Glossari etimològic

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per la inflorescència globulosa, com una mena de capítol.

Del llatí compressus, -a, -um (comprimit), per les tiges lleugerament comprimides, de secció més o menys el·líptica.

Del llatí effusus, -a, -um (difús, escampat), participi passiu del verb effundo (vessar, escampar), a causa de la inflorescència en panícula laxa, de flors escampades.

Del neollatí filiformis, -e (que té forma de fil, filiforme, prim), al·ludint, sens dubte, a la primor de les tiges. Compost del llatí filum, -i (fil) i forma, -ae (forma, figura).

Del grecollatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós), pel color glauc de la planta.

Heterophyllus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), per la diversitat morfològica de les fulles. És sinònim de diversifolius, -a, -um, però aquest, format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla).

Lamprocarpus, -a, -um és un epítet del llatí botànic format del grec lamprós (brillant) i karpós (el fruit), al·ludint-ne a la lluentor de les càpsules.

Del llatí maritimus, -a, -um (costaner, de la vora del mar), derivat de mare, -is (el mar), perquè sol viure prop del mar.

Obtusiflorus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundo (esmussar, espuntar) i flos, floris (la flor), pels tèpals esmussos, de forma obtusa al capdamunt.

Pygmaeus, -a, -um (pigmeu, nan) és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, d'un colze d'alçada), derivada de pygmé (puny, colzada), per les exigües dimensions de la planta.

Del llatí squarrosus, -a, -um (cobert de grans o crostes, aspre); en botànica significa cobert de fulles, bràctees, etc., rígides i més o menys divergents, que fan aspre el conjunt. Sembla que Linné emprà el mot squarrosus com a oposat a mollis (bla, suau), a causa de la rigidesa de les tiges i fulles d'aquesta planta.

Del llatí striatus, -a, -um (ratllat, acanalat), derivat de stria, -ae (estria, ratlla), per les tiges estriades.

Del llatí supinus, -a, -um (ajagut d'esquena, inclinat), per les tiges, sovint decumbents, ajagudes.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc, la selva), perquè habita en llocs boscosos.

Tenageia seria un nom botànic preexistent, derivat del grec ténagos (aigua soma, fangar), al·ludint als llocs on creix la planta.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), compost del prefix tri- (tres) i el sufix -fidus, -a, -um (fes, dividit); que al·ludeix a les tres llargues bràctees de la inflorescència que generalment culminen la tija, i no pas a cap òrgan fes en tres parts. Linnè prengué el nom dels seus antecessors, com ara C. Bauhin que anomenava a la planta Ivncus acumine reflexo trifidus.

Triglumis, -e (de tres glumes) és un adjectiu del llatí botànic compost del prefix tri- (tres) i gluma, -ae (clofolla dels cereals), al·ludint a les bractèoles glumàcies, generalment en nombre de tres, que envolten la base de la inflorescència.

Del nom llatí del ginebre, juniperus, -i.

Del llatí communis, -e (vulgar, comú), perquè és una espècie comuna en la major part d'Europa.

Del grec oxýkedros, una mena de cedre de fulles punxants que els botànics han identificat com el càdec. El mot és compost de oxýs (agut) i kédros (cedre).

Del llatí phoeniceus, -a, -um (de color vermell de flama), al·ludint al color dels gàlbuls. Amb el nom cedrus phoenicia, Teofrast i Plini es referien tant a sabines de Fenícia i a altres, com aquesta, que no hi vivien.

Nom creat pel botànic francès Henri Cassini en 1821 "a la memoire du naturaliste Jurine", sens dubte Louis Jurine (1751-1819), prestigiós metge i naturalista suís, descobridor del "sisè" sentit dels ratpenats.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a les petites dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra.

Gènere dedicat al botànic alemany Johann Simon von Kerner (1755-1830).

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Genere dedicat per Dumortier -creador del gènere- al belga Jean Kickx (1775-1831), professor de Botànica, Farmàcia i Mineralogia a l'escola superior de Medicina de Brussel·les, autor de Flora Bruxellensis (Brussel·les, 1812); o al seu fill, Jean Kickx (1803-1864), botànic i malacòleg, professor de Botànica en Brussel·les i Gant, un dels fundadors de la “Société royale de Botanique de Belgique” i autor, entre altres obres, d'una Flore cryptogamique des environs de Louvain (Brussel·les, 1835). Encara que Dumortier no ho digui a l'obra en què publica el gènere –Florula Belgica (1827)– i mencioni tant el pare com el fill en l'“Index auctorum” de la referida obra, és més que probable que el nom genèric sigui un homenatge al pare, ja que, aleshores, era molt més important la seva obra, sobre tot la seva flora de 1812.

Del llatí commutatus, -a, -um, participi passat del verb commutare (canviar, alterar), perquè havia estat presa per una altra.

Elatine, segons Dioscòrides i Plini, era el nom d'una planta arvense de fulles com les de la helsine —que segons algú seria la corretjola comuna (Convolvulus arvensis)—, però més petites, arrodonides i velloses, que alguns botànics han identificat amb aquesta o, potser, una altra espècie de Kickxia. Vegeu Elatine.

Del llatí crinitus, -a, -um (pilós), participi passat del verb crinire (poblar-se de cabells), derivat, al seu torn, de crinis, -is (cabell), perquè tota la planta és pelosa i glandulosa.

De l'adjectiu llatí spurius, -a, -um (espuri, fals).

Aquest epítet, usat també en altres gèneres, amaga aquí una curiosa història: Linné creà el nom d'Antirrhinum Elatine per a l'Elatine vera, de Mattioli, Durante, Camerarius i altres autors prelinneans, i considerà espúria o borda, aquesta altra Elatine folio subrotundo, de Gaspar Bauhin, que designà Antirrhinum spurium. Més tard, Miller passà aquesta planta al gènere Linaria conservant el nom específic que li havia donat Linnè. Finalment, Dumortier segueix el mateix criteri quan la classifica dins el gènere Kickxia.