Glossari etimològic

Del gènere Crassula.

Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta.

Del nom de la planta, al zarur, en àrab.

Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies.

Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes.

Del grec krepís, nom d'una planta que, segons Teofrast i Plini, tenia les fulles a la tija. Sembla que té relació amb el grec krepís (xinel·la o babutxa), perquè, en algunes espècies d'aquest gènere, els fruits tenen un estrenyiment al centre que fa recordar vagament aquest calçat.

Els autors del Renaixement no van esbrinar de quina planta es tractava; tanmeteix, J. Dalechamps (1586) anomená Crepis Dalechampii a una planta que "també té les fulles a les tiges", que s'ha pensat que és la Reichardia picroides. En 1723, S. Vaillant la va incloure al seu gènere Crepis. Finalment, Linné va anomenar Sonchus al gènere Crepis de Vaillant; i, en quedar vacant aquest nom, en 1737 l'aplicà al gènere Hieracioides, també de Vaillant, perquè el considerava un nom inapropiat.

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), perquè els aquenis són blanquinosos.

Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics.

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva olor, que no és del tot desagradable; en recorda la de la benzina.

Epítet del llatí botànic format del nom del gènere Lapsana (Lampsana) i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-hi trobat semblances amb alguna planta d'aquest gènere.

Adjectiu gentilici format de Nicaea nom llatí de Niça, ciutat del sud de França (però també d'altres a Grècia, Turquia i Índia) i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació, a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae.

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte elegant de la planta.

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les petites dimensions de la planta. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). 

Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda.

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules.

Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum.

Del grec kréssa, -es (la cretenca), per ésser planta de l'illa de Creta, coneguda des de molt antic.

El gènere Cressa fue creat por Linné (1749) per a la planta que després anomenà, de forma redundant, C. cretica.

Cretica (de l'illa de Creta) és la versió llatina del mot grec Créssa. En llatí, creticus , -a, -um i cretensis, -e (de l'illa de Creta) són sinònims.

Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí),  transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits.

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale.

Del llatí, crocus, -i (el safrà) i aquest del grec krókos, -ou, derivat de króke (filament), per al·lusió als estigmes filamentosos d'aquestes plantes. El mot sembla que té un origen semític: accadi kurkamu, arameu kurkama, hebreu karkom, àrab kurkum.

El gènere Crocus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Nevadensis, -e (de Serra Nevada), perquè es va torbar en aquestes muntanyes d'Andalusia. Es un mot del neollatí o llatí científic referit també a les serres homònimes de l'oest de Nord-Amèrica i Veneçuela.

Dedicada al Pare Adeodat Marcet i Poal (1875-1964), monjo de l'abadia de Montserrat, estudiós de la flora montserratina, que descobrí aquesta planta a la rodalia del santuari del Miracle (Solsonès).

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots llatins nudus, -a, -um (nu, despullat) i flos, floris (la flor), es a dir, de flors nues, perquè, quan floreix, encara no ha tret les fulles.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), perquè hom el cultiva per a l'obtenció del safrà, que són els estigmes de la flor.

Del llatí vernus, -a, -um (vernal, primaveral), derivat de ver, veris (primavera), òbviament perquè floreix a la primavera.

Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu.

El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini.