Glossari etimològic

Officinarum (de les oficines) és el genitiu plural del llatí officina, -ae (taller, obrador), nom que en el llatí medieval passà a significar apotecaria o laboratori. En aquesta forma o com adjectiu (officinalis, -e), els botànics el van fer servir com a epítet de moltes plantes –com aquesta– que s'hi venien per a usos medicinals, però també de perfumeria i altres.

Paraula formada del grec chaíno (entreobrir-se) i rhis, rhinós (nas, musell), perquè la gola de la corol·la queda una mica visible i no del tot closa pel paladar.

Del llatí minor, minus (menor, més petit), per les dimensions menors de la planta o d'algun dels seus òrgans respecte a una altra.

Del llatí chaerephyllum, -i, el cerfull, que Columel·la pren de chairéphyllon, -ou, nom en grec clàssic del cerfull, tant el cultivat (Anthriscus cerefolium) com el silvestre (A. sylvestris). Nom compost del verb chaíro (fruir, passar-s'ho bé) i phýllon, -ou (la fulla), que ve a significar una planta de fulles que fan una olor agradable. C. Bauhin, en el Pinax..., diu Chaerophyllum sylvestre a l'espècie que deprès Linné anomenà Chaerophyllum temulum.

Del llatí aureus, -a, -um (d'or, daurat), pels fruits groguencs o pel verd groguenc del fullatge.

Neologisme format del llatí clàssic cicuta, -ae (nom d'una planta -la cicuta- i el seu suc metzinós) amb sufix -aria (que té relació amb), per la seva semblança amb la cicuta (Conium maculatum). Cicutaria va aquí sense concordança, com a nom en aposició.

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels que cobreixen la part inferior de la planta.

Paraula híbrida; del grec chamaí (a terra, per terra), i del llatí buxus (el boix), un boix ajagut, nan; per l'aspecte de la planta.

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Nom del llatí botànic que significa 'Cytisus nan', format de l'adverbi grec chamaí (per terra), per a expressar la idea de nan o baixet, i Cytisus, nom d'un gènere de les lleguminoses, referint-se a l'aparença i port de la planta.

Del llatí supinus, -a, -um (estès d'esquena), per les tiges sovint ajagues.

Del grec chamaírops, -opos (el margalló) –en llatí, chamaerops, -opis–; De chamaí (per terra, nan) i rhops, rhopós (matollar, bardissa), al·ludint a la fillolada cespitosa del margalló. Segons Dioscòrides i Plini, aquest nom és un dels sinònims de chamaídrys, que els botànics han identificat amb Teucrium chamaedrys o T. lucidum.

Del llatí humilis, -e (baix, humil), per l'escassa alçària d'aquest arbret. És la Palma humilis dels botànics pre-linneans; Linnè va mantenir aquest nom específic que subratlla la idea del nom genèric.

Nom compost del grec cheílon (llavi, marge) i ánthos (flor), pels sorus marginals, ací presos per flors.

Dedicada al metge i botànic italià Bartolomeo Maranta (1500?-1571), autor de Methodi cognoscendorum simplicium (1559), obra en la qual descriu aquesta planta del Colli Euganei, prop de Pàdua.

Adjectiu del llatí botànic format del nom del gènere Pteris i el sufix grec -oídes (semblant a), perquè dins el gènere Polypodium, on fou inscrita de primer, s'aparta de la tònica genèrica i té qualque cosa de Pteris.

Velleus, -a, -um (llanut) és un adjectiu del llatí botànic derivat del llatí vellus, -eris (velló), pel gran nombre de pèls lanuginosos que en vesteixen frondes.

Mot compost del nom aràbic de la planta, kheyrý, llatinitzat, i la terminació -anthus, del grec ánthos, -ou (la flor), assimilant-lo a altres noms genèrics amb la mateixa terminació, com Galanthus.

El gènere Cheiranthus fou publicat per Linné en 1753.

Del nom aràbic de la planta, kheyrý, el mateix que al-khirí pronunciat al Magreb al-khailì, en castellà alhelí (el violer groc).

Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita.

Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes.

Del gènere chenopodium.

És mot que hom deriva del grec chen, chenós (l'oca) i pódion, diminutiu de pous, podós (peu, pota); és a dir, perquè les fulles d'alguna espècie d'aquest gènere tenen la forma de la planta d'una pota d'oca.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), perquè la planta blanqueja en fer-se adulta.

Del grecollatí ambrosia, -ae, nom que dona Plini a una artemísia, i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança am l'Ambrosia.

En a l'antiga Grècia rebien el nom d'ambrosía no només l'Ambrosia marítima, sinó també alguna espècie del gènere Artemisia i algun Chenopodium olorós; Bauhin separà els Botrys i els Absinthium de les Ambrosia, i denominà aquesta espècie Botrys ambrosioides mexicana, per remarcar-ne la semblança amb l'Ambrosia autèntica, denominació que Linné respectà en el sistema binomial..

Un dels noms populars alemanys d'aquesta espècie, Guter Heinrich, passà als tractats de plantes prelinneans traduït al llatí com Bonus Henricus, i d'ells el prengué Linné.

Del grec bótrys, -yos (raím). Trobem aquest nom en Dioscòrides i Plini, aplicat a plantes d'inflorescències en raïm. C. Bauhin empra el mot en sentit genèric per a anomenar aquesta espècie com Botrys Ambrosioides vulgaris.

Del grecollatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blavós), per les fulles, glauques per sota.

Hybridus, -a, -um (híbrid) és un adjectiu del llatí botànic format a partir del substantiu llatí hybrida, -ae amb què els romans anomenaven el resultat de l'encreuament de dos animals, un d'una espècie salvatge i l'altre de domèstic; però també persones de pares de diferents països o diferent condició. Les fulles d'aquesta planta i l'olor que fa recorden tant les de l'estramoni que Linné cregué en una possible hibridació del Chenopodium album per la Datura Stramonium, i d'ací el mot específic.

Del llatí multifidus, -a, -um (fes en moltes parts), al·ludint a les fulles molt dividides.