Glossari etimològic

Triaristatus, -a, -um (de tres arestes) és un adjectiu del llatí botànic format pel prefix llatí tri- (tres) i l'adjectiu aristatus, -a, -um (que té arestes), per les glumes generalment amb tres arestes.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí triuncis, -e (de tres polsades), amb el sufix -alis (relatiu a); per tenir, aproximadament, aquesta llargada l'espiga d'aquesta espècie. Triuncis és mot compost del prefix tri- (tres) i uncia, -ae (unça: dotzena part d'una lliura i, en general, dotzena part d'una unitat de mesura; en aquest cas, la polzada, que és la dotzena part d'un peu)

Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars.

Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques.

Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició.

Nom compost de grec aílouros (gat) i poús (peu, pota), probablement per la inflorescència peluda d'alguna espècie del gènere.

El nom del gènere Sphenopus fou encunyat per C. B. von Trinius en Fundamenta Agrostographiae (1820), sense explicar-ne l'etimologia.

De llatí lit(t)oralis, -e (litoral), adjectiu derivat de littus, -oris (el litoral, la vora de la mar), perquè viu a les sorres litorals.

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar).

Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.

Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel.

El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827.

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pels petits tubercles globulosos que fan les arrels

Loudon, citant a Smith, fa derivar el nom del grec aítho (socarrar) i néma (fil), amb què s'al·ludiria a certa coloració dels filaments estaminals. Altres autors el fan venir de aétes, -es (insólit, rar) i néma, -atos (fil), por la forma insòlita dels filaments dels quatre estams interns o tetradínams.

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Neologisme del llatí botànic format per ovalis, -e, amb el sentit d'ovalat, i folium, -ii (la fulla), referint-se a les fulles inferiors obovades. L'adjectiu pròpiament llatí per ovalat o ovat és ovatus, -a, -um. En llatí, l'adjectiu ovalis tenia un altre significat completament diferent.

Segons Plini, Aethusa o Aegusa, del grec Aíthousa, era el nom d'una de les illes Egates. Al Pseudo Dioscòrides, aethusa és sinònim del llatí conium (la cicuta i el seu suc). Sens dubte, la paraula està relacionada amb el grec aítho (cremar, encendre) perquè la cicuta és planta acre i verinosa. C. Bauhin, Lobelius, Morison i altres autors havien inclòs entre las Cicuta la Aethusa Cynapium de Linné. Tanmateix, aquest, en Philosophia botànica... (1751), no inclou Aethusa entre els gèneres que va prendre dels antics botànics i el relaciona amb el grec aíthousa amb el significat llatí de mendica (captaire). Com que aquest no es troba entre els significats de aíthousa, potser Linné el que volia era derivar-la del grec aitéo (demanar).

Mot compost del grec kyón, kynós (gos) i del llatí apium, -ii (l'api), es a dir, api de gos, al·ludint a la seva toxicitat. Ápion, en grec, és la pera i ápios, el peral.

Del gènere Agave.

Quan Linné (Hortus Upsaliensis, 1748) es va adonar que no podia encabir els "aloes" americans dins el mateix gènere que els asiàtics i els africans, va mantenir Aloe per a aquests –llargament coneguts a les oficines de farmàcia–; i, per al nou gènere, va crear el nom Agave, com si diguéssim, 'planta admirable'. Del grec Agaué, nom de tota una sèrie de personatges femenins de la mitologia grega (una nereida, una amazona, etc), i que té relació amb l'adjectiu grec agauós, é, ón (noble, admirable).

Del llatí botànic americanus, -a, -um (americà). Perquè la planta és oriünda del continent americà.

Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria).

Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont.

Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses.

Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària.

Del grec agrós (camp) i pyrós (gra de blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre.

El nom Agropyron fou encunyat per J, Gaertner en 1770 per a classificar dues gramínies intermèdies entre els Bromus i els blats.

Veieu Elymus caninus.

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), derivat de crista, -ae (la cresta), per la forma de les espiguetes que semblen crestes diminutes. És el Bromus cristatus de Linné.

Veieu Elymus repens.

Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec agróstis, nom emprat, tant per Teofrast com per Dioscòrides per a designar certa gramínia dels camps que s'ha identificat amb l'agram (Cynodon dactylon). Té relació amb els mots grecs agrós (camp) i agrótes (rústic, campestre).

El gènere Agrostis fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè viu als Alps.