Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles.

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf.

El gènere Cinodon fou creat per Ch. H. Persoon en 1805, per classificar el Panicum dactylon de Linné. Sens dubte, el va formar del grec kynódon (dent de gos) –si bé no en va donar cap interpretació–. Alguns el relacionen amb l'aspecte de la inflorescència o de les gemmes del rizoma del C. dactylon; però potser es refereix a la tirada dels gossos per aquesta planta, com a purgant.

Del grec dáktylos, -ou (el dit), per la disposició de les espigues com els dits de la mà. És el Gramen dactylon folio arundinaceo majus de C. Bauhin, que aquest autor identifica amb el Dactylus de Plini.

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Per tenir les fulles semblants a les del Cheiranthus cheiri, el violer groc.

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Espècie dedicada per D. Villars a Dioscòrides, el famós metge de l'antiguitat.

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

De Cyperus, nom del gènere tipus de la família.

De grec kýpeiros, en llatí ciperus, nom amb que grecs i romans designaven diverses menes de jonça.

Del neollatí difformis, -e (dimorf), perquè presenta dues menes o formes d'inflorescències parcials, capítols globosos, els uns pediculats i els altres sèssils.

Veieu Cyperus laevigatus subsp. distachyos.

Del llatí flavescens, -entis (que grogueja), participi present de flavesco (tornar-se groc), derivat de flavus, -a, -um (groc, ros), pel color groguenc de la inflorescència. 

Del llatí, fuscus, -a, -um (fosc, negre), per la inflorescència de color fosc.

Del llatí globosus, -a, -um (globós), al·ludint a la forma de la inflorescència,

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, polit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint a la superfície llisa de tiges i fulles.

Adjectiu del llatí botànic format del grec dis (dos cops) i stáchys, -yos (espiga), al·ludint a les espiguetes de la inflorescència, sovint reduïdes a dues.

Del llatí longus, -a, -um (llarg), pel rizoma allargat.

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí oliva, -ae (l'olivera i l'oliva), pels tubercles del rizoma en forma d'oliva.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó), derivat de rota, -ae (roda); pels tubercles arrodonits, fusiformes.

Adjectiu del llatí botànic format de Schoenus i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb els Schoenus, gènere on Linné va incloure aquesta planta.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), per ser una planta autumnal, és a dir, que floreix a la tardor.

Cypripedium, -ii, nom del llatí botànic compost del grec Kýpris, -idos (la deesa Venus de Xipre) i pédilon, -ou (sandàlia, esclop), és a dir, esclop de Venus.

Fou creat per Linné en Genera Plantarum (1753), en substitució del nom genèric de Tournefort, Calceolus (sabateta); encara que, tant un com l'altre al·ludien a la forma del label del Cypripedium calceolus.

Del llatí, calceolus, -i (sabateta), diminutiu de calceus, -i (sabata), perquè el label s'hi assembla. Linné mantingué, com a nom específic (en aposició), el genèric de Tournefort. Vegeu Cypripedium.

Del grec kýtinos, -ou  (poncella del mangraner). Hom ha comparat l’espècie Cytinus hypocistis, sovint d'un intens carmesí, amb la flor d'aquell arbust. Segons el Pseudo-Dioscòrides, aquest nom és un sinònim posterior de la planta que Dioscòrides anomenava Hypokistís.

Del grec hypokistís, ídos –en llatí hypocistis o hypocisthis–, nom d'una planta que, segons el Dioscòrides de Laguna, "neix a tocar de les arrels de les estepes i s'assembla a la flor del magraner". Plini distingia dues formes: hypocisthis alba, que seria aquesta espècie, i hypocistis rufa, probablement Cytinus ruber. El nom és compost de hypó (sota, davall) i kístos, -ou (l'estepa: Cistus sp. pl.), perquè viu paràsita a les arrels de diversos Cistus i surt a flor de terra davall d'aquestes mates.

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.