Glossari etimològic

Alkanna o alcanna és un nom del llatí medieval que designava plantes tictòries com ara l'alquena (Lawsonia inermis) -nom que sens dubte prové de al-ínna, nom àrab d'aquesta planta- i l'olivereta (Ligustrum vulgare). Després, a través del francès medieval arcanne, alcanne, etc, passà a denominar altres plantes tintòries de les boraginàcies com Anchusa tinctoria o Lithospermum tinctorium de Linné.

El gènere Alkanna fou establert pel botànic austríac Ignaz Friedrich Tausch en 1824 -sense donar-ne cap explicació- per a l'espècie A. tinctoria.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), per tenir en l'arrel un principi colorant roig, emprat per a tenyir.

Nom del llatí tardà format amb allium, -ii (all) i el sufix -aria (que té relació amb); Segons L. Fuchs, del nom vulgar de la planta, així anomenada perquè, en rebregar-ne les fulles, fan olor a all.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí petiolus, -i (peuet), diminutiu de pes, pedis (peu), i el sufix -atus (dotat de), fent referència a les fulles peciolades.

Nom llatí dels alls.

El gènere Allium (Liliaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del grecollatí ampeloprason, -i, nom usat per Dioscòrides i Plini per a una planta que, segons aquest últim, naix a les vinyes (ámpelos, en grec) i té fulles com les del porro (práson, en grec), com si diguéssim 'porro de vinya'.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grecs polýs (molt, molts) i ánthos (flor), per les nombroses flors de la inflorescència.

Del llatí cepa, nom de la ceba en Plini, en comptes de caepa, l'usual entre els romans. C. Bauhin feia servir Cepa com a nom genèric de diferents espècies.

És el Chamaemoly de Fabio Colonna, que creà el nom, per a aquesta planta, amb els mots grecs chamaí (que s'arrossega, nan) i moly (una mena d'all). Segons ell mateix explica en Ekphrasis (1616), aquesta planta és el Moly de Dioscòrides i "vaig escollir-ne el nom per la minsa llargària de la tija".

Segons Teofrast i Dioscòrides, móly era el nom grec d'una planta bulbosa, una mena d'all, que, tanmateix, descriuen de manera distinta i que els botànics han volgut identificar amb plantes monocotiledònies de diferents famílies. Segons Plini, seria el nom d'una planta narcòtica que no té res a veure amb les anteriors. Alguns autors pre-linneans feien servir aquest mot com a nom genèric d'un tipus d'all.
En l'Odissea d'Homer, s'esmenta una planta fantàstica que els deus anomenen móly, d'arrel negra i flors blanques, molt difícil d'arrencar pels humans, amb la qual el deu Hermes preparà un remei per impedir l'encanteri d'Ulisses.

Moschatus, -a, -um (mesquer, que fa olor a mesc) és un adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (cabra de mesc, mesc) –d'origen oriental–, amb el sufix llatí atus, -a, -um (que en té o s'assembla a); perquè la planta fa olor de mesc.

Del llatí neapolitanus, -a, -um (de Nàpols), perquè fou descobert per Domenico Cirillo a l'antic reialme de Nàpols.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), potser pels fruits d'un verd molt obscur, negrosos.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort, que és el sentit que té en el llatí botànic. Derivat del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de); òbviament, per ésser una planta hortense.

Paniculatus, -a, -um (paniculat, en forma de panícula –inflorescència composta de tipus racemós i aspecte piramidal–), adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí panicula, -ae, diminutiu de panus, -i (cabdell per a filar i panotxa de mill); pels pedicels llargs i de desigual longitud que donen a la inflorescència un aire de panícula.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè és una espècie pròpia dels Pirineus.

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), per tenir les flors d'aquest color.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè és planta cultivada.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs schoînos (jonc) i práson (porro), com si diguéssim 'all junciforme'. El mot apareix com Schoenoprason per primer cop en 1571 a l'obra de Pena i Lobelius Stirpium Adversaria Nova, on s'explica que va ser encunyat del nom vulgar amb què els belgues anomenaven a aquesta planta: bieslooch, del flamenc bies (jonc) i look (porro). Més tard, Dodonaeus, en Stirpium historiae... (1583), també el fa servir adduint la mateixa raó.

Del grec skorodóprason, segons Dioscòrides, nom d'una planta de les mides d'un porro (práson, en grec) i que reuneix les qualitats tant d'aquest com de l'all (skórodon, en grec), que els botànics han interpretat diversament, però que ben podria ser aquesta espècie.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó, en forma circular), derivat de rota, -ae (roda); és l'Allium montanum, capite rotundo, de C. Bauhin, al·ludint evidentment a la inflorescència esfèrica.

Forma del participi present del verb llatí senescere (envellir, encanudir), fent referència a una certa tonalitat grisenca de la planta.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Mot compost del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), per la forma globulosa de la inflorescència.

Del llatí triquetrum, -i (el triangle), per la tija de secció triangular, amb tes arestes.

Del llatí ursinus, -a, -um (propi de l'os o referent a aquest animal). Plini anomenava ursinum allium (all d'os) a una mena d'all silvestre. Carl Linné pren aquest nom específic de la majoria d'autors precedents, des de Fuchs i Caesalpinus fins a Mattioli, que identificaven aquesta planta amb la de Plini. Segons Ambrosini, en Phytologiae (1666), "és diu Allium ursinum perquè neix als llocs feréstecs on viuen i s'arreceren els ossos".

Derivat del llatí victoria, -ae (la vitòria), fou usat per primer cop com a nom genèric per Brunfels en Novii Herbarii (1532) i més tard per Gesner en Horti Germaniae ... (1561). Aquest diu que el nom vulgar en alemany era sygwurtz, de syg (victoria) i wurzel (arrel). Tots dos autors relacionen el nom amb la creença molt estesa a l'Europa central segons la qual els soldats usaven, a guisa d'amulet, l'arrel d'una planta anomenada herba victorialis o victorialis, que tenia la virtut màgica de protegir i donar la victòria a qui la portava. La planta adoptava dues formes: victorialis longa o mas, que seria aquesta Allium victorialis; i victorialis rotunda o foemina, segurament Gladiolus communis. Noteu que Linné va conservar victorialis com a nom femení en aposició, per la qual cosa no està en concordança amb el nom genèric, neutre.

Del llatí vinealis, -e (propi de les vinyes), perquè sol fer-s'hi.