Glossari etimològic

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), participi passat de odorare (fer olor, principalment agradable), derivat de odor, odoris (olor, flaire), per les flors oloroses.

Del llatí medieval officinalis, -e (oficinal, usat per herbolaris i oficines de farmàcia com a planta medicinal), perquè ha estat emprada com a planta remeiera.

Verticillatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic, al·ludint a les fulles verticil·lades. Mot format del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc, ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra).

En Dioscòrides i Plini, nom d'una planta que s'ha volgut identificar amb el passacamins (Polygonum aviculare), fent-lo derivar del grec polýs (molts) i góny (genoll), al·ludint-ne als nusos nombrosos i prominents. Altres autors el fan venir de polýs i gónos (descendència, germen), perquè produeix moltes llavors.

El gènere Polygonum fou publicat en 1735 per Linné, que el va prendre de Tournefort.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè viu als Alps i a altres muntanyes.

Amphibius, -a, -um és un adjectiu del llatí científic manllevat del grec amphíbios, -on (amfibi, de la terra i de l'aigua), perquè pot créixer a la terra eixuta o als aiguamolls, fora i dins de l'aigua, com els amfibis.

Adjectiu del llatí botànic, derivat del diminutiu avicula, -ae (ocellet), perquè les fulles recorden la llengua dels ocells; és la Lingua passerina d'alguns botànics prelinneans.

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge i botànic italià, col·laborador de Carlo Allioni.

Dedicada a l'apotecari, jardiner i botànic francès G. N. Robert (1776-1857), que fou director del Jardí Botànic de Toló.

Adjectiu del llatí botànic, rurivagus, -a, -um (dispers pel camp), format de rus, ruris (el camp) i vagus, -a, -um (vagabund, errant), perquè surt per ací per allà, com si vagabundegés.

Veieu Polygonum aviculare subsp. bellardii.

Epítet prelinneà, format del llatí bis (dues vegades) i tortus, -a, -um (torçat), pel rizoma retort.

Del llatí convolvulus, -i, nom d'una corretjola, probablement Calystegia sepium, derivat de convolvere (cargolar, enrotllar). Per la seva tija voluble i la forma de les fulles, hom hi veié una semblança amb algunes corretjoles. És el Convolvulo similis herba (herba semblant al Convolvulus), de Konrad von Gesner, (segle XVI) i el Convolvulus minor semine triangulo (Convolvulus menor, de llavor triangular), de C. Bauhin.

Genitiu plural del llatí dumetum, -i (bardissar), és a dir, 'dels bardissars', perquè s'hi fa; és el Fagopyrum praelongum dumetorum, de Dillenius, cèlebre botànic alemany anterior a Linné.

Del grec hydropéperi (pebre aquàtic). Aquest mot el trobem ja en Dioscòrides; format de hýdor, hýdatos (aigua), i péperi (pebre), perquè es fa vora l'aigua i té el sabor fortament picant; és la Persicaria urens seu Hydropíper de C. Bauhin, i, simplement, l'Hydropiper d'un gran nombre de botànics pre-linneans.

Epítet del llatí botànic compost del grecollatí lapathum, -i, (l'agrella) i folium, -ii (la fulla); és a dir, de fulles de Rumex, els Lapathum dels autors antics.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals de vora la mar.

Del llatí mitis, -e (suau, benigne), perquè s'assembla al P. hydropiper, però no en té la coïssor o picantor.

Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), per les cerres del marge foliar, que donen a les vores de les fulles l'aspecte d'una diminuta serreta.

Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor.

Nom compost del grec polýs (nombrós, molt) i pógon (barba), per les inflorescències d'aspecte barbat, degut a les nombroses arestes.

El gènere Polypogon fou creat per R. L. Desfontaines en 1800 per a classificar l'Alopecurus monspeliensis de Linné.

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres. Perquè Sauvages, abans que Linné, consignà la planta en Plantae Florae Monspeliensis (1751).

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. 

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

Del grec Poseidón, -ónos (Neptú, el deu del mar), perquè les Posidonia són plantes que formen praderies als fons marins mediterranis.

Del llatí oceanicus, -a, -um (oceànic, de l'oceà), derivat de Oceanus, -i (Oceà), deïtat marina, un dels titans, fill d'Urà i Gea. Igual que el nom genèric, aquest específic al·ludeix a l'hàbitat marí de la planta.