Glossari etimològic

El gènere Melittis fou creat per Linné que, en Hortus Cliffortianus, atribuí el nom, erròniament, a Plini; Tanmateix, més endavant, en Philosophia Botànica, el nom no figura entre els procedents d'autors grecs o romans, i simplement relaciona el nom amb el grec mélitta, -es o mélissa, -es (l'abella). Veieu Melissa.

Adjectiu del llatí botànic format del gènere Melissa i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les fulles semblants a les de la tarongina (Melissa officinalis). És el Lamium montanum Melissae folio (Lamium montà amb fulla de Melissa), de C. Bauhin.

Del grec míntha o mínthe que Plini transcriu al llatí com mentha, nom de diferents mentes (Mentha sp.). Linné, en Philosophia botanica (1751), la relaciona amb la nimfa Minthe, amada per Hades, a qui Persèfone, esposa d'aquest déu, transformà en aquesta planta, per la gelosia.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu a l'aigua), per viure a llocs humits i vores d'aigua.

Del neollatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

És el Pulegium cervinum dels botànics pre-linneans; del llatí cervinus, -a, -um (cerví), derivat de cervus, -i (el cérvol). És com si diguéssim menta de cérvol, perquè sol fer-se en llocs agrestos.

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues, lanceolades.

Poleium o polegium, -ii és el nom llatí d'aquesta planta que C Bauhin anomenà Pulegium latifolium. Hom el fa derivar del llatí pulex, -icis (la puça), perquè s'emprava la planta, d'olor molt forta, per a repel·lir les puces i altres insectes.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla); Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes, com aquesta, de fulles més o menys arrodonides

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat de spica, -ae (espiga), per les flors disposades en una inflorescència espiciforme.

De l'adjectiu llatí suaveolens, -tis (d'olor suau), per ser agradable d'olorar. Mot compost de suavis, -e (suau) i olens, -tis (que fa olor).

L'adjectiu del llatí botànic piperitus, -a, -um deriva del llatí piper, -eris (el pebre) –péperi en grec–, i fa referència a certes qualitats aromàtiques d'una planta. Plini anomenava Piperitis al gingebre.

Nom d'etimologia grega incerta. La segona part del vocable prové, sens dubte, de ánthos (flor); la primera, segons uns autors, provendria de men, menós (mes) i la traducció al llatí seria mensiflora (flor mensual o que floreix cada mes), relacionant-la amb les suposades virtuts medicinals d'aquesta planta, tinguda per emmenagoga o inductora de la menstruació; Segons altres, de menýo (indicar, descobrir); de minyós (petit, curt); de minýntha (poco); o de minyanthés (que floreix poc temps). Segons Teofrast, ménanthos era el nom grec d'una planta aquàtica que s'ha volgut identificar amb el fals nenúfar (Nymphoides peltata). D'altra banda, Dioscòrides considerava minyanthés com a sinònim d'aspháltion i tríphyllon, tal com fa Plini, que identifica menyanthes amb asphaltium -que suposadament seria el trèvol podent (Bituminaria bituminosa)- i l'agrupa amb els trifolium.

El gènere Menyanthes fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754), qui simultàniament hi inclogué el Nymphoides, també de Tournefort.

Adjectiu del llatí botànic, derivat de trifolium (trèvol), perquè té les fulles compostes per tres folíols; mot compost del prefix tri- (tres) i folium, -ii (la fulla).

Nom llatí amb que es coneixien aquestes plantes en l'Antiguitat, principalment Mercurialis annua. Plini fa una curiosa interpretació d'aquesta planta dioica, anomenant mercurialis mascula (mascle) al peu femení, per la semblança entre els fruits i els testicles; i, paradoxalment, mercurialis femina (famella), al peu masculí. També explica que es diu mercurialis perquè fou el deu Mercuri qui la descobrí i després en va comunicar les virtuts als homes.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Del llatí ambiguus, -a, -um (ambigu, dubtós, incert), per ser-ne la caracterització dubtosa o poc clara.

Dedicada al botànic francès Alfred Huet du Pavillon (1829-1907), que herboritzà en diferents països, principalment del Mediterrani occidental.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), perquè és planta perenne.

Tomentosus, -a, -um (densament cobert de pels curts, com una borra) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic tomentum, -i (toment, borrissol) i el sufix -osus, -a, -um, que indica abundància o plenitud; fent referència al toment que vesteix tota la planta.

El botànic francès Louis Ramond va crear aquest gènere per a la planta que va anomenar Merendera bulbocodium, per la semblança amb el Bulbocodium vernum. Del nom vulgar espanyol, merendera o quitameriendas, que al·ludeix al fet de florir en acabar l'estiu o en començar la tardor, quan la tarda s'escurça visiblement i la gent del camp deixa de berenar.

Del llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), perquè es fa en llocs de muntanya. Nom específic que J. Lange va mantenir del Colchicum montanum de Linné.

Breynius, creador del mot, escriu Mesembrianthemum, del grec mesembría (el migdia) i ánthemon (flor), i n'explica l'etimologia creient que les flors s'obrien a plena llum del dia. Per contra, Linné, seguint el criteri de Dillenius, escriu Mesembryanthemum, que estaria format del grec mesós (col·locat al mig), émbryon (nadó; en botànica, germen) i ánthemon (flor), sota el supòsit que aquest nom indica que l'embrió sol situar-se al mig de la flor.

Del llatí acinaces, -is i aquest del grec akinákes (sabre, simitarra), per la forma de les fulles.

Del llatí crystallinus, -a, -um (de vidre, cristal·lí), pels tubercles cristal·lins que cobreixen la planta.

Del llatí Mespilus, -i, i aquest del grec mespíle o méspilon (Teofrast), nom del nespler o nesprer i també d'algunes espècies del gènere Crataegus. No s'ha de confondre la planta d'aquest gènere amb l'originària d'Àsia oriental que es cultiva avui (Eriobotrya japonica).

Amélanchier és la paraula francesa adaptada del nom provençal de la planta: amelanquier.

De l'adjectiu gentilici llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), Per la seva suposada regió d'origen. De fet, l'espècie procedeix del Mediterrani central i oriental, des d'on els romans la van portar a Germània, entre altres llocs.

Del grecollatí meum, -i, nom d'una planta umbel·lífera, probablement el méon athamantikón de Dioscòrides. Alguns autors el relacionen amb el grec méion (molt petit), al·ludint a les fulles, d'una gran delicadesa, tan fines com cabells.

Del grecollatí athamanticus, -a, -um, d'Atamàntia o Atamània, regió de l'Epir, en Grècia; o, potser, d'Atamant, rei de Tebes, que, segons la llegenda, va descobrir la planta.