Glossari etimològic

Nom enigmàtic publicat per Michel Adanson per a aquest gènere en Familles naturelles des plantes (1763). Adanson rebutjava el mètode de composició de noms de Linné i, a l'obra mencionada, va crear molts noms fantasiosos o arbitraris com aquest, sense donar-ne cap explicació. La pronunciació proposada n'és igual d'arbitrària. Recentment, alguns autors han conjecturat que podria tenir origen en els mots grecs mikrós (petit) i borá (ferratge, aliment), argüint l'escassa importància com a planta farratgera, o bé la petitesa de la grana.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per ésser planta molt petita.

Del grec mikromeréia, -as (format de petites parts), mot compost de mikrós, -á, -ón (petit) i méros, -eos (part, porció). George Bentham, que va establir aquest gènere, no va aclarir el motiu del nom. Segons uns, al·ludiria a la petitesa de les peces florals; segons altres, també a la de les fulles.

Vegeu Satureja graeca.

Paraula del llatí botànic que vol dir literalment 'peu petit', formada del grec mikrós (petit) i poús (peu), fent referència a la brevetat dels peduncles o, potser, a la petitesa dels receptacles.

El gènere Micropus fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per la diferència de color que presenten les fulles a l'anvers i al revers.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys vertical de la tija.

Del llatí milium, -ii (el mill), segons Plini, un cereal arribat de l'Índia no feia gaire. És probable que el nom tingui relació amb l'antic nom grec melíne que esmenten Dioscòrides i altres autors, associant-lo amb l'élymos de Teofrast. Galè, diu que aquests dos últims noms són sinònims del llatí panicum (panís); més endavant, el milium dels romans i el kénchros (panís) de Teofrast es van identificar amb l'élymos. En Pinax (1623), C. Bauhin encapçala les espècies de Milium amb el que Linné anomenaria més tard Panicum miliaceum. Tanmateix, Tournefort –que segueix el mateix criteri taxonòmic de C. Bauhin– ofereix una altra etimologia que ja havien suggerit l'historiador romà Fest i S. Isidor: milium vindria de mille (mil) "pel gran nombre de grans que porta, com per milers". Finalment, C. Linné, en Genera Plantarum (1753), va establir el gènere Milium per a unes espècies que, per la seva aparença, hom havia relacionat amb els milia dels antics, entre elles l'espècie tipus, M effusum.

Del llatí effusus, -a, -um (espargit, escampat), al·ludint a la forma de la panícula. És el Gramen sylvaticum panicula miliacea sparsa, de C. Bauhin.

Nom dedicat a l'apotecari i botànic català Joan Minuart i Parets (1693-1768), amic i corresponsal de Linné i fundador, amb Josep Quer, del Real Jardín Botánico de Madrid (1755).

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la forma corbada de la major part de les fulles.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí mirabilis, -e (admirable, meravellós). Clusius anomenà aquesta planta Admirabilis peruana pel nom que llavors rebia a Espanya: Maravilla del Perú, segons ell, degut a l'admirable colorit de les flors.

Aquest nom fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, lloc originari d'una planta, Ipomoea purga, amb una arrel semblant a la de la Flor de nit, de la qual s'obtenia un fort purgant, anomenat jalapa. Per haver-se pensat que l'arrel de Mirabilis també en produïa.

Gènere dedicat per Linné a Paul H. G. Möhring (1710-1792), botànic, ornitòleg i metge alemany, autor d'Hortus Proprius, 1736.

Del llatí muscosus (cobert de molsa), derivat de muscus (la molsa), significant aquí la semblança.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (barò, home), al·ludint-se aquí a la part masculina, els cinc estams, de les flors.

Format amb el nom del gènere Polygonum i el sufix grec oídes, que significa semblança, es a dir, semblant a un Polygonum.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Gènere dedicat a Conrad Moench, químic, farmacèutic i botànic alemany, autor de la "Flora de Marburg", 1794.

Del llatí erectus, -a -um (dret) per la direcció de les tiges.

Neologisme compost del grec mólops, -opos (blau, macadura) i spérma, -atos (llavor), pels mericarpis groguencs i amb taques de color castany, com si estiguessin macats de blaus. J. Cadeval conjectura que vindria de mélops, compost del grec mélon, -ou (poma, fruita) i ops, opós (cara, semblant), d'un groc de codony o d'un verd de poma, fent referència al color dels fruits.

El gènere va ser descrit i publicat per Wilhelm Daniel Joseph Koch en 1824.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic cicuta, -ae (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí peloponnesiacus, -a, -um (propi del Peloponès), un dels llocs on va ser trobada l'espècie, als boscs de les muntanyes de la península del Peloponès.

Del grec mónos (sol, úmic) i ése (seràs, estaràs), del verb eimí, al·ludint a que la planta només produeix una flor, solitària, cada primavera.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), perquè fa una flor grossa, solitària.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.