Glossari etimològic

Del llatí botànic americanus, -a, -um (americà). Perquè la planta és oriünda del continent americà.

Nom de la planta en Celsius. És una deformació del nom llatí argemonia, -ae en Plini i del grec argemónion en Dioscórides; nom donat antigament a diferents plantes que, suposadament, servien per a guarir el leucoma (árgema, en grec), entre altres Papaver argemone. De l'arrel grec argós, -oú (blanc), al·ludint al color de les taques a l'ull. Segons Dioscórides, argemónion era el nom equivocat que alguns autors donaven a l'eupatórios (Agrimonia eupatoria).

Nom d'aquesta planta en Plini, eupatórion en Dioscorides, dedicada a Eupátor (que en grec vol dir 'bon pare'), qualificatiu donat a Mithridates, famós rei del Pont.

Derivat del llatí odor, odoris (olor), per la olor que exhala per les seves glàndules resinoses.

Del llatí procerus, -a, -um (alt, elevat), per la seva major alçària.

Del grec agrós (camp) i pyrós (blat). Ha d'entendre's en el sentit de blat silvestre.

Del grec agrós (el camp) i stémma (corona), això és, corona del camp, per la bellesa de les seves flors. Linnè creia que les flors d'aquestes plantes es feien servir en la antiguitat per a confeccionar corones campestres.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

De ailanto, nom xinès de l'espècie principal, que prové de l'arxipèlag de les Moluques, a Indonèsia.

El gènere, de la família Simaroubaceae, fou creat per Desfontaines (1788). En la descripció de la família no diu res de l'origen de tal nom; encara que, sens dubte, el va prendre de Rumpf, Herbarium Amboinense (1743) on, a propòsit del que anomena Aylanto, en malai Caju Langit i Arbor Coeli en llatí, diu concretament: “Arbre del Cel, com si volguessin dir que, per la seva alçària, sembla llançar-se cap al cel”.

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), per la gran alçària que pot assolir aquest arbre.

Del llatí glandulosus, -a, -um, per les glàndules fosques que s'hi troben, a l'àpex de les dents dels folíols.

Del gènere Aizoon.

Nom en Plini d'una crassulàcia (probablement del gènere Sedum o del Sempervivum), format del grec aeí (sempre) i zóon (viu, vivent). Sempervivum és la traducció literal en llatí.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per viure-hi de forma preferent.

Nom d'origen obscur, potser una corrupció d'abiga, nom en llatí que feia servir Plini, derivat del verb abigere (repel·lir, avortar) perquè, segons deia, es feia servir per avortar, i també que era la chamaepítys grega, nom que rebien diverses plantes baixetes amb olor a resina de pi. Bubani afirma que Scribonius Largus o els seus comentaristes, ja empraren aquest mot.

Per als autors pre-linneans, aquesta espècie és una de les chamaepitys citades per Dioscòrides; del grec chamaí (a terra, que s'arrossega, nan) i pítys (pi), és a dir, pi petit, pinet, pel seu olor de resina. És la Chamaepitys prima de Dodonaeus i el Teucrium Chamaepitys de Linné.

Segons J. Cadevall, aquesta planta era coneguda a Montpeller com Iva moschata. El nom té un origen incert: hom l'ha relacionat amb formes femenines del francès if (teix); en celta, ivos; en alemany, eibe. Però altres autors el fan venir del llatí abiga o ajuga, nom d'una planta que, segons Plini, era la chamaepítys grega, a què atribuïa propietats abortives, i que ha estat identificada amb diverses espècies del gènere Ajuga.

Del llatí reptare (arrossegar-se), per les seves rames decumbents que, estenent-se horitzontalment i arrelant a terra, jauen com si la planta s'arrossegués.

Nom en llatí medieval de la pota de lleó (Alquemilla sp. pl.). Gairebé tots els autors fan derivar aquest nom de l'aràbic alkmiya (alquímia, pedra filosofal), dient que els alquimistes recollien curosament la rosada de sobre aquesta planta per a la preparació de la pedra filosofal. Però sembla relacionat amb el llatí tardà argentilla, -ae, nom d'una planta de fulles argentades, tal vegada Potentilla anserina. Algunes plantes del gènere Alquemilla també tenen les fulles argentades i, a l'edat mitjana, reberen noms com ara alchimilla, achimilla i altres.

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació.

Paraula derivada del llatí arvum, -i (camp conreat), creada pels botànics, per analogia amb hortensis, -e (que creix a l'hort), per a referir-se a plantes campestres, es a dir, que creixen als camps de cultiu.

Superlatiu del llatí glaber, -bra, -brum (pelat, calb), per la manca de toment.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

Adjectiu format del verb llatí pubescere (cobrir-se de borrissol), pel toment fi que la recobreix.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Del llatí saxatilis, -e (que viu a les roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca); per la estació de la planta, a llocs rocosos.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser molt comuna.

Del grec álisma, -atos o també álkisma, mot emprat per Dioscòrides i Plini, en llatí alisma, -atis, per a designar una planta de llocs humits amb fulles de plantatge, que els botànics han identificat amb Alisma plantago-aquatica. Linné relaciona el nom amb el grec alysmós (angúnia, desassossec), pel suposat efecte curatiu d'aquestes plantes; amb el mateix sentit, altres hipòtesis apunten al grec álkimos, -ou (fort, que enforteix o vigoritza).

El gènere Alisma fou establert per C. Linné en 1753.

És la Plantago aquatica dels botànics pre-linneans, que prengueren el nom dels herbolaris i del vulgar; l'anomenaven així per la semblança de les fulles d'aquesta espècie amb les del plantatge i perquè viu en ambients palustres. Linné el va mantenir com a nom específic.

D'Alisma, nom del gènere tipus d'aquesta família.