Glossari etimològic

Del llatí peregrinus, -a, -um (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos de les muntanyes.

Del grec trágion, -ou (una planta fètida), en llatí tragion, -ii, nom amb què Plini anomena a una planta desconeguda, que alguns autors han volgut identificar amb aquesta espècie.

De Pinus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí pinguiculus, -a, -um (grasset) diminutiu de pinguis, -e (gras, greixós), al·ludint a les fulles glanduloses d'aspecte viscós o untuós. Segons diuen, prové del llatí medieval pinguicula herba (Pinguicula vulgaris). Tanmateix, Gesner afirma en De raris et admirandis herbis (1555) que fou ell qui li va posar el nom.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser planta dels Alps, i d'altres muntanyes del Centre i Nord d'Europa.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir las flors més grans que les de les seves congèneres.

Adjectiu geogràfic del llatí botànic derivat de Dertosa, nom en Plini de l'actual ciutat de Tortosa (Catalunya).

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser la més comuna o vulgar del gènere.

De pinus, -us o pinus, -i, nom llatí dels pins.

Epítet geogràfic del llatí botànic format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep, per haver-se conegut allà primer que en altres llocs.

Mot d'origen incert. De fet, Antonio Turra, qui primer descrigué l'espècie en Giornale d'Italia espettante alla Sciencia Naturale (1764), no en dona pas cap explicació. De Théis, en Glossaire de botanique (1810), citant Mattioli, diu que mugo o mugum és el nom d'aquest arbre als Alps meridionals. Tanmateix, altres interpretacions més recents, el relacionen amb el francès musguet (muguet), que seria un diminutiu del mot àrab musk (mesc), relacionant la flaire d'aqueixa planta odorífera amb el caràcter aromàtic de les agulles i la fusta d'aquest pi.

Del llatí uncinatus, -a, -um (uncinat, ganxut), derivat de úncus, -i (ganxo), per la forma dels escudets de les pinyes.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc); és la traducció del nom vulgar, pi negre, amb què sol ésser designat als Alps orientals. 

Dedicat al metge i naturalista alemany, establert a Montpeller, Philipp Salzmann (1781-1851). Salzmanii (de Salzmann) és la forma de genitiu del cognom llatinitzat salzmanius, -ii.

Plini designava amb el mot pinaster una mena de pi bord, en tant que el pi de llei era anomenat simplement pinus; D. Solander –un dels deixebles de Linné– aplicà el nom de Plini a aquesta espècie.

Pinea o nux pinea és el nom que donava Plini als pinyons per antonomàsia, els d'aquesta espècie.

Del llatí sylvestris, o silvestris, -e (silvestre, del bosc, que no es cultiva), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), perquè viu als boscos i en fa.

Mot compost del grec pípto (caure) i athér (arista).

El gènere Piptatherum fou encunyat per Palisot de Beauvois en 1812 per a classificar el Milium coeruleum de Desfontaines, al·ludint-ne al caràcter caduc de les arestes.

Veieu Oryzopsis coerulescens.

Veieu Oryzopsis miliacea.

Veieu Oryzopsis paradoxa.

Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal.

El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus.

Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta.

Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'.

Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson.

Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació.

Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles.

Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada.

De Plantago, nom del gènere tipus d'aquesta família.