Glossari etimològic

Del grec, péplos (mantell), nom d'una lleteresa en Dioscòrides, que els botànics prelinneans identificaren amb aquesta espècie.

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut, cobert de pels), per ésser una planta peluda.

Del grec platýphyllos, -ou (de fulles amples), és el Tithymalus platyphyllos de Leonard Fuchs (segle XVI); de platýs (ample), i phýllon (fulla), per les seves fulles relativament amples. Sinònim de latifolius, -a, -um, adjectiu d'arrels llatines.

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut, estès al terra), per les tiges decumbents o prostrades.

Del llatí pubescens, -entis, participi actiu del verb pubescere (començar a sortir el borrissol, arribar a l'adolescència) i aquest de puber, -eris (jove, adolescent), perquè les fulles solen estar guarnides de pèls fins i delicats, com el del borrissol dels inicis de la pubertat.

Del llatí segetalis, -e (propi dels sembrats), perquè s'hi sol fer; derivat de seges, -etis (camp de cultiu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels marges serrats de les fulles.

Del llatí sulcatus, -a, -um, (solcat, que té solcs), derivat de sulcus, -i (solc), per les llavors, amb un solc a cada cara.

De Terracina, ciutat italiana de la regió del Laci. És el Tithymalus marinus, folio retuso, terracinus de Barrelier.

D'Euphorbia, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Euphrasia és el nom del llatí medieval que, amb nombroses variants, aplicaven a la Euphrasia officinalis molts botànics antics, com Dodonaeus, Fuchsius, Lobelius, etc., segons els quals aquesta planta la feien servir els metges des de molt antic per a curar les malalties dels ulls. Del grec euphrasía, -as (alegria, joia), com dient "delit dels ulls", o pel goig que fa a aquells que saben emprar-la per a aclarir la vista.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per viure als Alps i en altres muntanyes.

Forma diminutiva del llatí hirtus, -a, -um (pelut); com si diguéssim peludeta.

Del llatí minimus, -a, -um (petitíssim o el més petit), forma superlativa de l'adjectiu parvus, -a ,-um (petit, poc), per l'exigüitat de la planta.

Del llatí nemorosus, -a, -um (abundant en boscos) aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), al·ludint a l'estació d'aquesta espècie.

Dedicada al botànic alemany Friedrich W. G. Rostkovius (1770-1848), metge de Stettin (actual Polònia), autor d'una monografia dels joncs.

Adjectiu geogràfic derivat de Salisburgum, nom en llatí medieval de la ciutat austríaca de Salzburg, per haver estat trobada la planta en aquesta localitat.

Del llatí strictus, -a, -um (estret, dret), per la tija dreta i rígida.

Del llatí pectinatus, -a, -um (pentinat), per les dents de les fulles, amb arestes paral·leles, com pentinades.

Nom d'origen poc clar. Estaria dedicat a un metge o rei de l'Aràbia, contemporani de Neró que, segons Plini el Vell, va escriure l'obra De Simplicium Effectibus (sobre l'eficàcia de les plantes). En llatí clàssic, evax és una exclamació d'alegria, com 'visca'.

Lusitanicus, -a, -um  (de Portugal) és un epítet geogràfic del llatí botànic format per analogia amb altres com ara hispanicus o gallicus. L'adjectiu propi del llatí clàssic es lusitanus, -a, -um. Fa referència al seu lloc d'habitació, perquè s'hi va trobar el tipus d'aquesta espècie, no pas perquè en sigui exclusiva.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les reduïdes dimensions de la planta, que tot just s'aixeca uns centímetres del terra. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Vegeu Euonymus.

Euonymus o evonymus és un manlleu llatí del grec euónymos, compost de eu (bo) i ónoma, -atos (nom). Segons les normes sobre nomenclatura botànica de l'ICN, els noms o epítets derivats de mots grecs que inclouen el diftong eu s'han de transcriure per eu a les formes llatinitzades, i no pas per ev.

En llatí clàssic no existien les lletres j i v, que es van introduir durant el Renaixement per poder distingir gràficament els sons semivocàlics d'i i u davant una altra vocal. Per això als diccionaris i en altres publicacions podem trobar la forma Evonymus. També convé saber que en llatí clàssic la u majúscula o capital  s'escriu "V". Així podem trobar escrit en una mateixa obra EVONYMVS  o Euonymus, seguint el criteri tipogràfic clàssic, sense cap ambigüitat ni contradicció; Vegi's C. Linné, Sys. pl. (1779), I. 554. Però, altres autors, tot seguint el criteri tipogràfic modern, deixen clar, fins i tot quan fan servir lletres capitals, no només com s'ha d'escriure sinó també com s'ha de pronunciar; Vegi's C. Bauhin, Pinax (1671), 428.

Nom del llatí botànic que adopta la forma diminutiva de exacum, -i, que, segons Plini, era el nom que els celtes donaven a la planta que ell anomenava centaurium lepton (del grec leptós, -é, -ón = prim, fi, petit), que correspondria a diferents plantes del gènere Centaurium. El mateix Plini explica que els gals l'anomenaven així perquè, quan hom el beu, fa fora del cos tots els tòxics i metzines que el fan mal; El nom estaria relacionat amb el verb llatí exigere (fer fora).

El gènere Exaculum fou creat per T. Caruel (1886) sobre la base del Exacum pusillum de De Candolle.
 

Del  llatí pusillus, -a, -um (petitó) diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per tractar-se d'una planteta menuda.

Nom clàssic d'aquesta lleguminosa entre els romans.

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser comuníssima i coneguda des de la més remota antiguitat.

Del llatí fabaceus, -a, -um, (allò que pertany a les faves o en fa referència), al·ludint als fruits (llegums) similars.

Papilionàcies, del llatí papilio, papilionis (la papallona), per la forma de la corol·la, que s'hi assembla.

De Fagus, nom del gènere tipus d'aquesta família, coneguda abans com a Cupuliferae al·ludint a l'involucre –anomenat cúpula– que guarneix la base dels fruits d'aquestes plantes o els envolta per complet.

Fagus és el nom amb què els llatins anomenaven al faig, però també la seva fusta i el fruit. Nom emprat per quasi tots els autors pre-linneans i que Linné acceptà a Species Plantarum (1753)