Glossari etimològic

Del grec hedýsaron -ou; en Dioscòrides, nom d'una herba, dita també en grec pelekínos, que viu als camps de blat i ordi, de fulles semblants a les del cigró (Cicer arietinum) i de llavors vermelloses que recorden una destral (pelekínos, -ou en grec, i en llatí securis, -is) i que els autors suposen que era Securigera securidaca. El nom es fa derivar del grec edýs (agradable, suau, perfumat), al·ludint a l'olor o a les qualitats farratgeres, i sáron (escombra). Gènere establert per Rivinus i revalidat per Linnè per a plantes que no hi tenen res a veure; si bé, ja Lobelius i J. Bauhin incloïen entre els seus Hedysarum plantes que avui anomenem així.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), conforme a l'expressió linneana: "hedysarum... caulibus depressis", es a dir, hedysarum... amb les tiges ajagudes.

Del llatí obscurus, -a ,-um (fosc), al·ludint, tal vegada, al color violat de les flors, o al negre de les llavors.

Superlatiu del llatí spinosus, al·ludint als abundants agullons en forma d'espina que cobreixen el llegum.

Paraula grecollatina composta d'hélios (sol) i ánthemon (flor), perquè les flors només s'obren quan fa sol; formada com chrysanthemum (herba d'or), de Plini. Segons Ambrosini (1666), es diu Helianthemum perquè dirigeix les seves flors cap al sol.

Del llatí angustus (estret), pels pètals oblongs.

Del llatí apenninus, -i (els monts Apenins), perquè la planta hi habita.

Del llatí guttatus (pintat o tacat) per les taques negres que porten els pètals, a la base.

Del llatí hirtus, sinònim de hirsutus (eriçat, aspre), pel toment que cobreix la planta.

Del llatí lavandula (l'espígol o barballó) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí ledum o ladum (l'estepa negra) i folium, forma adjectiva neutra de folius (fulla), per la semblança de les fulles.

Del grecollatí maron o marum, nom que especifica un Teucrium, i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Teucrium.

Del llatí montanus, de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Del llatí niloticus (del riu Nil), per estendre's fins a aquella regió africana.

Del llatí nummulus, diminutiu de nummus, -i (moneda), és a dir, moneda petita, i el sufix -arius, -a, -um (que té relació), per tenir les fulles petites i més o menys arrodonides.

Del grec pólion, llatinisat polium, nom donat al Teucrium polium, i folium (fulla) per la semblança de les fulles.

Del llatí pulverulentus (ple de pols), adjectiu derivat de pulvis, -eris (pols), pel toment dels sèpals, semblant a una capa de pols.

Del llatí salix, salicis (el salze) i folium, forma adjectiva neutra de folius, per la semblança de les fulles.

Del llatí; squama (esquama o escata) per l'indument que recobreix la planta.

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les seves flors i fulles amb les d'aquesta rosàcia.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Del llatí virgatus i aquest de virga (vara, branca prima), aquí en el sentit de 'formant branquetes'.

Del llatí vulgaris (comú), per ser abundant.

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Del grec makrós (gros) i karpós (fruit), per la major magnitud de les càpsules del fruit.

Nom compost del grec hélios (sol) i ánthos (flor), perquè les flors van girant en la direcció del sol.

El gènere Helianthus fou establert per Linnè en 1753.

De l'adjectiu llatí tuberosus, -a, -um, derivat de tuber, eris (tumor, inflamació), fent referència a les arrels gruixudes, tuberoses.

Del grecollatí helichryson, nom d'una planta en Plini que podria ser Helichrysum italicum. Segons uns autors, el mot estaria format del grec hélios (el sol) i chrysós (oro), una forma redundant de ressaltar el color groc brillant dels capítols. Altres fan venir el mot del grec hélix (espiral, corvat), per la forma torçada de les tiges, i de chrysós (oro), pel color de les flors.
El gènere Helichrysum fou publicat per Philip Miller en 1754.

Adjectiu geogràfic llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), per la seva floració tardana, a l'estiu.