Etimològic |
Anterozoide | adj. Gàmeta masculí. |
Briòfits |
Anteridi | m. Òrgan masculí, en el qual es formen els gàmetes masculins o espermatozoides (anterozoides). |
Briòfits |
Antera | Part superior de l'estam, en forma de capet o capseta, on es produeix el pol·len. |
Plantes vasculars |
Antennaria dioica | Per ser planta dioica en distints involucres i en diferents individus. |
Etimològic |
Antennaria | Del llatí antenna, -ae (antena, verga) -aquí en el sentit que s'aplica als òrgans sensorials dels insectes i altres animals-, per les setes o papus claviformes de les flors masculines que recorden les antenes de les papallones diürnes. |
Etimològic |
Anou americana | f. Nou de noguera americana. Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Anou | f. Fruit de noguera. Beseit (Matarranya) |
Etnobotànica |
Animal | Bèstia útil per al treball. És el cas de matxos i rucs. |
Etnobotànica |
Angustisepte, Angustisepta | Bipartit per un envà estret, és a dir, en el fruit tipus silícula, l’envà o septe és perpendicular als costats amples (oposat a latisepte). |
Plantes vasculars |
Angelica sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de silva o sylva, -ae (bosc), per ser planta salvatge, no cultivada. |
Etimològic |
Angelica razulii | Dedicada per Gouan al metge i botànic perpinyanès D. Rasouls -escrit també Razoux i Razoul-, que l'havia trobada herboritzant al Pirineu, prop de l'estany de Laurenti. |
Etimològic |
Angelica | Nom de la planta en llatí medieval, angelica herba o simplement angelica, que significa 'dels àngels', mot derivat del grec ángelos, -ou (missatger, àngel). Segons Ambrosini, Phytologiae… (1666), rep aquest nom per la olor suavíssima de l'arrel que pretesament protegia de la pesta, o pels poders angèlics que s'atribuïen a la planta, com sobrenaturals, contra els verins i les malalties molt greus. |
Etimològic |
Anethum graveolens | Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, no necessàriament fètida; mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire). Perquè la olor dels fruits és molt aromàtica. |
Etimològic |
Anethum | Del grecollatí anethum, -i, segons Plini, nom d'una planta flairosa, probablement l'anet (Anethum graveolens). Nom emparentat amb el també grecollatí anisum, -i, probablement l'anís (Pimpinella anisum). |
Etimològic |
Anemone vernalis | Per l'època de la florescència. Del llatí vernus (primaveral). |
Etimològic |
Anemone ranunculoides | Per l'aspecte de ranuncle, fent referència a les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte) |
Etimològic |
Anemone pulsatilla | Del llatí pulsare (agitar), al·ludint a la seva flor penjada, moguda pel vent. |
Etimològic |
Anemone nemorosa | Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Anemone narcissiflora | Per les flors umbel·lades, com els narcisos (del llatí, narcissus). |
Etimològic |
Anemone alpina | Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita. |
Etimològic |
Anemone hepatica | Del grec hepatikós (referent al fetge). Veure gènere Hepatica. |
Etimològic |
Anemone | Del grec ánemos (vent), perquè algunes espècies creixen en llocs alts i ventilats, i les flors son fàcilment batudes pel vent. |
Etimològic |
Anell | m. Part amb forma anular de la càpsula situada entre l'urna i l'opercle. Està formada per una o més files de cèl·lules diferenciades, que faciliten la dehiscència o obertura de la càpsula. Pot despendre's del tot o quedar-se adherit a la boca de la càpsula. m. Engruiximent al voltant d'un porus de la paret d'un hialocist. |
Briòfits |
Anell | Renglera de cèl·lules, sovint disposades fent com una cresta, que presenten els esporangis de moltes falgueres i que en provoca l'obertura per tal d'alliberar les espores. | Plantes vasculars |
Andryala ragusina | Adjectiu geogràfic llatinitzat referent a Ragusa, nom de dues ciutats, una a Sicília i l'altra a la costa adriàtica de Croàcia, encara que no hi visqui, aquesta planta, en cap d'elles. |
Etimològic |
Andryala lyrata | Epítet del llatí botànic, format del llati lyra, -ae (la lira) amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de o en forma de), fent referència a la forma de les fulles inferiors. |
Etimològic |
Andryala integrifolia | Adjectiu compost del llatí integer, -gra, -grum, (sencer) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles enteres o gairebé enteres. |
Etimològic |
Andryala | Nom d'origen dubtós, segons sembla derivat del grec anér, andrós (home), i ále (error, pèrdua), és a dir, 'error humà', potser per ésser algunes espècies difícils de distingir i fàcils de confondre. Altres el creuen format per anér, andrós i hýalos (vidre, cristall), per raons sense aclarir. El nom del gènere Andryala fou establert per C. Linné en 1753, sens explicar-hi el motiu. |
Etimològic |
Androsaemum officinale | Per les seves qualitats astringents i vulneràries. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. |
Etimològic |
Androsaemum hircinum | De l'adjectiu llatí hircinus, derivat de hircus (el boc), per la olor especial. |
Etimològic |
Androsaemum foetidum | De l'adjectiu llatí foetidus, -a, -um (pudent), al·ludint a la seva mala olor. |
Etimològic |
Androsaemum | Del grecollatí androsaemon, nom que els antics donaven al cura-ho-tot (Hypericum androsaemum), compost del grec anér, andrós (l'home) i aíma (sang), perquè el fruit tendre aixafat amb els dits dóna un color de sang. |
Etimològic |
Androsace villosa | Del llatí villosus, -a, -um (vellós), per les fulles i tiges pubescents. |
Etimològic |
Androsace maxima | Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), pel calze acrescent, molt gran en la maturitat, més que no pas per les dimensions de la totalitat de la planta. |
Etimològic |
Androsace imbricata | Del llatí imbricatus, -a, -um (fet en forma de teula), derivat de imbricare (cobrir de teules), per les fulles imbricades tot al llarg de les tiges. |
Etimològic |
Androsace elongata | Del llatí elongatus, -a, -um, participi passat del ver elongare (prolongar, allargar), pels pedicels capil·lars molt més llargs que les flors i que les bràctees de l'involucre, com allargassats, relativament a altres espècies congèneres. |
Etimològic |
Androsace ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um (que té pestanyes) derivat de cilium, -ii (parpella, pestanya), per les fulles glabres en ambdues cares i ciliades als marges. |
Etimològic |
Androsace carnea | Del llatí carneus, -a, -um (de carn, carnós), per les flors de color de carn; és el Sedum alpinum, angustissimo folio, flore carneo, de C. Bauhin (Pinax, 1623). |
Etimològic |
Androsace | Del grec anér, andrós (home) i ákos, -ou (remei), és a dir, 'remei d'home', androsaces fou el nom donat per Dioscòrides i Plini a una alga marina de les costes de Síria, que era considerada remei eficaç contra la hidropesia i la gota. Linnè, seguint a Clusius, a Tournefort i a altres botànics, estableix el gènere Androsace per a unes plantes que no tenen res a veure amb aquelles a què s'aplicava originalment i fa derivar el nom d'anér, andrós (home) i sákos, -eos (escut), suposadament per la forma de las fulles rosulars d'Androsace maxima. Cadevall en dissenteix perquè, diu, "aleshores seria androsáces, i no andrósaces com escriuen els autors antics". |
Etimològic |
Androceu | Conjunt dels estams d’una flor. | Plantes vasculars |
Andar | Cadascun dels laterals que conformen el clos per a tenir-hi bestiar anomenat pleta. |
Etnobotànica |
Anchusa undulata | Del llatí undulatus, -a, -um (que s'assembla a les ones), derivat de unda, -ae (l'ona), per les fulles amb les vores ondulades. |
Etimològic |
Anchusa italica | Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Anchusa arvensis | Neologisme botànic del llatí arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets. |
Etimològic |
Anchusa | Nom derivat del grec ánchousa (afait), per haver-se utilitzat amb aquest fi el suc de l'arrel d'alguna espècie, era el nom que rebien en grec diferents plantes; principalment el boleng roig (Alkanna tinctoria), que segons Dioscòrides i Plini, tenyia les mans de vermell; però també es deien així altres boraginàcies com ara Echium sp. pl. Segons altres autors, derivaria del grec áncho (estrènyer), per les propietats astringents i antidiarreiques. El nom genèric Anchusa va ser establert per Linnè (1737) en substitució del Buglossum de Tournefort (1694, 1700) sense donar-ne cap explicació; si bé molts botànics anteriors –com C. Bauhin, J. Bauhin, Boerhaave, Dodonaeus i Plukenet– ja havien inclòs entre les Anchusa més d'una de les espècies que Linnè incorporà al seu gènere.
|
Etimològic |
Anastomitzat, Anastomitzada | Dit de la nervació foliar en què els nervis d'últim ordre es reuneixen entre ells fent un reticle més o menys tancat. |
Plantes vasculars |
Anarrhinum bellidifolium | Adjectiu compost dels mots llatins bellis, -idis (la margaridoia) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles inferiors semblants a les de la Bellis o margaridoia. |
Etimològic |
Anarrhinum | Paraula d'origen grec, composta del prefix aná- (a dalt, sobre) i rhin, rhinós (nas, musell), que Dioscòrides, el Pseudo Apuleius i Plini feien servir com a sinònim d'antirrhínon, en grec, o antirrhinum, en llatí. Desfontaines va crear aquest gènere amb els Antirrhinum de Linnè que tenen la corol·la oberta; però sense aclarir expressament la raó del nom. |
Etimològic |
Anagyris foetida | Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva mala olor. |
Etimològic |
Anagyris | De anágyris, anágyros i onógyros, formats pel prefix aná- (cap amunt) i gyrós (corbat), pel bec del llegum encorbat; noms grecs d'un arbust pudent, d'una fetor proverbial. En Dioscòrides i Plini, segons sembla, el garrofer pudent (Anagyris foetida). |
Etimològic |
Anagallis tenella | Del llatí tenellus, -a, -um (tobet), diminutiu de tener, -a, -um (tendre, flexible), per les tiges primes i tendres d'aquesta espècie, |
Etimològic |
Anagallis minima | Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ésser planta molt menuda. |
Etimològic |
Anagallis arvensis | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets. |
Etimològic |
Anagallis | Nom grecollatí usat des del temps de Dioscòrides per a designar els morrons; del grec anageláo (riure), perquè són plantes de flors alegres. |
Etimològic |
Anacyclus valentinus | De l'adjectiu geogràfic llatí valentinus, -a, -um (de València), per ser el lloc on habita. |
Etimològic |
Anacyclus radiatus | Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), sens dubte per les lígules grogues de les flors perifèriques. |
Etimològic |
Anacyclus clavatus | Del llatí clava, -ae (maça), pel peduncle inflat a l'àpex, com una massa o porra. |
Etimològic |
Anacyclus | Nom aplicat per Vaillant, perquè les flors radials (ligulades) femenines, disposades en cercle al voltant del disc, són estèrils. És una contracció de la paraula grega ananthókyklos formada pel prefix privatiu an- (no, sense), ánthos (flor) i kýklos (cercle). |
Etimològic |
Amygdalus communis | Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt freqüent i coneguda. |
Etimològic |
Amygdalus | Del grecollatí amygdalus, -i (l'ametller). |
Etimològic |
Amygdalaceae (Amigdalàcies) | Pren el nom del gènere linneà representatiu Amygdalus (l'ametller). Aquesta família es considera avui una subfamília, Amygdaloideae, de les rosàcies |
Etimològic |
Ampul·laci, ampul·làcia | adj. En forma d'ampolla; com és ara les cèl·lules de base arrodonida i prolongades en un coll. |
Briòfits |
Amplexicaule | Dit de les fulles i altres òrgans que abracen la tija per llur base. | Plantes vasculars |
Amortit | adj. Vegetal que es mor. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Amora | f. Móra. Infructescència de l’esbarzer. Mas de Barberans (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Ammi visnaga | De l'àrab hispànic bisináca i aquest de pastinaca, -ae, nom llatí d'altres umbel·líferes, com la xirivia o la pastanaga. |
Etimològic |
Ammi majus | Majus (més gran) és el comparatiu neutre de l'adjectiu llatí magnus (gran); aquí en sentit absolut de gran, elevat. |
Etimològic |
Ammi | Del grec ámmi (en llatí, ammium), una mena de comí, segons Plini; en Dioscòrides és una llavor molt més petita que la del comí, d'una umbel·lífera d'identitat incerta. Es fa derivar del grec ámmos (sorra) per ser els terrenys sorrencs els preferits de la planta. |
Etimològic |
Amidar | v. Determinar les mides d'una planta. Valldarques (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Amfigastris | m. Fil·lidi ventral d'algunes hepàtiques folioses, normalment més petites i amb una forma diferent als altres fil·lidis. |
Briòfits |
Amfigastri | Fil·lidi, generalment petit, que forma una tercera filera a la cara ventral del caulidi de les hepàtiques folioses. |
Plantes vasculars |
Ametlloneda | m. Ametllerar. Camp d’ametllers Caulès (Selva) |
Etnobotànica |
Ametllereda | f. Ametllerar. Camp d’ametllers. Ametllereda del Mas Prat, de Regencós (Baix Empordà). Enaigats p 98 |
Etnobotànica |
Ametlleral | m. Ametllerar. Camp d’ametllers. Peralta de la Sal (Llitera) |
Etnobotànica |
Ametlla | f. Fruit de l’ametller i especialment la seva llavor comestible. Abella de la Conca (Pallars Jussà) |
Etnobotànica |
Ametlerar | m. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers). Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Ametleral | f. Ametllerar. Camp d’ametlers (ametllers). Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Ametla | f. Ametlla. Fruit de l’ametler (ametller) i especialment la seva llavor comestible. Alfara de Carles (Baix Ebre |
Etnobotànica |
Ament | Inflorescència (o sigui grup de flors) densa, generalment penjant, formada per flors unisexuals; com les arracades dels avellaners i dels pollancres. |
Plantes vasculars |
Amelerar | m. Ametllerar. Camp d’ametllers. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Amelanchier vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una planta comuna. |
Etimològic |
Amelanchier | És el nom francès d'aquesta planta adaptat del provençal amelanquier. El nom fou introduït en botànica en 1570 pel metge provençal Pierre Pena, qui anomenà a la planta Amelanchier Galoprovinciae montanae (A. de la muntanya de Provença), volent relacionar el nom dels fruits, amélanche, amb el seu sabor dolç a mel, en llatí, mel, melis. |
Etimològic |
Amela | f. Ametlla. Fruit de l'ameler (ametller) i especialment la seva llavor comestible. Tortosa (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Ambrosia tenuifolia | Epítet del llatí botànic compost de tenuis, -e (prim, estret) i folium, -ii (fulla), per les fulles molt dividides en segments prims, quasi linears. |
Etimològic |
Ambrosia artemisiifolia | Epítet del llatí botànic compost del nom del gènere Artemisia i el mot llatí folium, -ii (la fulla), per ésser les fulles d'aquesta planta semblants a les de l'artemísia. |
Etimològic |
Ambrosia | Del grec ambrosía (néctar, menjar que feia immortals els déus), al·ludint al perfum que exhalen diverses espècies d'aquest gènere. Mot relacionat amb el grec ambrósios o ámbrotos (immortal), que pot estar relacionat amb el fet de ser unes plantes molt resistents. El gènere Ambrosia fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Amaranthus retroflexus | Del llatí retroflectere (doblegar cap enrere), per les rames corbades cap a la base; ramis retrocurvatis, diu Linné. |
Etimològic |
Amaranthus hybridus | Adjectiu del llatí botànic usat aquí de manera impròpia per a indicar una forma intermèdia entre dues espècies, una barreja de caràcters o també una gran variabilitat de la planta, en comptes del resultat d'un encreuament d'espècies, que n'és el sentit propi. |
Etimològic |
Amaranthus deflexus | Del llatí deflexus, -a, -um (corbat), per les rames ajagudes i redreçades al capdamunt; sinònim de prostratus (ajagut). |
Etimològic |
Amaranthus | Del grec amarántos (que no es marceix), del verb maraínein (marcir-se) amb el prefix privatiu a-, al·ludint a diverses perpetuïnes de flors immarcescibles. En Dioscòrides aquest nom és sinònim d'helíchrysos, probablement una espècie del gènere Helichrysum. En llatí, amaranthus era nom de diferents plantes; en Plini, n'era de l'amarant. |
Etimològic |
Amarantaceae (Amarantàcies) | Pren el nom del gènere Amaranthus. |
Etimològic |
Amanollar | v. Abraçar un arbre per mesurar-ne la soca. El Cogul (Garrigues) |
Etnobotànica |
Alzineró | m. Alzinera (alzina) petita. Gavarra (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Alzineda | f. Alzinar. Bosc d’alzines. Olzinelles (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Alzinar | m. Bosc d'alzines. La Jonquera (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Alzinall | m. Alzina petita. Corts (Pla de l'Estany). Alzinai |
Etnobotànica |
Alzina de tallada | f. Alzina nascuda del rebroll d'una alzina que s'ha tallat. Vilada (Berguedà)) |
Etnobotànica |
Alzina de rebrot | f. Alzina de rebroll. Alzina nascuda d'un rebrot. Briolf (Pla de l'Estany). Aulina de rebrot. |
Etnobotànica |
Alzina de rebroll | f. Alzina nascuda de rebroll. Sant Climent de Peralta (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Alzina de peu | f. Alzina nascuda d'una gla. Bescanó (Gironès) |
Etnobotànica |
Alzina de matada | f. Alzina nascuda del rebrot d'una soca. Cànoves (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Alzina | f. Gla d'alzina. Quercus ilex ssp.ballota (alzinera). Adraén (Alt Urgell). Alzina petita |
Etnobotànica |
Alyssum spinosum | Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines), per les branques transformades en punxes. |
Etimològic |
Alyssum pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Alyssum montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de les muntanyes), per la seva estació muntanyenca. |
Etimològic |
Alyssum maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees costaneres o marítimes. |
Etimològic |
Alyssum linifolium | Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli. |
Etimològic |
Alyssum lapeyrousianum | Especie dedicada al naturalista francès Picot de Lapeyrouse (1744-1818), autor de l'Histoire abrégée des plantes des Pyrénées. |
Etimològic |
Alyssum hispidum | Del llatí hispidus, -a, um (eriçat), per l'aspre toment que la recobreix. |
Etimològic |
Alyssum granatense | Neologisme del llatí científic derivat de Granata, -ae, nom de la ciutat de Granada, segons Plini, a prop de la qual la trobaren P. E. Boissier i G. F. Reuter. |
Etimològic |
Alyssum cuneifolium | Epítet del llatí botànic compost de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Alyssum campestre | Del llatí campestris, -e (del camp), derivat de campus, -i (camp de conreu), per trobar-se per les vores de les terres de conreu. |
Etimològic |
Alyssum calycinum | Format del llati calyx, calycis (el calze), al·ludint a la persistència d'aquesta coberta floral. |
Etimològic |
Alyssum alyssoides | Adjectiu compost d'alyssum i el sufix grec -oídes (semblant a), com volent dir que s'assembla al model genèric. |
Etimològic |
Alyssum alpestre | Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat, fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se. |
Etimològic |
Alyssum | Del grec álysson compost pel prefix privatiu a- i lýssa (la ràbia) o lýzo (singlotar), per les suposades propietats contra la ràbia i el singlot. Els antics aplicaven aquest nom a distintes plantes, entre elles a una rubiàcia; la planta a què es refereix Dioscòrides amb aquest nom no és la mateixa que l'alyssum de Plini, i cap d'elles coincideix amb les d'aquest gènere. |
Etimològic |
Alvèol | Petita concavitat en una superfície. | Plantes vasculars |
Althaea rosea | Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Althaea officinalis | Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Althaea hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat), pel seu toment setós. |
Etimològic |
Althaea ficifolia | Del llatí ficus (la figuera) i folium (fulla), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Althaea cannabina | Del llatí cannabinus, de cannabus o cannabis (el cànem), pel port de la planta i semblança de les fulles. |
Etimològic |
Althaea | Del grec althaía, en llatí, althaea (el malví i altres malvàcies); derivat de álthonai (curar-se), al·ludint a les seves virtuts medicinals. |
Etimològic |
Altern, Alterna | Dit de les fulles o altres òrgans esparsos que es disposen a banda i banda d'un eix (tija, raquis...) de manera que fan entre ells un angle de 180º aproximadament. (dit també espars). |
Plantes vasculars |
Alsine villarsii | Dedicada a Dominique Villars, autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné, 1788. |
Etimològic |
Alsine verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència. |
Etimològic |
Alsine tenuifolia | Del llatí tenuis, -e (prim i agut) i folium, -ii (fulla), per la forma de les seves fulles. |
Etimològic |
Alsine striata | Del llatí striatus, -a, -um, derivat de stria (estria, ratlla), pels nervis dels sèpals. |
Etimològic |
Alsine rostrata | Del llatí rostratus, derivat de rostrum (bec), és a dir, en forma de bec, en referència als sèpals i les fulles. |
Etimològic |
Alsine recurva | Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la direcció de la major part de les fulles. |
Etimològic |
Alsine procumbens | Participi present del verb llatí procumbere (ajeure's), per la disposició de les tiges ajagudes. |
Etimològic |
Alsine mucronata | Del llatí mucronatus, derivat de mucro, mucronis (punta) per la forma dels sèpals i fulles. |
Etimològic |
Alsine montana | Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), per la seva preferent habitació muntanyenca. |
Etimològic |
Alsine laricifolia | Del llatí larix, laricis, (làrix) i folium, -ii (fulla), és a dir, de fulles de làrix, per la semblança amb les d'aquesta pinàcia. |
Etimològic |
Alsine jacquini | Dedicada a Nikolaus von Jacquin (segle XVIII), autor de nombroses obres botàniques. |
Etimològic |
Alsine fasciculata | Derivat del llatí fasciculus, diminutiu de fascis (feix), és a dir, en forma de petits feixos, per la disposició de la seva inflorescència. |
Etimològic |
Alsine cherleri | En memòria de John Henry Cherler, col·laborador de John Bauhin, del segle XVII. |
Etimològic |
Alsine | Del grecollatí alsine derivat del grec álsos (bosc fred), per la general estació de les seves espècies. Plini anomena alsine a una planta que hom creu que és Cerastium arvense. |
Etimològic |
Alpí, alpina | adj. Relatiu o peranyent a l'estatge alpí. |
Briòfits |
Alnus glutinosa | Del llatí glutinosus, -a, -um (viscós, glutinós), pels ramells i les fulles enganxosos. |
Etimològic |
Alnus | Alnus, -i és el nom llatí del vern. |
Etimològic |
Allium vineale | Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi. |
Etimològic |
Allium triquetrum | Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes. |
Etimològic |
Allium sphaerocephalon | Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència. |
Etimològic |
Allium senescens subsp. montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Allium senescens | Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta. |
Etimològic |
Allium roseum | Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color. |
Etimològic |
Allium neapolitanum | Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols. |
Etimològic |
Allium | Nom llatí dels alls. El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Alliaria petiolata | Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades. |
Etimològic |
Alliaria officinalis | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Alliaria | Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all. |
Etimològic |
Alkanna tinctoria | Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), per tenir en l'arrel un principi colorant roig, emprat per a tenyir. |
Etimològic |
Alkanna lutea | Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Alkanna | Alkanna o alcanna és un nom del llatí medieval que designava plantes tictòries com ara l'alquena (Lawsonia inermis) -nom que sens dubte prové de al-ínna, nom àrab d'aquesta planta- i l'olivereta (Ligustrum vulgare). Després, a través del francès medieval arcanne, alcanne, etc, passà a denominar altres plantes tintòries de les boraginàcies com Anchusa tinctoria o Lithospermum tinctorium de Linné. El gènere Alkanna fou establert pel botànic austríac Ignaz Friedrich Tausch en 1824 -sense donar-ne cap explicació- per a l'espècie A. tinctoria. |
Etimològic |
Alguer | m. Comunitat d'algues. Cadaqués (Alt Empordà). Auguer. |
Etnobotànica |
Alchemilla vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna. |
Etimològic |
Alchemilla saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos. |
Etimològic |
Alchemilla pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació. |
Etimològic |
Alchemilla pubescens | Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix. |
Etimològic |
Alchemilla montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Alchemilla glaberrima | Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment. |
Etimològic |
Alchemilla arvensis | Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu. |
Etimològic |
Alchemilla alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Alchemilla | Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres. |
Etimològic |
Albrecoc | m. Albercoc. Bellmunt de Mesquí (Matarranya) |
Etnobotànica |
Albre | m. Arbre. Culla (Maestrat) |
Etnobotànica |
Albocó | m. Classe de figa. Corona (Eivissa) |
Etnobotànica |
Albergínia | f. Fruit de l’alberginiera. Vilallonga del Camp (Tarragonès) |
Etnobotànica |
Albereda | f. Bosc d’àlbers. Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Albeca | f. Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos. Viladrau (Osona). Obeca |
Etnobotànica |
Ala (flor) | Cadascun dels dos pètals laterals de la flor de la família de les papilionàcies (corol·la papilionàcia perquè la flor s’assembla a una papallona) i també de la família de les poligalàcies. | Plantes vasculars |
Ala | Expansió membranosa planera que presenten alguns òrgans i algunes llavors, com les aletes que tenen els peixos. |
Plantes vasculars |
Ajuga reptans | Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués. |
Etimològic |
Ajuga pyramidalis | Adjectiu derivat del llatí Pyramis, pyramidis (piràmide), per la inflorescència piramidada. |
|
Ajuga chamaepitys | Per als autors prelinneans, aquesta espècie és una de les citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné. |
Etimològic |
Ajuga | Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot. |
Etimològic |
Aizoon hispanicum | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per viure-hi de forma preferent. |
Etimològic |
Aizoon | Nom en Plini d'una crassulàcia (probablement del gènere Sedum o del Sempervivum), format del grec aeí (sempre) i zóon (viu, vivent). Sempervivum és la traducció literal en llatí. |
Etimològic |
Aizoaceae (Aizoàcies) | Del gènere Aizoon. |
Etimològic |
Aixart | Sembla que el significat d’aquest mot, a l’Empordà, presenta una certa controvèrsia. Segons Papers del Montgrí 2008 (núm. 19, p. 75-76), «el diccionari Alcover-Moll comenta que aquest mot és només usat a la zona de l’Empordà i ens remet a l’obra de Víctor Català (Solitud) per al seu coneixement. Defineix el mot com la part d’un corral sense sostre i que és on surt el bestiar quan fa calor o en estar cansat de trobar-se reclòs. Ens ha semblat, però, que el terme pot estar més relacionat amb el mot eixermar, que significa netejar d’esbarzers, de mates, un camp, un marge, un camí, etc., és a dir, artigar-lo. Es diu que un terreny artigat és un terreny eixermat. A més, l’eixermataire és l’equivalent de l’artigaire. L’ús del mot aixart, tan present a la parla oral dels més grans, podria correspondre, doncs, a la intensa activitat agrícola de la muntanya». En canvi, segons Toponímia del terme municipal de Torroella de Montgrí (Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes Medes, Sobrestany i la Bolleria) (Moisés Selfa i Sastre, 2009), un aixart és «un marge que separa dues feixes de terra». A la publicació Podall de 2015 (p. 236), l'estudiós Manel Martínez i Garcia escriu, referint-se als elements de les vinyes de la Conca de Barberà, en la línia del que esmenta Moisès Selfa. Diu: «Els aixarts o marges a dues cares són un altre tipus de marge o, més ben dit, dos marges separats al mig dels quals s'anava omplint de petites pedres que sortien en llaurar el terreny. Els aixarts els podem trobar al mig d'un tros, en una vora, com a marge divisori entre dues finques o entre un camí i el tros. Aquestes construccions són abundants en indrets pedregosos, on cada cop que es passava l'arada sortien grans quantitats de pedres petites. Poden arribar a tenir dimensions considerables amb més de tres metres d'amplada i diversos metres de llargada». |
Etnobotànica |
Aixal | m. Aixal. Terreny amb poca vegetació, sec, rocallós. Sentís (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Ailanthus glandulosa | Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols. |
Etimològic |
Ailanthus altissima | Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre. |
Etimològic |
Ailanthus | De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia. El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”. |
Etimològic |
Aigua d'orella d'os | f. Remi preparat amb la planta d'aqeust nom. Lliurona (Alt Empordà). Aiga d'oreia d'os. |
Etnobotànica |
Agut, aguda | adj. Terminat en punta que forma un angle de 45º a 90º, de marges rectes o convexos. |
Briòfits |
Agut, Aguda | Dit d’una fulla o d’altres òrgans que acaben en punxa, o sigui que els marges fan angle agut a l’àpex. |
Plantes vasculars |
Agrostemma githago | En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Agrostemma | Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres. |
Etimològic |
Agropyrum | Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre. |
Etimològic |
Agrimonia procera | Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària. |
Etimològic |
Agrimonia odorata | Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses. |
Etimològic |
Agrimonia eupatoria | Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont. |
Etimològic |
Agrimonia | Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria). |
Etimològic |
Agostenc | adj. Classe de préssec. Millena (Comptat) |
Etnobotànica |
Aglevat | m. Terreny recobert de gleva, desproveït de pedra. Boí (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Aglà | m. o f. Gla. Fruit d’una planta del gènere Quercus. Fruit del roure. Agullana(Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Aforcallat | adj. Arbre o arbust de dues besses. Vilafranca del Sit (Alt Maestrat) |
Etnobotànica |
Afil·le, afil·la | Sense fulles (o molt petites). | Plantes vasculars |
Aethusa cynapium | Mot compost del grec kyón, kynós (gos) i del llatí apium, -ii (l'api), es a dir, api de gos, al·ludint a la seva toxicitat. Ápion, en grec, és la pera i ápios, el peral. |
Etimològic |
Aethusa | Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar). |
Etimològic |
Aethionema saxatile subsp. ovalifolium | Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent. |
Etimològic |
Aethionema saxatile | Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita. |
Etimològic |
Aethionema | Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams. |
Etimològic |
Aetheorhiza bulbosa | Del llatí bulbus (ceba, bulb), pels petits tubercles globulosos que fan les arrels |
Etimològic |
Aetheorhiza | Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel. El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827. |
Etimològic |
Aesculus hippocastanum | Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina. |
Etimològic |
Aesculus | Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar). Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”. |
Etimològic |
Aegopodium podagraria | Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques. Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició. |
Etimològic |
Aegopodium | Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars. |
Etimològic |
Adprès, adpresa | adj. Estretament aplicat a l'òrgan en què s'insereix; en el cas dels fil·lidis, aplicats al caulidi. |
Briòfits |
Adormit | adj. Trobar-se en estat de letàrgia, repòs. Castellfort (Ports) |
Etnobotànica |
Adonis pyrenaica | Pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Adonis microcarpa | Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit). |
Etimològic |
Adonis intermedia | Per la seva situació taxonòmica. |
Etimològic |
Adonis flammea | Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama). |
Etimològic |
Adonis citrina | Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona). |
Etimològic |
Adonis autumnalis | Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor). |
Etimològic |
Adonis aestivalis | Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival). |
Etimològic |
Adonis | Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar. |
Etimològic |
Adenostyles alliariae subsp. pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes. |
Etimològic |
Adenostyles alliariae | L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria. |
Etimològic |
Adenostyles | Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil. |
Etimològic |
Adenocarpus grandiflorus | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors. |
Etimològic |
Adenocarpus | Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum. |
Etimològic |
Acuminat, acuminada | adj. Terminat en acumen. |
Briòfits |
Acuminat | Punta molt marcada en què terminen algunes fulles i altres òrgans. |
Plantes vasculars |
Acumen | m. Punta llarga i atenuada dels fil·lidis, que forma un angle de menys de 45º. |
Briòfits |
Acumen | Punta molt marcada en què terminen fulles i altres òrgans. |
Plantes vasculars |
Aculi, aculeat | Agulló o excrescència rígida i punxent formada només per teixits epidèrmics, com els dels rosers i els esbarzers (les veritables espines són tiges). |
Plantes vasculars |
Aculèol | Petit aculi. |
Plantes vasculars |
Actinomorf, actinomorfa | Dit de les flors que tenen tres plans de simetria o més, de manera que llurs peces es disposen més o menys radialment. |
Plantes vasculars |
Actaea spicata | Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme. |
Etimològic |
Actaea | Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral). |
Etimològic |
Acrocàrpic, acrocàrpica | adj. Dit de la molsa erecta que desenvolupa els periquecis i l'esporòfit a l'àpex del caulidi. |
Briòfits |
Acrescent | Dit de l’òrgan que continua creixent un cop acomplert el seu creixement normal. |
Plantes vasculars |
Aconitum napellus | Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel. |
Etimològic |
Aconitum lycoctonum | Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops. |
Etimològic |