Glossari etimològic

Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna.

Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge.

Del llatí cannabinus, -a, -um (de cànem), derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem.

Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo.

Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes.

En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades.

De chamaisýke nom grec d'una petita lleteresa de fulles lenticulars, que els autors pre-linneans identificaren amb aquesta planta; format de chamái (que s'arrossega, nan) i syké (figuera), literalment, figuera nana o figuereta, segurament pels fruits rodonets i per ésser, com la figuera, planta lactescent.s

Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats.

Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans.

En Dioscòrides i Plini, dendroides és el nom d'una lleteresa que viu entre roques i sembla un arbre perquè té les branques llenyoses; Del grec déndron (arbre) amb el sufix -eídes (amb aspecte de). Molts botànics han pensat que era aquesta espècie, a la qual diversos autors pre-linneans anomenaven Tithymalus dendroides.

Del llatí dulcis, -e (dols, agradable), per la manca d'acritud del làtex. És la Esula dulcis dels autors pre-linneans i el Tithymalus montanus non acris de C. Bahuin,.)

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles o arestes), perquè té la tija angulosa a la part superior.

Esula, -ae és un mot del llatí medieval que apareix per primer cop en una obra mèdica del segle IX per a referir-se a una lleteresa, potser aquesta espècie, que Rembert Dodoens anomena Esula minor. Sobre l'origen del nom, Ambrosini, en Phytologiae, el relaciona amb Edula, és a dir, comestible, perquè, de totes les espècies de tithymalus, diu que aquesta és la més agradable; o potser amb un mot àrab, Esula o Ezula. A Les quatre flores de France, P. Fournier segueix el criteri de De Théis i el fa derivar del celta esu (acre). Cadevall diu que esula era el nom vulgar d'algunes lletereses.

Del llatí exiguus, -a, -um (petit, curt), per ser una planta molt petita.

Del llatí falcatus, -a, -um (en forma de falç), derivat de falx, falcis (la falç), per les bràctees dels involucres, gairebé falciformes.

Del llatí flavicomus, -a, -um (de cabells rossos), adjectiu compost de flavus, -a, -um (groc) i coma, -ae (cabellera), al·ludint a la inflorescència de color verd groguenc.

Dedicada al naturalista alemany Christian C. Brittinger (1795-1869).

Nom grecollatí d'aquesta planta en Dioscòrides i Plini, i emprat per gairebé tots els botànics prelinneans. Mot compost del grec hélios (el sol) , i skopéo (jo miro), perquè la inflorescència gira seguint el curs diürn del sol.

Del llatí hibernus, -a, -um (hivernal, propi de l'hivern). Probablement, Linné volia referir-se més aviat a Irlanda –que els llatins deien Hibernia–, perquè la planta vivia en aquesta illa, entre altres llocs.

Isatidifolius, -a, -um (amb fulles com les de l'isatis), format de isatis ,-idis (glast, herba del pastell) i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles recorden les del glast (Isatis tinctoria).

Nom que donà Dioscòrides a una lleteresa i que els autors prelinneans van identificar amb aquesta espècie.

Del llatí minutus, -a, um (menut, molt petit), per ser una planta menuda, d'escassa alçària.

Adjectiu gentilici llatí que significa de la ciutat de Niça, perquè fou descoberta en aquesta regió.

Del llatí nutans , -antis, participi present del verb nutare (inclinar-se), per la tija capbaixa, que creix ajaguda.

Del llatí paluster o palustris, -tre (pantanós, que viu als aiguamolls), perquè s'hi fa, en aquests indrets.

Del llatí paralius, -a, -um i aquest del grec parálios (marítim, costaner), perquè es fa vora el mar. És el Tithymalus paralius dels autors prelinneans.

Pauciflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic que vol dir "de poques flors"; format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor).

Del grec peplís, nom amb el qual Dioscòrides anomena a una lleteresa marinenca anual de fulles arrodonides semblants a les de la verdolaga (Portulaca oleracea); Hipòcrates l'anomenava péplion i els botànics han pensat que es tractava d'aquesta espècie.