Glossari etimològic

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), adjectiu derivat de macula, -ae (taca), per les glàndules negres sobre tota la planta, evidents sobre tot als pètals.

Del llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Del llatí nummulus (moneda petita), per la forma de les fulles.

Del llatí perforare (foradar) al·ludint a la munió de punts translúcids de les fulles.

Del llatí pulcher, pulchra, pulchrum (bonic), pel seu aspecte.

Del llatí quadrangulus (de quatre angles), al·ludint als quatre angles, poc prominents, dels troncs.

Dedicat a Pierre Richer de Belleval, creador del Jardí Botànic de Montpeller.

Adjectiu compost del grec tétra (quatre) i pterón (ala), pels 4 angles alats del tronc.

Adjectiu format del llatí tomentum (borra), pel toment que la cobreix.

Hypochoirís, en llatí Hypochoeris, fou un nom usat per Teofrast i Plini per a una mena de xicoira, potser alguna planta del gènere Hypochaeris o similar. Tradicionalment s'ha fet derivar del grec hypó (sota, davall) i chóiros (garrí); Així ho diu De Théis al seu Glossaire de Botanique (1810), citant com a font S. Vaillant i atribuint-lo que "els porcs en mengen l'arrel amb fruïció"; i afegeix "d'aquí el nom vulgar [en francès], porcelle". Segons altres, perquè els pèls abaxials d’algunes espècies d’Hypochaeris són rígides com les cerres de la panxa dels porcs. Altres autors, sense oferir-ne una explicació, fan venir el segon terme del grec cháiro (alegrar-se).

Deixant de banda les hipotètiques i imaginatives interpretacions etimològiques, durant molt de temps hi ha hagut vacil·lacions amb aquest nom, ja que Linnè va publicar aquest gènere en 1753 com Hypochoeris. Tanmateix, en una obra posterior, la va publicar com Hypochaeris, sense aclarir la raó del canvi.

Del llatí glaber, -bra, brum (calb, pelat), per tenir les tiges sense pels.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de les fulles.

Del llatí radicatus, -a, -um (arrelat), per tenir el rizoma radicant o axonomorf.

En l'antiguitat clàssica, era el nom (en grec hýssopos, -ou i en llatí hyssopus, -i o hyssopum, -i) de l'hisop (Hyssopus officinalis) i, segons el lloc, d'altres plantes labiades aromàtiques de diferents gèneres: Origanum, Micromeria, Satureia... Sens dubte és un nom manllevat d'arrels semítiques: accadi zupu, siríac zufa, hebreu ezob, àrab zufa. Encara que els botànics moderns fan el mot masculí, en grec i llatí era un nom sobretot de gènere femení.

Per haver estat emprada des de molt antic com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les dents del calze especialment llargues i aristades.

Del llatí canescens, -entis, participi present del verb canescere (emblanquir-se), derivat de canus, -a, -um (canós), pels pèls curts i densos que cobreixen la tija i li donen un aspecte blanquinós.

Del grec iberís; per a Plini, una planta que creix entre els vells monuments i a la vora dels camins. Segons Galè, seria la planta anomenada pels grecs lepídion –el morritort bord (Lepidium latifolium)– qui també ens diu que fou el metge Damòcrates qui així l'anomenà, en la suposició què s'havia usat per primer cop a Ibèria (nom grec amb que els antics es referien a la península Ibèrica)

Del llatí, amarus, -a, -um (amarg), pel seu gust amargant.

Del llati ciliatus, -a, -um (que té celles), perquè les fulles ciliades.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Dedicada per Bubani al botànic de Montpeller Michel Félix Dunal (1789-1856),  qui la descobrí a Lloret de Mаг en 1852.  Bubani, que la va trobar l'any següent, la designà com Biauricula Dunalii, pels dos lòbuls o orelletes de la silícula.

Fa referència a les fulles pinnatipartides. Del llatí pinnatus, -a, -um, adjectiu amb què Plini qualifica les fulles dividides o compostes, amb nervació disposada com les plomes de les ales dels ocells; derivat de pinna, -ae (ploma d'au).

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes. Del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

Epítet del llatí botànic format amb spatula, -ae (espàtula i omòplat), diminutiu de spata, -ae (espada), i el sufix -atus, -a, -um (en forma de), per la forma de les fulles superiors.

De ilex, ilicis nom en llatí de l'alzina, el roure, la surera i també del garric (a què Plini anomenaba ilex aquifolia), per la gran semblança de les fulles. Linnè, seguint el criteri de C. Bauhin, canvià per Ilex el nom genèric Aquifolium de Tournefort.

Nom llatí del boix grèvol, que significa 'de fulles punxants', d'un radical ac- que indica punxa o punta i folium (fulla).

Del llatí impatiens, -entis (impacient, que no pot suportar). Gènere establert per Rivinus (1691) i validat en Linnè (1753, 1754); el nom ja figura en Dodonaeus (1583) qui anomena impatiens herba a Impatiens noli-tangere; i comenta que "vulgarment es diu 'no em toquis' perquè no suporta [sense esclatar!] que es toquin els fruits quan la llavor ja està madura".

Paraula formada de l'imperatiu del verb llatí nolo (no voler) i l'infinitiu tangere (tocar); és la traducció al llatí del nom vulgar tradicional 'no em toquis'. Tant aquest nom com el genèric Impatiens fan referència a l'elasticitat amb que s'obren les càpsules madures així que es toquen.