Glossari etimològic

Del llatí viridis, -e (verd), pel color, generalment verdós, de les flors.

Del grec kolchikón, -ou, nom, segons Dioscòrides, d'una planta verinosa, d'arrel bulbosa i semblant al safrà, molt abundant a la Còlquida, que els botànics han identificat amb algun còlquic (Colchicum sp.). El nom està relacionat amb el grec kolchikós (de la Còlquida), de Kolchís, nom grec d'aquesta regió a l'est de la mar Negra, famosa per les seves plantes metzinoses.

El gènere Colchicum fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, tardorenc), perquè floreix a la tardor.

Del llatí botànic triphyllus, -a, -um (de tres fulles), format del grec tri- (tres) i phýllon, -ou (fulla), perquè la planta té, normalment, tres fulles per bulb.

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea.

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació.

Del grecollatí comaron, -i; en Teofrast, la maduixa (Fragaria vesca) i el fruit de l'arbóç (Arbutus unedo).

De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, pantà), per la seva estació en llocs pantanosos.

De kóneion, -ou, en grec clàssic, la cicuta (Conium maculatum) i el seu suc.

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de color porpra del tronc i dels pecíols.

Nom del llatí botànic format per analogia amb altres, com ara polypodium, compost del grec kónos, -ou (con, pinya, objecte en forma de con) i pódion, -ou (peuet) diminutiu de poús, podós (peu, pota); fent referència a la forma cònica de l'estilopodi o base engruixida dels estils.

Del llatí major, -us (mès gran), comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a la mida de la planta, més gran que la d'altres congèneres.

Del llatí ramosus, -a, -um (que té moltes branques, ramós), fent referència al port de la planta.

Lorenz Heister (1683-1758) dedicà aquest gènere a H. Conring (1606-1681), professor de Medicina i Història Natural a la Universitat de Helmstedt (Alemanya).

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), pel seu origen o lloc d'habitació.

Nom encunyat per Linné en 1737 en substitució de Lilium convallium de Tournefort. Del llatí convallis, -is (vall envoltada de muntanyes) i el sufix -aria que indica relació. Lilium convallium –literalment "lliri de les valls" (C. majalis)– era el nom habitual entre els botànics pre-linneans; i probablement molt antic, ja que Johannes de Cuba, en Hortus sanitatis (El jardí de la salut), de 1491, senyala que aquest nom figura ja al Liber de Simplici Medicina (Llibre de les medicines simples) de M. Platearius, metge de l'escola salernitana del segle XII.

Majalis, -e (del mes de maig) és un adjectiu del llatí botànic, derivat del llatí majus, -i (el mes de maig), al·ludint que la planta hi floreix. En llatí clàssic majalis, -is era el porc d'un any, castrat, que s'oferia en sacrifici a la deessa Maja durant les festivitats del mes de maig.

Del gènere Convolvulus.

Plini anomena convolvulus tant el cuc de la vinya com una planta de flor no flairosa, semblant al lilium album, que els botánics han cregut identificar amb la corretjola gran (Calystegia sepium). Mot derivat de convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns.

El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea)

Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné.

Del llatí lanuginosus, -a, um (molt vellós), derivat de lanugo, -inis (borrissol de certes fruites i fulles), per la tija i les fulles cobertes de pèls, com si duguessin llana.

Del llatí lineatus, -a, -um (ben alineat), al·ludint a les fulles: foliis lanceolatis sericeis lineatis... (amb fulles lanceolades, sedoses, alineades), diu Linné.

Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília). És el Convolvulus siculus minor de Boccone, que la va trobar en aquesta illa.

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), per les flors de tres colors: blau, violat i groc.

Sembla que aquest mot prové del grec kónops (mosquit, puça) o kónis (pols), al·ludint a que la pols de la planta, seca i esmicolada, es feia servir com a repel·lent d'insectes. Entre els antics la conyza era una pulicaria o pulicaris herba (herba que foragita els insectes), derivat de pulex, -icis (poll).

Si bé el nom genèric Conyza fou establert per Linné en 1753, la definició del gènere reconeguda actualment es deu al metge i botànic alemany Christian Friedrich Lessing (1809-1862).

Epítet del llatí botànic que significa 'de Buenos Aires', perquè la planta es va trobar prop d'aquesta ciutat sud-americana.

Epítet del llatí botànic que significa 'de Canadà', per haver-hi estat trobada la planta.

Epítet del llatí botànic que significa 'de Sumatra', perquè la planta es va trobar en aquesta illa d'Indonèsia..