Glossari etimològic

Del llatí inclinatus, -a, -um (ajagut, ascendent), pels troncs encorbats a la base i ascendents.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la coloració de les flors.

Adjectiu compost del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per les seves flors petites.

Del llatí minimus, -a, -um superlatiu de parvus (petit), per la seva talla menuda.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació.

El mot al·ludeix als segments laciniats de les fulles; del llatí multus (molt, molts) i findere (dividir, tallar), com bífidus, trifidus.

Espècie dedicada a un personatge, de cognom Neumann, que va trobar la planta i va documentar la troballa i el lloc. Probablement  alemany, però de qui no tenim una referència documentada.

Del llatí nivalis, -e (relatiu a la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per la seva habitació.

Del llatí pyrenaicus, -a , -um (dels Pirineus), per la seva estació alpina pirinenca.

Del llatí rectus, -a, -um (dret), pel seu tronc dret i robust.

Del verb llatí reptare (arrossegar-se), pels seus llargs estolons arrossegats.

Adjectiu del llatí botànic derivat de rupes, -is (la roca), per l'estació de la planta.

De Salisburgium, nom en llatí que Salzburg -regió d'Àustria- rebia a l'edat mitjana; d'on ve salisburgensis (de Salzburg), per la seva habitació.

Splendens (que resplendeix) del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors blanques i a les fulles serici-argentines, que li donen una certa lluentor.

Terme llatí format del prefix sub- (quasi, una mica), el prefix privatiu a- i caulis, -is (la tija), literalment, que quasi no té tija, pel seu tronc curt.

Del llatí tormentum, -i (sofriment, còlic), per haver emprat, els antics, aquestes plantes contra aquest patiment; amb terminació per analogia amb Potentilla i altres consemblants.

Dedicada a Sébastien Vaillant (1669-1722), botànic de Vigny (Val-d'Oise), metge de Lluis XIV; Autor del Botanicon Parisiense, que no pogué veure editat i que fou publicat per Boerhaave.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per la seva florescència a l'inici de la primavera.

Del grec potérion, -ou (copa o vas), nom de planta en Dioscorórides i també en Plini; per la forma del calze.

Adjectiu compost del grec díktyon (ret, filat o xarxa) i karpós (fruit), per les cares reticulades-rugoses del fruit.

Dedicada a Pierre Magnol (1638-1715), professor de Botànica a Montpeller; autor de l'importantíssim Prodromus historiae generalis plantarum (1689).

Del llatí muricatus, -a -um (amb espines o punxes), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla eriçada i també obriülls), per l'aspecte tuberculós del fruit.

Del grec péplos amb el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les de la Euphorbia peplus.

Nom compost del grec prenés (inclinat, caigut) i ánthos (flor), per tenir els capítols penjants, capbaixos.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors purpúries.

Del llatí primulus, -a, -um (el primer), perquè les flors de les plantes d'aquest gènere són molt primerenques. Primula veris, literalment 'la primera de la primavera' era, en llatí post-clàssic, el nom genèric de les prímules, que Tournefort adoptà tal qual i que Linné canvià després per Primula, deixant el segon terme com a epítet de l'espècie més comuna i coneguda.

Del llatí elatior, -us (més alt), mode comparatiu de elatus, -a, -um (alt, excels), per la seva talla, relativament elevada.

Del llatí farinosus, -a, -um (farinós), per les fulles, com enfarinades, pel revers.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels glandulífers que cobreixen el limbe de les fulles.

Epítet del llatí botànic, compost de integer, -gra, -grum (sencer) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles enteres.