Glossari etimològic

De glabratus, -a, -um (pelat), participi passiu del verb glabro (pelar, deixar calb), al·ludint al poc pèl d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic francès Auguste-Nicaise Desvaux (1784-1856), fundador del Jurnal de Botanique (1808), director del jardí botànic d'Angers i autor de nombroses publicacions, com ara la Flore d'Anjou.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Del llatí maximus, -a, -um, (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva gran alçària.

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), perquè té peduncles amb nombroses flors; del llatí multus, -a, -um (molt, nombrós) i flos, floris (la flor).

Del llatí niveus, -a, -um (de neu, blanc com la neu), pel color blanc de les flors.

Del llatí nutans , -antis (vacil·lant), participi actiu del verb nutare (inclinar-se), al·ludint a la poca rigidesa de la tija, que penja al capdamunt.

Del llatí botànic pediformis, -e (en forma de bàcul o gaiata), per la tija colltorta al cim, com una gaiata. Mot format del llatí pedum, -i (gaiata de pastor) amb el sufix -formis, -e (en forma de).

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), derivat de pilus, i (pèl, borrissó); és el Juncus pilosus de Linné, així anomenat pels llargs pèls de les fulles.

Del llatí espadiceus, -a, -um, derivat de spadix, -icis (ramell fructífer de la palmera), al·ludint al color de dàtil de les flors d'aquesta planta.

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per la inflorescència espiciforme.

Sudeticus, -a, -um (de les muntanyes Sudets), mot del neollatí referit a aquestes muntanyes del nord de Baviera, a Europa central; perquè la planta hi viu.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (propi de la primavera), derivat de vernum, -i (primavera), perquè hi floreix.

Del grecollatí lychnis, nom de diferents plantes, en especial la coronària, Lychnis coronaria; deriva del grec lýchnos (llàntia), per haver-se emprat com a ble les seves fulles cotonoses. Segons altres autors, per la forma del calze o de la càpsula.

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que en altres èpoques se'n feia.

Del grec di (dos) i oikós (casa) perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Del llatí diurnus, -a, -um (diurn, de dia), perquè obre les flors només de dia.

Del llatí flos, floris (la flor) i cuculus, -i (el cucut), per haver-se cregut que aquest ocell escopia al peu d'aquesta planta; la suposada saliva, però, és una simple extravasació de la saba produïda per les picadures d'uns insectes hemípters del gènere Aphrophora.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa. Del grec di (dos) i oikós (casa), perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Del llatí seges, segetis (camps sembrats), per la seva ordinària estació.

Nom derivat del grec lýkios, -a, -on (de Lícia, antiga regió grega d'Àsia Menor). Dioscòrides i Plini anomenaven lycium diversos arbustos espinosos que creixien en aquesta regió i dels quals s'extreia un suc medicinal -probablement eren plantes del gènere Rhamnus-, però també una altra, indicum lycium, procedent de l'Índia, que podria ser Acacia Catechu (Leguminosae).

El nom genèric Lycium fou adoptat per Linné en 1737, sense donar-ne cap raó, en  substitució de Jasminoides de G. Nissole (1711).

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una especie originària d'Europa, en contraposició a les altres espècies linneanes, que són exòtiques.

Del gènere Lycopodium.

Del grec lýcos (llop) i pódion (peuet) diminutiu de poús, podós (peu); lycopodium (peuet de llop) era el nom pre-linneà d'una d'aquestes plantes, dites també pes ursi o pes ursinus (peu d'ós), pes leoninus (peu de lleó), etc., per les tiges atapeïdes de fulles fines com pèls. Segons Dodonaeus, del nom popular d'aquestes plantes a Bèlgica, perquè l'extrem de les branques s'assembla al peu d’un llop.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), perquè viu als Alps i en altres muntanyes.

Del llatí botànic clavatus, -a, -um (en forma de clava o porra, eixamplat cap a l'àpex), derivat del llatí clava, -ae (clava), al·ludint a la forma dels esporangiòfors. És el Muscus terrestris clavatus de C. Bauhin.

Del llatí selago, -inis, nom emprat per Plini per a designar una planta semblant a la savina. Per als botànics antics, era sinònim de lycopodium.