Glossari etimològic

Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna.

Del grec álisma, -atos o també álkisma, mot emprat per Dioscòrides i Plini, en llatí alisma, -atis, per a designar una planta de llocs humits amb fulles de plantatge, que els botànics han identificat amb Alisma plantago-aquatica. Linné relaciona el nom amb el grec alysmós (angúnia, desassossec), pel suposat efecte curatiu d'aquestes plantes; amb el mateix sentit, altres hipòtesis apunten al grec álkimos, -ou (fort, que enforteix o vigoritza).

El gènere Alisma fou establert per C. Linné en 1753.

És la Plantago aquatica dels botànics pre-linneans, que prengueren el nom dels herbolaris i del vulgar; l'anomenaven així per la semblança de les fulles d'aquesta espècie amb les del plantatge i perquè viu en ambients palustres. Linné el va mantenir com a nom específic.

D'Alisma, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Alkanna o alcanna és un nom del llatí medieval que designava plantes tictòries com ara l'alquena (Lawsonia inermis) -nom que sens dubte prové de al-ínna, nom àrab d'aquesta planta- i l'olivereta (Ligustrum vulgare). Després, a través del francès medieval arcanne, alcanne, etc, passà a denominar altres plantes tintòries de les boraginàcies com Anchusa tinctoria o Lithospermum tinctorium de Linné.

El gènere Alkanna fou establert pel botànic austríac Ignaz Friedrich Tausch en 1824 -sense donar-ne cap explicació- per a l'espècie A. tinctoria.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), per tenir en l'arrel un principi colorant roig, emprat per a tenyir.

Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades.

Nom llatí dels alls.

El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del grecollatí ampeloprason, -i, nom usat per Dioscòrides i Plini per a una planta que, segons aquest últim, naix a les vinyes (ámpelos, en grec) i té fulles com les del porro (práson, en grec), com si diguéssim 'porro de vinya'.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grecs polýs (molt, molts) i ánthos (flor), per les nombroses flors de la inflorescència.

Del llatí cepa, nom de la ceba en Plini, en comptes de caepa, l'usual entre els romans. C. Bauhin feia servir Cepa com a nom genèric de diferents espècies.

És el Chamaemoly de Fabio Colonna, que creà el nom, per a aquesta planta, amb els mots grecs chamaí (que s'arrossega, nan) i moly (una mena d'all). Segons ell mateix explica en Ekphrasis (1616), aquesta planta és el Moly de Dioscòrides i "vaig escollir-ne el nom per la minsa llargària de la tija".

Segons Teofrast i Dioscòrides, móly era el nom grec d'una planta bulbosa, una mena d'all, que, tanmateix, descriuen de manera distinta i que els botànics han volgut identificar amb plantes monocotiledònies de diferents famílies. Segons Plini, seria el nom d'una planta narcòtica que no té res a veure amb les anteriors. Alguns autors pre-linneans feien servir aquest mot com a nom genèric d'un tipus d'all.
En l'Odissea d'Homer, s'esmenta una planta fantàstica que els deus anomenen móly, d'arrel negra i flors blanques, molt difícil d'arrencar pels humans, amb la qual el deu Hermes preparà un remei per impedir l'encanteri d'Ulisses.

Moschatus, -a, -um (mesquer, que fa olor a mesc) és un adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (cabra de mesc, mesc) –d'origen oriental–, amb el sufix llatí atus, -a, -um (que en té o s'assembla a); perquè la planta fa olor de mesc.

Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), potser pels fruits d'un verd molt obscur, negrosos.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort, que és el sentit que té en el llatí botànic. Derivat del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de); òbviament, per ésser una planta hortense.

Paniculatus, -a, -um (paniculat, en forma de panícula –inflorescència composta de tipus racemós i aspecte piramidal–), adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (cabdell per a filar i panotxa de mill); pels pedicels llargs i de desigual longitud que donen a la inflorescència un aire de panícula.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és una espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè és planta cultivada.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs schoînos (jonc) i práson (porro), com si diguéssim 'all junciforme'. El mot apareix com Schoenoprason per primer cop en 1571 a l'obra de Pena i Lobelius Stirpium Adversaria Nova, on s'explica que va ser encunyat del nom vulgar amb què els belgues anomenaven a aquesta planta: bieslooch, del flamenc bies (jonc) i look (porro). Més tard, Dodonaeus, en Stirpium historiae... (1583), també el fa servir adduint la mateixa raó.