Glossari etimològic

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint a les inflorescències llargament pedunculades.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta, pertanyent a la illa de Càndia o Creta, al Mediterrani).

Del llatí maritimus, -a, -um (de prop del mar) per la seva habitació.

D'Olbia, nom d'una antiga colònia grega al municipi d'Hyères, a Provença, on habita. Segons Cadevall, que pren Linnè com a font, és el nom d'una de les illes d'Hyères, si bé, cap d'elles porta actualment aquest nom.

Del llatí trimestris, -e, aplicat a les plantes de fruits que maduren als tres mesos.

Nom encunyat per O. P. Swartz en 1788 per a classificar la Phalaris oryzoides de Linné, sens dubte amb la intenció d'honorar el botànic bavarès Johann Daniel Leers (1727-1774).

Orizoides (que s'assembla a una Oryza) epítet del llatí botànic, compost del grec óryza (arròs) i el sufix -oídes (semblant a). És la Phalaris oryzoides de Linné que, en canviar de gènere, conservà el nom específic.

Del grec lémna, -es, nom que Teofrast donava a una planta, gairebé tota submergida, que Linné i altres botànics van identificar com la llentia d'aigua  (Lemna minor), si bé, recentment, algú altre ha cregut veure-hi  Potamogeton natans. En qualsevol cas, el nom es relaciona amb el grec límne, -es (estany, llac), per l'hàbitat aquàtic d'aquestes plantes.

El gènere Lemna fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí gibbus, -a, -um (geperut), derivat de gibba, -ae (gep), pel teixit esponjós de la cara inferior de la fronda, que la fa geperuda, convexa.

Del llatí minor, -us (menor, més petit), comparatiu de parvus, -a, -um (petit), per ésser més petita, comparada amb L. gibba.

Del llatí minutus, -a, -um (menut, disminuït) participi passiu del verb minuo (disminuir), fent referència a les dimensions de la planta, encara més petites que les d'altres congèneres.

Veieu Spirodela polyrhiza.

Del llatí trisulcus, -a, -um (que fa tres solcs o que té tres puntes), del prefix llatí tri- (tres) i sulcus, -i (solc), perquè les frondes s'agrupen de tres en tres, o pels tres nervis, més o menys visibles, de les frondes.

De Lemna, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lens, lentis, nom de la llentia en Plini, encara que també servia per anomenar altres plantes de fulles petites que recorden les llenties, com ara la llentia d'aigua (Lemna minor, lemnàcies).

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del llatí Pirenaicus, -a, -um (del Pirineu); el seu lloc principal d'habitació.

Adjectiu del llatí botànic format de Taraxacum i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir una certa semblança amb alguna espècie del gènere Taraxacum.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del grecollatí leontopodion, -ii, nom d'una planta en Plini. El nom vol dir literalment peu de lleó, del grec léon, -ontos (lleó) i poús, podós (peu), per la semblança de la inflorescència amb una pota d'un lleó.