Glossari etimològic

Donant el nom Imperata a aquest gènere en 1790, Domenico M. L. Cirillo volgué honorar l'apotecari i naturalista napolità Ferrante Imperato (1525?-1615?), autor de Dell’ Historia Naturale que il·lustrà amb els fòssils del seu gabinet i que despertà l'interès d'altres naturalistes, com ara, Cesalpino.

Cylindricus, -a, -um (cilíndric) és un adjectiu del neollatí, derivat del grec kýlindros, -ou (cilindre) i el sufix adjectival -ikos (referent a o propi de), al·ludint a la forma de la inflorescència, més o menys cilíndrica.

Nom llatí d'una planta descrita per Plini i Dioscòrides, que podria tenir relació amb la de nom prelinneà Enula campana, anomenada així perquè creixia silvestre a la Campània. Altres autors la consideren una forma corrupta del mot grec Helénion que, latinitzat com Helenium, es va aplicar també a algunes plantes d'aquest gènere; Segons diferents llegendes, per la suposada relació de la planta amb el personatge homèric d'Helena, esposa de Menelaus, rei de Troia.

El gènere Inula fou establert per Linnè en 1753.

Conyza és el nom del gènere on, per la semblança, havia estat classificada aquesta planta.

Del llatí medieval d'origen grec crithmum (fonoll marí) amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les del fonoll marí.

Epítet del llatí botànic format per helenium, antic nom d'una planta, i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb aquesta planta, principalment de les fulles.

Del llatí helenium, -ii, nom d'una planta en Plini. També és el nom antic d'algunes plantes d'aquest gènere.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), pel seu lloc habitació preferent.

Epítet del llatí botànic format de salix,-icis (el salze), amb el sufix d'origen grec -inus (semblant), per la forma i consistència de les fulles que recorden les d'un salze.

Vegeu Dittrichia viscosa.

Nom adoptat per Linné per a aquest gènere en substitució de Quamóclit, d'autors anteriors com Clusius, C. Bauhin o Tournefort. En Hortus Cliffortianus (1737), dona la següent explicació: "Quamoclit és un nom no clàssic; per això preferí el d'Ipomoea, per la gran similitud amb els Convolvulus". Ipomoea, del grec ips, ipós (cuc de la fusta, de la vinya) i hómoios, -a, -on (semblant), per la semblança de la tija d'aquestes plantes, més o menys retorçada i voluble, amb el cos allargat i sovint cargolat dels cucs.

L'adjectiu llatí indicus, -a, -um (de l'Índia) s'aplicava també en un sentit més extens que podia abastar Xina o l'orient extrem. Però en aquest cas, sens dubte, es refereix a les Índies Occidentals, es a dir al continent americà, d'on és originària aquesta planta.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors d'aquest color.

Del llatí botànic sagittatus, -a, -um (que té forma de punta de fletxa), derivat de sagitta, -ae (fletxa), al·ludint a la forma de les fulles.

De Iris, nom del gènere representatiu d'aquesta família.

Del grec íris, íridos, en llatí iris, iridis, nom de l'arc iris, però també d'Iris –la nimfa que el personifica, missatgera dels deus, que anuncia el fi de la tempesta–, i de diferents plantes, principalment els lliris; Al·ludeix a la diversitat cromàtica del periant d'algunes espècies o bé a la gran varietat de colors florals en les plantes d'aquest gènere.

Del llatí albicans, -antis (albicant, que blanqueja) participi actiu del verb albicare (tirar a blanc) i aquest derivat d'albus. -a, -um (blanc); probablement pel color dels tèpals.

Del llatí foetidissimus, -a, -um (que fa molt mala olor), superlatiu de foetidus, -a, -um (pudent), derivat de foetor o fetor, -oris (fetor, pudor), per la pudor que desprèn la planta.

Del llatí germanicus, -a, -um (germànic, de Germània), derivat de Germania, -ae nom que els romans donaven als territoris habitats pels pobles germans, a l'est del Rin, on hi ha l'actual Alemanya; perquè la planta hi viu.

Del llatí latifolius, -a, -um (latifoli, de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les dels seus congèneres. Format del llatí latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla).

Lutescens, -entis (que grogueja) és un adjectiu del llatí botànic derivat del llatí luteum, -i (llot, fang i també planta que servia per a tenyir de groc, probablement la galda –Reseda luteola–); pel color sovint groguenc de les flors.

Nom del llatí botànic compost del grec chamái (a terra, nan) i íris -idos (el lliri, l'arc iris), com si diguéssim lliri nan, per la seva escassa alçària.

Nom del llatí botànic format del prefix grec pséudo- (fals) i ákoros, nom d'una planta que, segons Dioscòrides i Plini, té arrels i fulles de lliri i es fa servir per guarir els núvols dels ulls; aquest, del grec a- (prefix privatiu) i kóre (pupil·la de l'ull). Avui es pensa que es tracta de Iris pseudacorus; però molts botànics antics –i també Linné– creien que es tractava del càlam (Acorus calamus); Com que les arrels d'aquest Acorus s'havien anat substituint, a les oficines de farmàcia, per les d'aquest Iris, els apotecaris en deien Acorus adulterinus (bastard) o falsus (fals), per a distingir-lo de l'autèntic. Fou Dodonaeus (1554) qui feu sevir per primer cop el mot PseudoAcorus referint-se al que anomenava "Gladiolus luteus".

Del llatí spurius, -a, -um (bastard, fals), com si diguéssim, lliri bord, per comparació amb altres considerats autèntics o més vistosos.

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació, tòfona), pel rizoma, curt i fi, proveït de tubercles.

Unguicularis, -e (que fa ungla) és un adjectiu del llatí botànic format del llatí unguiculus, -i (ungla petita), diminutiu de unguis, -is (l'ungla), i el sufix -aris (propi de); al·ludint a la base dels pètals, estreta i més o menys allargada,en forma d'ungla.

Adjectiu del llatí botànic format de xiphium i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança amb l'Iris xiphium.

Del grec xíphion, -ou (espasa petita i, segons Dioscòrides, nom d'una mena de gladiol), al·ludint a les fulles en forma d'espasa o ensiformes. Aquí, és nom en aposició.

Isatis és el nom grecollatí amb que Plini anomenava també al glastum (Isatis tinctoria). Alguns el deriven del verb grec isázo (igualar), perquè creien, els antics, que bastava aplicar-la a la pell, a guisa de cosmètic, per a eliminar-ne les rugositats.

Del llatí tinctorius, -a, -um (adequat per a tenyir), perquè les fulles contenen un principi colorant blau, usat de molt antic com a cosmètic i en tintoreria.