Glossari etimològic

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners.

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754.

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu:  "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil.

El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Del grec kýpsis (ocultació), derivat de krýpto (ocultar, amagar). Nom genèric encunyat per W. Aiton en 1789 sense aclarir-ne l'etimologia; però se suposa que al·ludeix a la inflorescència de C. aculeatus, sovint envolupada per la beina de la fulla superior.

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló) i aquest, de acus, -us (agulla), al·ludint a les puntes de les fulles superiors que envolten la base de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic format del nom del gènere Alopecurus i el sufix grec -oídes (semblant a), pel seu aspecte d'Alopecurus.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a). És el Phleum schoenoídes de Linné, així anomenat perquè té una retirança amb l’Schoenus aculeatus linneà, reclassificat posteriorment per W. Aiton com Crypsis aculeata.

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix.

Del llatí medieval Cuscuta, -ae. Kadýtas -ou, segons Teofrast, o cádytas, -ae, segons Plini, era una planta petita que neix sobre arbres i arbustos espinosos, que s'ha identificat amb els cabells (Cuscuta sp. pl) i amb altra planta paràsita, Cassytha filiformis (Lauraceae). El nom arriba a Europa a través de l'àrab kushút o kushúta, que hauria passat a Cassutha, Cascutha i finalment a Cuscuta.
El gènere Cuscuta fou establert per Tournefort (1604, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Es l'Epithymum sive Cuscuta minor, de C. Bauhin. Aquest nom el trobem com Epíthymon en Dioscòrides i Plini i fa referència a l'hoste -generalment alguna farigola (Thymus sp.)- sobre el qual sol viure aquesta planta paràsita; del grec épi (sobre) i thýmon, -ou (la farigola).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta que viu a Europa.

Kykláminos, en Dioscòrides, i cyclaminos o cyclaminum en Plini, eren el nom  de plantes d'aquest gènere, que C. Bauhin i altres botànics pre-linneans anomenaren cyclamen. Segons Laguna, en les anotacions al Dioscòrides, el nom deriva del grec kýklos (cercle), pel rizoma tuberós d'aquestes plantes, rodó i deprimit com una rodella.  El nom vulgar català, pa de porc, en castellà, panporcino i en francès, pain de pourceau, fa al·lusió a què als porcs els agrada menjar-se'n les arrels.

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver estat descoberta en aquestes illes.

Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..."

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot.

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Del grec Kumodóke, es –en llatí Cimodocea, -eae–, nom d'una de les cinquanta nereides, filles de Nereo i Doris, nimfes del mar; perquè, com aquelles, aquestes plantes viuen a la mar. Kymodóke vindria a significar 'la qui acull les onades', del grec kýma, -atos (onada) i déchomai (rebre, acollir).

Del llatí aequoreus, -a, -um (marí, propi del mar), perquè és una planta marina que viu al fons sorrenc de les aigües somes costaneres.

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), derivat de nodus, -i (nus, llaç), pels nusos del rizoma, d'on surten arrels i fulles.

Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné.

El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum.

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals.

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut.

 El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754.