Glossari etimològic

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere.

Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767).

Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes.

Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar).

Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara.

El mot grec Erythrónyon apareix al Pseudo-Dioscòrides com un tipus de satýrion; i al Pseudo-Apuleu, escrit eritronion, com a sinònim, entre altres, de satirion i herba priapiscus. En ambdós casos es descriu com una planta d'arrel tuberosa o bulbosa, fulles vermelloses, i de molta anomenada per la seva pretesa virtut afrodisíaca, a què van associats els sinònims abans citats. El nom té relació amb el grec erythrós, -á, -ón (vermell).

El gènere Erythronium fou establert (1753) per C. Linné, en substitució de Dens canis de Tournefort (1700).

El nom del llatí botànic dens canis, i altres anàlegs –del llatí dens, dentis (dent, ullal) i canis,-is (gos)– s'aplicava, per herbolaris i apotecaris, a diferents plantes amb algun òrgan que s'assemblés a les dents de gos. En aquest cas, al·ludeix a la forma de dent canina que té el bulb. Linné va prendre aquest nom dels botànics del segle XVI (Gesner, Lobelius, Dodonaeus, Caesalpinus, Clusius) que l'havien citat com a nom vulgar d'aquesta planta.

Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi.

Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició.

Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus).