Glossari etimològic

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per la mol·lície de tota la planta.

Del grec hólos (total, tot) i ostéon (os); segons Plini, va rebre el nom per antífrasi, per la manca de consistència de la planta, referint-se a la duresa dels ossos; Però podria entendre's en sentit propi, al·ludint a la manca de consistència de l'esquelet sense músculs ni tendons. En Dioscòrides, és el nom d'una planta que per a molts seria el plantatge.

El gènere, Holosteum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí umbella (parasol), diminutiu d'umbra, -ae (ombra), al·ludint a la seva aparent inflorescència.

El nom d'aquest gènere -compost del grec homós, -é, -ón (igual) i gyné, gynaikós (dona)- s'atribueix al botànic i naturalista francès Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1781–1832), que volia fer ressaltar la gran semblança, sobre tot dels estils, entre les flors femenines, perifèriques i les hermafrodites, centrals, dins del mateix capítol.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. És la Tussilago alpina de Linné.

Dedicada a M. Auguste Huguenin (1780-1860), botànic de Savoia (França).

Epítet compost del gènere Tanacetum i folium, -ii (la fulla), aquí adjectivat; per les fulles semblants a les del Tanacetum.

Derivat d'humlo, paraula del llatí medieval per anomenar el llúpol, segons uns autors d'origen escandinau (humal), o eslau (chmely), segons altres. Una altra teoria el fa derivar del baix alemany humela (flor del llúpol).

El gènere va ser publicat per Linnè en 1753.

De l'italià luppolo, evolució del llatí lupulus (llobató), que hom ha identificat amb el lupus salictarius (llúpol) de Plini, com una mena de llop de les salzeredes, perquè creix en llocs frescs, s'enfila als arbres i els sufoca.

Del grec Hyákinthos, -ou, nom del jove Jacint, de la sang del qual (ferit en un joc per Apol·lo, amic seu –o per Zèfir, en altres versions del mite–), nasqué la planta epònima de flors blaves (en llatí, hyacinthus, -i) que s'ha identificat com el lliri blau (Iris germanica), que no té res a veure amb aquest gènere establert per Linné.

Veieu Bellevalia romana.

Hydrocharis, -itis és un nom del llatí botànic encunyat per Linné, format amb el prefix grec hydr- (aigua), i cháris, -itos (elegància, gràcia, plaer). No aclareix el motiu pel qual ha elegit aquest nom; però Théis, en Glossaire de Botanique (1810), en fa aquesta glossa poètica: Cette plante croit dans les eaus tranquilles qu'ell embellit par sa feuille et sa fleure ellegantes.

Del llatí morsus, -us (mos, mossegada) i rana, -ae (granota), és a dir, 'mos de granota'. Linné pren el nom de botànics anteriors, com ara Pena, Lobelius i Dodonaeus que anomenen a la planta Morsus ranae o Ranae morsus. Aquest últim explica que és una traducció al llatí del nom vulgar flamenc de la planta: Vorschen beet –de vorsch (granota) i beet (mos)–. Sembla al·ludir a l'escotadura de la base de les fulles, que el vulgar hauria atribuït a una mossegada de granota. Però, com explica Théis, aquesta planta creix als llocs on viuen les granotes, però els serveix d'abric i no pas d'aliment.

De Hydrocharis, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Compost del grec hýdor, hýdatos (aigua) i kotýle, -es (cavitat, copa), al·ludint al medi aquàtic on viuen aquestes plantes i a la fulla que és rodona i un poc deprimida al centre.

El gènere fou establert per Tournefort, qui diu que el mot vol recordar les denominacions que l'actual Hydrocotyle vulgaris rebia en Lobelius i Dodonaeus: Aquatica Cotyledon acris Septentrionalium i Cotyledon aquatica, respectivament. Kotyledón, -ónos, en grec, o cotyledon, -onis, en llatí, era, entre els antics, el nom de dues plantes de fulles amb una petita cavitat al centre: una crassulàcia, Umbilicus sp. pl. i una saxífragàcia que Linné i altres botànics van suposar que seria Saxifraga cotyledon.

Llatinització, no gaire reeixida, del gentilici aplicat als naturals de Buenos Aires, per haver-se trobat l'espècie prop d'aquesta ciutat argentina.

Hyoscyamus, -i és el nom grecollatí amb què Dioscòrides i Plini anomenaven diferents espècies d'aquest gènere que en català diem jusquiam. El mot està relacionat amb el grec hys, hyós (porc, senglar) i kýamos, -ou (fava), ja que la càpsula té certa semblaça a una fava i, segons una antiga creença, els senglars en menjaven sense que els fes cap  mal; mentre que, segons altres, morien atacats per convulsions.

El gènere Hyoscyamus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí albus, -a, -um (blanc), perquè les flors tenen la corol·la de color pàl·lid.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), al·ludint-ne al color fosc de la corol·la.

Mot del llatí botànic que significa literalment enciam o xicoira de porc, compost del grec hys, hyós (porc o truja) i séris, -eos (xicoira, lletuga), diuen que per l'olor fètida que desprèn.

El gènere Hyoseris fou establert per Carl Linné a l'obra Species plantarum (1753).

Del llatí radiatus, -a, -um (radiant, envoltat de raigs de llum), per les lígules grogues patents de les flors o per les bràctees esteses en forma d'estel a la maturitat.

Hypékoon és el nom grec de l'espècie procumbens. Format d'hypékoos (súbdit, dominat, obedient); segons Cadevall, pel seu tronc ajagut, procumbent; segons altres, per ser planta narcòtica que fa submisa la voluntat.

També s'havia fet derivar d'hypechéo (ressonar), pel soroll, diuen, de les llavors dintre la càpsula. Cadevall descarta aquesta teoria tant des del punt de vista etimològic com des del botànic.

Per la igualtat dels 3 lòbuls dels 2 pètals exteriors.

Per les flors, relativament grans.

Per la càpsula que penja o pèndula.

Del verb llatí procumbo (prostrar-se, estendre's al terra) pel seu tronc ajagut.

Fa referència al principal gènere, Hypèricum. Família del sistema De Candolle, originalment dita Hypericineae i que incloïa els gèneres Hypericum i Androsaemum. El tàxon fou inclòs després com a subfamília de les clusiàcies (Clusiaceae) o gutíferes (Gutiferae o Guttiferaceae).

Del nom grecollatí de la planta, hypericon, -i. La procedència del nom és dubtosa. Segons Linnè, prové del grec hypér (sobre) i eikón, -ónos (imatge), és a dir, que està per sobre de tot el que és imaginable, per sa gran anomenada com a planta medicinal. Cadevall, però, el fa derivar del grec hypó (dessota) i eríke (bruc), per l'estació d'algunes espècies.

Del llatí acutus, -a, -um (agut), pels sèpals acuminats.

Nom de gènere, aquí conservat com a epítet específic, on temps enrere es classificaven algunes plantes del gènere Hypericum.