Glossari etimològic

Del grec phárbe (tintura), pel color de la corol·la, molt variat.

Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum.

De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la.

Pels seus raïms de moltes flors.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva.

Nom d'un antic gènere de les orobancàcies, dedicat a Phelypeaux de Pontchartrain (1643-1727), ministre de la cort de Lluís XIV.

Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre  de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers.

El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles estretes.

Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, ambigu). És la Phillyrea media de Linnè, perquè té les fulles ni tan amples com P. latifolia ni tan estretes com P. angustifolia.

Del grec phleós, segons Teofrast, una mena de canya dels pantans, que s'ha associat amb diferents espècies de plantes palustres, principalment del gènere Typha. Linné en va encunyar el nom Phleum per a aquest gènere on classificà diverses plantes (entre elles l'espècie tipus, Ph. pratense), que els autors pre-linneans compararen amb la boga i les anomenaren Gramen typhinum o thyphoides, per la forma de la inflorescència en panícula compacta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a la zona alpina d'altes muntanyes.

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta es fa en llocs sorrencs.

Del llatí asper, -a, -um (aspre, rude), per les fulles i de la inflorescència, aspres al tacte.

Dedicada al metge i botànic alemany Georg Rudolf Boehmer (1723-1803), professor de la universitat de Wittenberg i un dels precursors de l'anatomia vegetal.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), perquè la planta es fa als prats.

Phlomís, -ídos o phlómos, -ou, son noms grecs de diverses plantes dels gèneres Verbascum i Phlomis, que servien per a fer blens de llàntia, com ara la phlomis lychnitis de Dioscòrides i Plini. De fet, els botànics pre-linneans, com ara C. Bauhin, confonien sovint uns amb els altres. El terme té relació amb phlox, phlogós (flama) i aquest amb el verb phlégo (encendre, cremar).

El gènere Phlomis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust, branca), per ésser una planta llenyosa. En botànica aquest adjectiu s'aplica a plantes més o menys llenyoses o semblants a un arbust.

Nom del llatí botànic que significa literalment herba del vent; del llatí herba, -ae (herba) i ventus, -i (vent). En Stirpium adversaria nova (1570), Pena i Lobelius expliquen que herba venti era el nom amb què els apotecaris de Montpeller anomenaven aquesta planta i que feia al·lusió a que les fulles, rere els rigors de l'estiu i la tardor, s'omplen de forats pels quals s'escolen els gèlids vents de l'hivern.

En Dioscòrides i Plini, Lychnitis, -idis, seria un tipus de phlomis —que els botànics han identificat amb algunes espècies del gènere Verbascum—, de fulles gruixudes, velloses i útils per a fer blens de llàntia. Té relació amb el mot grec lýchnos, -ou (la llàntia). Linné va prendre el nom específic de Clusius, qui també anomenava aquesta espècie Phlomis Lychnitis.

De phoínix, -ikos nom grec de la datilera i del fruit, però també fenici, oriünd de Fenícia (Phoiniké, en grec), lloc d'on la van conèixer els grecs.

Adjectiu del llatí botànic dactylifer, -ifera, -iferum (que porta o produeix dàtils comestibles), format del grec dáctylos, -ou (dit, dàtil) i del llatí fero (portar, produir).

Veieu Parapholis filiformis.

Veieu Parapholis incurva.

Del grec phragmítes, nom amb què Dioscòrides anomenava a una mena de kálamos (canya); derivat del grec phrágma, -atos (tanca) perquè sembla que es feia servir per a fer tanques o perquè clou els llocs on es fa.

El gènere Phragmites fou establert per M. Adanson en Familles naturelles des plantes (1763).

Del llatí australis, -e (del migdia, del sud), perquè fou descrita com a planta del sud d'Europa. Derivat del llatí auster, tri (austre, vent del sud). Sinònim de meridionalis, -e.

Del grec Phyllítis (la falguera llengua de cérvol). Segons Dioscòrides, el nom al·ludeix que la planta no té tija ni flor ni fruit, només fulles (phýllon, en grec).

El gènere Phyllitis fou establert per J. Hill en The British Herbal (1757).

De hemionítis, nom grec d'aquesta espècie, que hom fa venir de hemíonos (mul), una mena de mularia herba, emprada en veterinària. Altres fonts n'interpreten l'etimologia com 'euga que engendra un mul', per l'antiga creença que les falgueres a què aplicaven aquest nom eren estèrils. A l'obra Icones Stirpium, Lobelius fa servir aquest nom com a sinònim d'estèril: Hemionitis sive Sterilis (Hemionitis o estèril).

Del llatí botànic sagittatus, -a, -um (que té forma de punta de fletxa), derivat de sagitta, -ae (fletxa, sageta), per la forma de les frondes. Tanmateix, l'adjectiu sagittatus, en llatí clàssic, volia dir ferit per una fletxa, o bé punxant.

Del grec skolopéndra (escolopendra) o skolopéndrion, nom de la 'llengua de cérvol' en Teofrast. Perquè hom hi ha volgut veure alguna retirança amb l'escolopendra o centcames, probablement per la disposició dels sorus alineats com les potes del centcames. Segons algunes fonts, el nom es pot interpretar com 'artròpode dotat de fibló': del grec skólops (fibló), en (en) i hédra (el darrere).

Otto Brunsfels anomenà aquesta planta Scolopendrium i C. Linnè, que el considerava un dels pares de la botànica, el va prendre com a específic del seu Asplenium scolopendrium, com a nom en aposició, per això no concorda al binomi P. scolopendrium.