Glossari etimològic

Del llatí arenarius, -a, -um (sorrenc, referent a la sorra), derivat d'arena, -ae (la sorra), perquè la planta viu preferentment en llocs sorrencs.

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o que en sembla), derivat d'argentum, -i (plata), sens dubte per l'indument argentat de les fulles.

Espècie dedicada per Allioni al seu deixeble i col·laborador al jardí botànic de Torí, el metge Ludovico Bellardi (1741-1826).

Dedicada a Jacques-Philippe Cornut (1606-1661), metge i botànic francès, autor de la primera relació de plantes del Canadà, Canadensium Plantarum... Historia..., seguida de la primera flora de París, Enchiridion botanicum parisiense (1635).

Nom grecollatí que Dioscòrides i Plini aplicaven a una herba estesa al terra, amb les fulles feses, que alguns autors han identificat amb la cervina (Plantago coronopus). Segons Laguna, va rebre aquest nom perquè té les fulles feses com els peus de la cornella. Del grec koróne, -es (la cornella) i pous, podós (el peu).

Crassifolius, -a, -um (de fulles gruixudes, crassifoli), és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí crassus, -a, -um (gros, espès) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles gruixudetes, crasses, d'aquesta planta.

Del grec lagós, -ón (llebre) i pous, podós (peu), el nom grecollatí lagopus el fan servir Dioscòrides i Plini per a una planta que creix als horts o als camps de cultiu, i que els botànics antics identificaven amb Trifolium arvense o T. sylvaticum. Tanmateix, Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin qui anomena la planta Plantago angustifolia, panícula lagopi, al·ludint a les inflorescències d'aquesta planta, peludes com les potes de la llebre.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans que la resta dels congèneres.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del mar o dels seus voltants), per viure preferentment a les zones costaneres o litorals.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps i, per extensió, de l'alta muntanya), perquè la planta viu als Alps, en llatí Alps, -is i Alpes, -ium .

Del llatí serpentinus, -a, -um (serpentí, referent a la serp o que, com ella, s'estén fent ondulacions), probablement pels rizomes llargs i serpentejants d'aquesta planta, com afirma P. Fournier (1948). Diverses Serpentaria dels botànics pre-linneans i la Serpentina de Dodonaeus pertanyen al gènere Plantago.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), probablement per considerar-la intermèdia entre el grup de les Plantago latifolia i el de les Plantago angustifolia de C. Bauhin.

Monospermus, -a, -um (d'una sola llavor) és un adjectiu del llatí botànic format del grec mónos (un de sol, únic) i spérma, -atos (llavor), pels fruits en càpsula monosperma.

Del grec psýllion, -ou, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, feia unes llavors semblants a les puces, que els botànics han volgut identificar amb alguna espècie del gènere Plantago, principalment P. afra i P. sempervirens. El nom té relació amb el grec Psýlla, -as (la puça).

Subulatus, -a, -um (subulat, en forma d'alena) és un epítet del llatí botànic, derivat de subula, -ae (l'alena), amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma de les fulles, linears i afuades a l'àpex.

De Platanus, nom de l'únic gènere d'aquesta família.

Mot del llatí botànic format del grec platýs (ample, estès) i del llatí botànic anthera (antera), derivat del grec ánthos (flor), al·ludint, probablement, als pol·linis, amplament distanciats per la base.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix llatí bi- (dues vegades) i folium, -ii (la fulla), perquè només sol tenir dues fulles.

Del plátanos, on (en llatí, platanus, -i) nom vulgar d'aquestes plantes a l'antiguitat clàssica. Probablement derivat del grec platýs (ample), al·ludint a la forma de la capçada.

El gènere Platanus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), per la procedència –diferents regions del sud d'Àsia– d'aquesta espècie, des d'on es va estendre a Europa.

Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en llatí capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat.

Per la inflorescència espiciforme. Spicatus, -a, -um és el participi passat del verb llatí spicare que significa disposar en forma d'espiga.

Derivat del nom del gènere representatiu d'aquesta família, Plumbago.

Plumbago, -inis és el nom llatí d'una planta així anomenada perquè era reputada excel·lent per a guarir el plumbum, una malaltia dels ulls. Segons Plini, un cop mastegada, la planta s'aplicava als ulls amb llepades, fent desaparèixer la malaltia. Alguns botànics l'han identificada amb el malvesc (Plumbago europaea).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), en grec, europaíos, -a, -on, perquè, a diferència de les seves congèneres, és planta europea.

Del grec póa, -as (herba, en especial la que es fa servir per a farratge).

Carl Linné va publicar aquest gènere en 1753.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i a les muntanyes elevades.

Del llatí annuus, -a, -um (anyal, que es repeteix cada any), perquè és planta anual.

Del llatí bulbosus, -a, -um (bulbós, amb forma de bulb), derivat de bulbus, -i (gemma subterrània engruixida de diferents plantes, com la de la ceba), perquè la base de les tiges és bulbosa.