Glossari etimològic

Per la semblança de les fulles amb les de la Lavandula stoechas. Stoechas, en Plini, és el nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp.

Del grec hélios (sol) i tropéo (moure, girar), al·ludint als moviments de la planta d'acord amb els del sol. Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a plantes d'aquest gènere i d'altres que orientaven les fulles acompanyant el moviment del sol.

El gènere Heliotropium (Boraginaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Adjectiu geogràfic del llatí botànic, curassavicus, -a, -um (de Curaçao), per ésser la planta oriünda d'aquesta illa caribenya.

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ésser una especie originària d'Europa, contràriament a la majoria de plantes del gènere, que són de regions tropicals.

Del grec helléboros (helleborus, en llatí), nom d'aquestes plantes des de l'antiguitat grecollatina.

Del llatí foetidus (pudent). Per la seva mala olor; planta pudent.

En llatí, viridis significa verd; fa al·lusió al color de les flors, particularment dels sèpals.

Del llatí occidentalis, -e (occidental), per ser una planta pròpia de l'oest d'Europa.

Del grec hélminthion (cuc petit), diminutiu de hélmins, hélminthos (cuc), per la forma de l'aqueni. Segons, S. Vaillant, és una abreviació de Helminthotheca.

Vegeu Helminthotheca echioides.

Nom compost del grec hélmins, hélminthos (cuc) i théke, -es (capsa, estoig), Al·ludint als aquenis pròpiament dits o als relleus sinuosos, vermiformes, que en cobreixen la superfície.

Es considera que aquest gènere fou descrit i publicat vàlidament per Johann Gottfried Zinn en 1757, encara que S. Vaillant l'havia descrit i publicat pòstumament en 1754.

Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna analogia amb aquestes plantes, les herbes de l'escurçó; probablement el caràcter híspid.

Nom compost del grec hélos (pantà, aiguamoll) i skiádion (ombrel·la, para-sol petit), com si es digués: umbel·lífera dels pantans, per ser plantes que viuen als marges de rierols o llocs inundats.

Veieu Apium nodiflorum.

Del llatí repens, -entis (que s'arrossega), al·ludint a les tiges prostrades i radicants d'on només emergeixen les fulles i els peduncles umbel·lars.

Del grec hemerokallés (formosor d'un dia). Nom, en Dioscòrides i Plini, d'una mena de lliri amb flors que duren només un dia; compost dels mots grecs heméra (dia) i kállos (bellesa).

El gènere Hemerocallis fou establert per Linné en 1753.

Del llatí fulvus, -a, -um (groc vermellós, lleonat), pel color falb o lleonat.de les flors.

Del grec hepatikós (referent al fetge), per la semblança que tenen amb aquesta entranya els tres lòbuls de les fulles i per l'ús medicinal antic.

Pels tres lòbuls de la fulla. Compost amb el prefix grec tri- (tres) i lobós (lòbul)

Heracleon, juntament amb siser i leontice, son noms de la xirivia en Plini. En l'antiguitat aquest nom s'aplicava a diferents plantes que suposadament servien per guarir l'epilèpsia, perquè la força n'era comparable a la d'Heracles o Hèrcules, o perquè suposadament van ser "descobertes" per aquest heroi, o, segons altres autors, pel port robust d'algunes d'aquestes plantes. Entre elles hi era la panaces heracleon o simplement heracleon, d'on deriva el mot 'panacea', remei per a tots els mals.

El gènere va ser establert per Linnè en 1753.

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Nom de l'acant, en Plini. El mot deriva del grec sphondýlios (vèrtebra), però no s'hi veu cap relació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè hi habita.

Mot, sens dubte, d'arrel llatina, d'hernia, -ae (hèrnia). Tanmateix, segons Cordus, el gènere es va formar directament d'herniaire, nom amb què es coneixia a França el trencapedra (Herniaria sp.), per les suposades propietats medicinals per a guarir les hèrnies.

Del llatí alpinus, -a -um (dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per no ser planta peluda.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè aquesta espècie és peluda o híspida. Són sinònims hirtus, -a, -um i hispidus, -a, -um.

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pel color cendrós de la planta.

Del grec hésperos (el vespre). Plini va donar el nom de hesperis, a certa herba perquè feia mes olor cap al vespre i la nit. Segons certs autors seria Matthiola incana  o M. fruticulosa, crucíferas; segons altres, la juliana vera (Hesperis matronalis)

Laciniatus, -a, -um  (dividit per la vora) és un epítet del llatí botànic derivat del llatí lacinia, -ae (vora, orla), probablement pels marges de les fulles amb dents ondulades. L'adjectiu del llatí clàssic és pròpiament laciniosus, -a, -um.