Glossari etimològic

Del llatí fruticosus, -a, -um (ple de branques), derivat de frutex, fruticis (arbust), per ser planta arbustiva.

Gènere dedicat (1813) per Robert Brawn al botànic britànic John Goodyer (1592-1664), primer traductor a l'anglès de l'obra de Dioscòrides De materia medica i col·laborador de Thomas Johnson en una nova edició de l'obra de Jonn Gerard, The Herball, or Generall historie of plantes.

Del llatí repens, -entis (reptant, que s'arrossega), participi actiu del verb repo (arrossegar-se), pel rizoma serpentejant.

Forma diminutiva del llatí gratia, -ae (gràcia, favor, benefici) amb el sufix diminutiu -ola; és el nom d'origen medieval, abreujat de gratia Dei o gratiola Dei, que els botànics pre-linneans donaven a aquestes plantes, que, Gratia Dei (gràcies a Déu), curaven les ferides i purgaven el cos de mals humors.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Nom creat per a aquest gènere per Robert Brown; format del grec gymnós, -é, -ón (nu, descobert) i adén, -énos (glàndula), segons sembla, perquè els pol·linaris no tenen bursícules.

Conopseus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del grec kónops (mosquit) i el sufix llatí -eus (semblant a, fet de, de color), perquè cada flor semblaria un mosquit, potser per l'esperó llarg i prim, com la trompa de l'insecte.

Del grec gymnós (despullat) i kárpion (fruit petit), diminutiu de karpós (fruit), al·ludint als sorus mancats d'indusi.

El gènere Gimnocarpium fou publicat per primer cop per E. Newman a Phytologist; a Polular Botanical Miscellany (1851).

És el Polypodium robertianum de G. F. Hoffmann, que la va anomenar així per l'olor de la planta, que li recordà la de l'herba de Sant Robert (Geranium robertianum).

Del grec gýpsos (el guix) i l'adjectiu phílos (amant o amic) per preferir les terres guixenques.

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol, d'Espanya) per la seva habitació.

Del llatí murus, -i (el mur o paret) i el sufix -alis que significa 'de' o 'pertanyent a', per la seva estació.

Del llatí repere (arrossegar-se), per ser planta cespitosa i radicant.

Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), per l'estació de la planta en pedruscalls o escletxes.

El mot greco-llatí Struthion és el nom de l'herba sabonera, en Plini.

Del llatí tomentum, -i (la borra) amb el sufix -osus, -a, -um, que indica 'ple de' o 'abundant en', pel toment que recobreix les fulles.

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Nom creat per W. Greuter en l'obra Boissiera (1967) per honorar el fitogeògraf ginebrí i amic seu, Pierre Hainard (1936-2019), professor de les universitats de Lausana i de Ginebra, i director del jardí botànic d'aquesta última ciutat.

Cylindricus, -a, -um (cilíndric) és un adjectiu del llatí científic format del mot grec kýlindros (cilindre) i el sufix -icus, -a, -um (propi de), per la forma cilíndrica de la tija o, segons Cadevall, de la inflorescència.

Del grecollatí halimus o alimus, un arbust, el salat blanc (Atriplex alimus) propi de les costes mediterrànies. Dunal va donar aquest nom al gènere segurament perquè una de les espècies més característiques, Halimium halimifolium, té les fulles semblants a les de l'halimus.

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

Nom del llatí botànic format dels mots grecs haplóos (simple, senzill) i phýllon (fulla), fent referència a la forma dominant, simple, de les fulles.

Gènere de las rutàcies creat per A. H. L. de Jussieu (1825).

Del llatí hispanicus, -a, -um (espanyol), és a dir, espècie d'Espanya.

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

De hedera, -ae, nom de l'heura en llatí clàssic. L'origen del terme es obscur; hi ha qui el fa venir del celta hedra (corda), mentre altres el fan derivar del llatí herere (agafar-se). Antigament, també van rebre aquest nom algunes estepes per la confusió del mot grec kísthos, cistus en llatí, (estepa) amb kissós (heura).

El genere Hedera fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí helix, helicis, nom de l'heura, segons Plini. El nom prové del grec hélix, hélikos, que vol dir gir, espiral, corbat.

En Plini, hedypnois és una espècie de xicoira silvestre que no té res a veure amb el gènere actual. Sobre l'etimologia del mot, no hi ha un criteri clar: Dalechamps, comentador de Plini, el fa derivar del grec edýs (dolç) i pnéo (respirar, fer olor), per la olor agradable que comunica a les viandes; altres autors el fan derivar del grec edýs (dolç) í hýpnos (son), fent al·lusió al somni diürn de les flors.

Adjectiu del llatí botànic format amb els mots grecs polýs (molts) i morphé (forma, aspecte), per les distintes formes o varietats de la planta. Sinònim de variabilis, d'arrel llatina.

Per alguna semblança amb les plantes del gènere Rhagadiolus.