Glossari etimològic

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors.

Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil.

L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes.

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival).

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona).

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Per la seva situació taxonòmica.

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Pel seu hàbitat.

Del llatí aegilops, -opis, nom d'origen grec –aigílops–, que estaria compost de aíx, aigós (cabra) i ops, ópis (ull). Segons Teofrast, era el nom d'una herba atapeïda que exhauria el terreny on creixia. Plini emprava aquest mot per a anomenar coses diverses: una espècie de roure; úlceres i fístules; però també una mena de cugula que rebia aquest nom perquè suposadament servia per a guarir la fístula lacrimal, una malaltia que atacava sovint les cabres.
Linnè va fer servir el nom genèric Aegilops per a classificar diferents espècies de gramínies, encapçalades per A. ovata.

Del llatí ovatus, -a, -um (ovat, que té forma d'ou), per la forma ovada del contorn de l'espiga.

Triaristatus, -a, -um (de tres arestes) és un adjectiu del llatí botànic format pel prefix llatí tri- (tres) i l'adjectiu aristatus, -a, -um (que té arestes), per les glumes generalment amb tres arestes.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí triuncis, -e (de tres polsades), amb el sufix -alis (relatiu a); per tenir, aproximadament, aquesta llargada l'espiga d'aquesta espècie. Triuncis és mot compost del prefix tri- (tres) i uncia, -ae (unça: dotzena part d'una lliura i, en general, dotzena part d'una unitat de mesura; en aquest cas, la polzada, que és la dotzena part d'un peu)

Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars.

Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques.

Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició.

Nom compost de grec aílouros (gat) i poús (peu, pota), probablement per la inflorescència peluda d'alguna espècie del gènere.

El nom del gènere Sphenopus fou encunyat per C. B. von Trinius en Fundamenta Agrostographiae (1820), sense explicar-ne l'etimologia.

De llatí lit(t)oralis, -e (litoral), adjectiu derivat de littus, -oris (el litoral, la vora de la mar), perquè viu a les sorres litorals.

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar).

Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.

Nom compost del grec aítho (cremar, encendre, resplendir) i rhíza (arrel), de significat obscur, potser fent referència a algun aspecte de l'arrel.

El gènere Aetheorhiza fou publicat per H. Cassini en 1827.