Glossari etimològic

Del llatí seges, -etis (messes o camp sembrat), segetum (dels sembrats) n'és el genitiu plural; És un qualificatiu, sobre tot linneà, de moltes plantes que creixen preferentment als camps de conreu.

En Teofrast, Dioscòrides i Plini, nom d'una planta, segurament el fonoll de porc (Peucedanum officinale) i espècies pròximes. Paraula relacionada amb el grec peukedanós (amarg com la resina), derivat de peúkē, -ēs (el pi); potser pel gust del fruit, que recorda la fulla del pi, o perquè algunes espècies fan una olor resinosa.

Del llatí científic alsaticus, -a, -um (d'Alsàcia), per ser una espècie alpina trobada en aquesta regió entre els Vosges i el Rin.

Del llatí venetus, -a, um (venecià), per haver-se trobat a la Venècia gàl·lica o cisalpina.

Del llatí cervarius, -a, -um (dels cérvols). Podria tenir relació amb el nom antic -Cervarium venenum- d'una planta desconeguda.

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o Espanya). Boissier la va anomenar Imperatoria hispanica per haver-la trobada a Sierra Nevada. En ser reclassificada, va conservar l'epítet específic, canviat de gènere.

Per haver estat usada  com a planta medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Epítet format del grec stenós (estret) i karpós (fruit), al·ludint als fruits més o menys comprimits.

Mot grecollatí amb que Plini anomenava una mena d'api, compost del grec óros, -eos (muntanya) i sélinon, -ou (julivert), literalment, julivert de muntanya.

Epítet del llatí botànic format del grec strouthíon (estruç), per l'alçària de la planta.

Vegeu Peucedanum officinale subsp. stenocarpum

Del grec phaké o phakós (llentia), derivat del verb phágo (menjar), per la forma de la llavor. En Dioscòrides, és una altra lleguminosa mengívola.

Per la seva habitació als Alps i, en general, a les altes muntanyes, .

Derivat d'astragalus amb el sufix -ina (que pertany o s'assembla a), pel seu aspecte semblant al d'aquesta planta.

Del llatí australis (meridional, del sud) i aquest d'auster (vent del sud); per la seva habitació relativa.

Phagnalon és un anagrama del mot grec gnáphalon (borra dels teixits), pel toment blanquinós que recobreix aquestes plantes; pel seu aspecte cotonós.

El gènere Phagnalon fou establert pel botànic francès Gabriel del Cassini en 1819. Amb l'intercanvi de les dues primeres síl·labes del nom grec, en volia posar de relleu la relació estreta, juntament amb les diferències, amb el gènere Gnaphalium.

Epítet del llatí botànic format per analogia amb altres del llatí clàssic, com sylvestre o campestre; derivat de rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per l'hàbit de la planta que acostuma a créixer a llocs pedregosos o escletxes de roques.

Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita.

Del llatí sordidus, -a, -um (brut, polsegós), al·ludint, sens dubte, al toment que la vesteix.

Del grec phalággion (aranya, taràntula), nom donat per Dioscòrides a una mena de lliri emprat contra les picades de les aranyes metzinoses.

Nom genèric usat per diferents botànics pre-linneans fins a Tournefort, i recuperat posteriorment per altres com ara Ph. Muller i A. L. de Jussieu, per a plantes del gènere Anthericum.

Vegeu Anthericum liliago.

Del grec phalarís (escaiola), nom usat ja per Dioscòrides referint-se, probablement, a la P. canariensis. Aquest nom s'ha relacionat amb el grec phálara (pompó, plomall).

Arundinaceus, -a, -um,  adjectiu del llatí botànic format del llatí arundo, -inis (la canya) amb el sufix llatí -aceus, -a, -um (semblant a); perquè, per l'alçària, s'assembla a la canya. Linné va prendre l'epítet de C. Bauhin (Pinax, 1623), que l'anomenava Gramen arundinaceum spicatum.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, tuberós), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), al·ludint, aquí, als entrenusos engruixits de la base de la tija o al rizoma curt.

Canariensis, -e (de les Illes Canàries) és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’on procedeix la planta tipus. Cadevall l'atribueix a haver-se emprat la grana d'aquesta planta, des de temps immemorial, com a aliment dels canaris, ocells originaris d'aquestes illes. Segons Plini, Canaria, de canis, -is (el gos) –així anomenada pels gossos grans que hi abundaven–,  era el nom d'una de les illes atlàntiques anomenades fortunatae (afortunades).

Del grec brachýs (curt) i stákys (espiga), per la curtedat de la inflorescència.

Coerulescens, -entis (que tira a blau), epítet del llatí botànic format del llatí caeruleum o coeruleum, -i (el color blau) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la coloració de la inflorescència.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser una planta de grandària relativament petita en comparació amb altres congèneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç),  al·ludint als entrenusos engruixits de la base de la tija.

Paradoxus, -a, -um (paradoxal) és un adjectiu del llatí botànic format del grec parádoxon (absurd, contrari al que hom espera), compost de pará (contra, fora de) i dóxa  (opinió); per tenir en cada fascicle una sola espigueta terminal fèrtil i estèrils les altres, caràcter fora del comú en el gènere.