Glossari etimològic

Nom grecollatí d'una de les nereides, que Richard A. Salisbury (1761-1829) va escollir per pur caprici, per a aquest gènere.

Del llatí caeruleum, -i (el color blau), per les flors blavoses.

El nom grec physalís, segons el Pseudo-Dioscòrides, seria un sinònim de l'Strýchnon halikákkabon, una planta que se suposa que és la bufeta de gos (Physalis alkekengi). El mot prové del grec phýsa, -es (bufeta), al·ludint al calze membranós persistent que s'infla encloent el fruit.

El nom genèric Physalis fou establert per Linné en 1737, en substitució de Alkekengi de Tournefort (1694, 1700). En Hortus Cliffortianus (1738), Linné n'explica el canvi al·legant que Physalis és un sinònim grec que apareix en Dioscòrides i altres autors antics, mentre que Alkekengi és un nom bàrbar, és a dir, no clàssic.

Alkekengi era el nom àrab d'aquesta planta. Potser una deformació del mot grecollatí halicacabus, -i, amb que els romans anomenaven la morella (Solanum nigrum). Línné el va conservar com a epítet d'aquesta espècie en substituir-lo com a genèric (vegeu Physalis).

Del llatí científic peruvianus, -a,  -um (peruà), per ser una planta oriünda de Perú.

Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols.

Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós.

Dioscòrides i Plini anomenen phyteuma a una planta que consideren afrodisíaca, que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (allò que està plantat), relacionat amb phyteúo (plantar) i phytón (planta). Cadevall tradueix phyteuma com "planta vigorosa", per l'arrel forta i carnosa de diverses espècies.

Espècie dedicada al cirurgià militar i botànic Joseph Charmeil (1742-1817?) que, amb aquesta planta, va fer assajos orientats a la curació de malalties venèries.

Epítet del llatí botànic que significa literalment "de fulles de gramínia", al·ludint a les fulles estretes i fines d'aquesta planta, com solen tenir-les les gramínies.

Epítet del llatí científic format del llatí hemisphaerium, -ii (cúpula, semiesfera), amb el sufix llatí -icus, -a, -um (propi de), al·ludint-ne a les inflorescències semiesfèriques. Hemisphaerium és un mot d'arrels gregues: prefix hémi- (mig) i spháira, -as (globus, pilota, esfera).

Adjectiu del llatí botànic, orbicularis, -e,  format del diminutiu orbiculus, d'orbis, -is (cercle), per la forma arrodonida de la inflorescència. En llatí clàssic seria orbiculatus, -a, -um.

Del llatí ibericus, -a, -um (de Hispània o Ibèria), per ser una planta pròpia de la Península Ibèrica.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat de spicare (fer espigues o posar en forma d'espiga), per les inflorescències espiciformes.

Mot híbrid format del grec phytón (planta) i del llatí medieval lacca, -ae (goma laca), una mena de resina importada d'orient per a fer vernissos; pel color vermell carmesí dels fruits, que recorda el d'aquella substància. Aquesta paraula hauria arribat a través de l'àrab lakk amb el mateix significat.

El gènere Phytolacca fou establert per Linné en 1753.

Per ser, la planta, originària del nord del continent americà.

Del llatí botànic decandrus, -a, -um (que té deu estams), format del grec déca (deu) i anér, andrós (home, mascle), perquè les flors tenen deu estams.

Dioicus, -a, -um (que té dues cases) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa), perquè les flors masculines i les femenines d'aquesta planta naixen en peus diferents.

De Phytolacca, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Picnomon seria una contracció o síncope del grecollatí pycnocomon, segons Plini, nom d'una mena de Scabiosa, format del grec pyknós (dens, espès) i kóme (cabellera), literalment "d'espessa cabellera", perquè el fruit té un papus plomós i dens; o, segons altres, perquè tot ell està molt proveït d'espines.

El nom del gènere va ser creat per M. Adanson en 1763 sobre la base del P. Acarna de Cassini.

Probablement del grec ákorna, en llatí acorna, nom que Teofrast i Plini donen a una planta espinosa semblant a un card. Aquí és nom en aposició, sense concordança amb el nom genèric.

En Plini picris, -idis era una mena d'enciam o xicoira silvestre, amargant. Del grec pikrós (amarg).

El gènere Picris fou establert en 1753 per Carl Linné.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere,

Epítet del llatí botànic format del gènere Hieracium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança a les plantes d'aquest gènere.

Subespècie dedicada al botànic francès Dominique Villars (1745-1814).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per ser-ne aquestes muntanyes l'habitació preferent.

Nom del llatí tardà amb nombroses variants, com ara pipinella, pipenilla, pipinilla, pepenilla, peponilla, etc., per a referir-se a plantes d'aquest gènere, però també a Sanguisorba minor (Rosàcies). Sembla que es va aplicar a aquesta perquè les fulles tendres, que es menjaven, tenien sabor a cogombre, en llatí pepo, onis. Tanmateix, alguns autors prelinneans van fer una interpretació diferent del text del Dioscòrides i van anomenar així a una apiàcia que avui coneixem com Pimpinella major. Segons Linné, en Philosophia botanica (pág. 166), seria una deformació o alteració del llatí, potser del diminutiu bipinnella, -ae, fent referència a fulles bipinnades ("bipnnatis foliis"), si bé no en són, pròpiament.

Del llatí anisum, -i, nom d'aquesta planta entre els botànics antics i que Plini ja donava a una planta umbel·lífera. Linné en recull el nom antic i el manté com a epítet específic en aposició del nou nom genèric.

del llatí magnus, -a, -um (gran), fent referència a la grandària de les fulles o al port de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans o per ser la planta més gran que la resta dels congèneres.