Glossari etimològic

Subespècie dedicada al botànic francès Dominique Villars (1745-1814).

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per ser-ne aquestes muntanyes l'habitació preferent.

Nom del llatí tardà amb nombroses variants, com ara pipinella, pipenilla, pipinilla, pepenilla, peponilla, etc., per a referir-se a plantes d'aquest gènere, però també a Sanguisorba minor (Rosàcies). Sembla que es va aplicar a aquesta perquè les fulles tendres, que es menjaven, tenien sabor a cogombre, en llatí pepo, onis. Tanmateix, alguns autors prelinneans van fer una interpretació diferent del text del Dioscòrides i van anomenar així a una apiàcia que avui coneixem com Pimpinella major. Segons Linné, en Philosophia botanica (pág. 166), seria una deformació o alteració del llatí, potser del diminutiu bipinnella, -ae, fent referència a fulles bipinnades ("bipnnatis foliis"), si bé no en són, pròpiament.

Del llatí anisum, -i, nom d'aquesta planta entre els botànics antics i que Plini ja donava a una planta umbel·lífera. Linné en recull el nom antic i el manté com a epítet específic en aposició del nou nom genèric.

del llatí magnus, -a, -um (gran), fent referència a la grandària de les fulles o al port de la planta.

Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans o per ser la planta més gran que la resta dels congèneres.

Del llatí peregrinus, -a, -um (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos de les muntanyes.

Del grec trágion, -ou (una planta fètida), en llatí tragion, -ii, nom amb què Plini anomena a una planta desconeguda, que alguns autors han volgut identificar amb aquesta espècie.

Del llatí pinguiculus, -a, -um (grasset) diminutiu de pinguis, -e (gras, greixós), al·ludint a les fulles glanduloses d'aspecte viscós o untuós. Segons diuen, prové del llatí medieval pinguicula herba (Pinguicula vulgaris). Tanmateix, Gesner afirma en De raris et admirandis herbis (1555) que fou ell qui li va posar el nom.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser planta dels Alps, i d'altres muntanyes del Centre i Nord d'Europa.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir las flors més grans que les de les seves congèneres.

Adjectiu geogràfic del llatí botànic derivat de Dertosa, nom en Plini de l'actual ciutat de Tortosa (Catalunya).

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser la més comuna o vulgar del gènere.

De pinus, -us o pinus, -i, nom llatí dels pins.

Mot del neollatí botànic format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep, per haver-se conegut allà primer que en altres llocs.

Mot compost del grec pípto (caure) i athér (arista).

El gènere Piptatherum fou encunyat per Palisot de Beauvois en 1812 per a classificar el Milium coeruleum de Desfontaines, al·ludint-ne al caràcter caduc de les arestes.

Veieu Oryzopsis coerulescens.

Veieu Oryzopsis miliacea.

Veieu Oryzopsis paradoxa.

Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal.

El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus.

Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta.

Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'.

Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson.

Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació.

Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles.

Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada.

De Plantago, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí plantago, -inis, nom de diferents plantes d'aquest gènere. Té relació amb planta, -ae (la planta del peu). Ambrosini relata que els autors llatins prenen el nom de la planta del peu per l'amplada de les fulles, que recorden la planta del peu, i perquè les fulles tenen unes línies, com solcs, semblants a les que veiem a la planta del peu.

El  gènere Plantago fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja), participi actiu del verb albicare (tornar-se blanc) i aquest de albus, -a , -um (blanc), per l'aspecte blanquinós d'aquesta planta.