Glossari etimològic

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals.

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració.

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta citada per Plini i Columel·la entre altres; probablement la ruca (Eruca vesicaria).

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta.

Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium.

Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu.

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere.