Glossari etimològic

L'adjectiu del llatí botànic cenisius, -a, -um fa referència al mont Cenis, dels Alps occidentals, entre França i Itàlia, on va ser descoberta aquesta planta.

D. Villars dedicà aquesta espècie al seu mestre Dominique Chaix (1730-1799), rector d'una petita parròquia propera a Gap (Delfinat) i botànic autodidacte, amb qui, essent jove, herboritzà a la regió de Gap i després va mantenir-hi amistat i correspondència fins a la seva mort.

Del llatí compressus, -a, -um (comprimit), perquè té els entrenusos de la tija fortament comprimits.

Del llatí laxus, -a, -um (ample, espaiós), derivat del verb laxare (descordar, afluixar),  perquè fa una gespa molt fluixa, esclarissada.

Del llatí nemoralis, -e (del bosc, nemoral), derivat de nemus, nemoris (el bosc), perquè creix als boscos.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè es fa als prats.

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, trivial), perquè és planta comuna en gran part d'Europa.

Del llatí violaceus, -a, -um (de color violeta), derivat de viola, -ae (la viola), per la panícula tenyida de color violeta.

Mot compost format del grec poús, podós (peu) i spérma, -atos (llavor), pels aquenis estipitats o amb peu.

Vegeu Scorzonera laciniata.

Per la seva habitació, a l'alta muntanya.

Paraula composta del grec polý (molts) i karpós (fruit), fent al·lusió a la gran fecunditat de la planta. Aquest nom, en Dioscòrides, és sinònim de polýgonon árren amb què anomena al passacamins (Polygonum aviculare).

Epítet compost del grec tétra (quatre) i phýllon (fulla), per la disposició de les fulles verticil·lades en grups de quatre.

Del grec polýknemon, nom d'una planta de les labiades; segons uns autors, una menta, i segons altres,  Prunella vulgaris o Thymbra capitata. Segons Plini, policnemon, -i és l'orenga. El nom al·ludeix als nombrosos entrenusos de les tiges; de polýs (molts) i knéme (cama, entrenús).

Arvensis, -e (que es fa als camps), referint-se a l'hàbitat de la planta, és un neologisme botànic medieval format d'arvum, -i (el camp cultivat) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Del llatí majus, comparatiu de magnus (gran), per ésser de més grandària en relació a l'altre congènere.

Tant en llatí, polygala, com en grec, polýgalon, era el nom d'una herba que alguns autors han volgut atribuir a una Polygala sp. El nom està format dels mots grecs polý (molt) i gála, gálaktos (llet), perquè, segons el Dioscòrides de Laguna, es creia que provocava la secreció làctia de la dóna. El génere Polygala va ser establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linnè (1753, 1754).

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel gust que té la planta.

De l'adjectiu llatí calcarius, -a, -um (amb una terminació [-rea] impròpia, però consolidada des del segle XVIII), format de calx, calcis (la cals), pels terrenys de substrat calcari on preferentment viu.

Del llatí depressus (baix), pels seus troncs ajaguts.

Del llatí exilis (prim, delicat), per la seva tija i arrel, prims.

Del llatí Mons i peliacus que, com Mons Pessulum, significa la ciutat de Montpeller, per haver-se trobat en terres del Llenguadoc.

Adjectiu format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris per a significar origen o hàbitat, per la seva estació.

Per analogia amb alguns adjectius d'aquesta terminació (-aceus, semblant a) , com arundinaceus, s'ha format de serpyllum (serpol o salsa de pastor), per la semblança de les fulles.

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Per considerar-se com la més comuna.

Del gènere Polygala.

De Polygonum, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec polygónaton (que té moltes articulacions). Segons Dioscòrides, nom de diferents plantes rizomatoses que s'han identificat amb algunes espècies d'aquest gènere. Plini cita dues plantes, també rizomatoses, amb el nom de polygonaton, però, per la descripció, sembla referir-se a plantes d'altres famílies. Mot compost del grec polýs (molt, molts) i góny, gónatos (genoll, articulació), al·ludint a les colzades del rizoma.

El gènere Polygonatum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles multiflors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).