Glossari etimològic

Del grec korállion (el coral) i rhíza (l'arrel), per l'aspecte coral·loide del rizoma d'aquesta planta.

Del llatí innatus, -a, -um (no nat), perquè floreix sense treure fulles, com el Limodorum abortivum.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), compost de tri- (tres) i el sufix -fidus, -a, -um (fes, dividit), per la forma del label, amb tres lòbuls: un de central, gros, amb dues orelletes basals.

Del grec koríannon o koríandron, en llatí coriandrum, -i, nom amb què Plini anomena a una planta, probablement el coriandre o celiandre (Coriandrum sativum). El mot es fa venir de kóris (la xinxa), per l'olor que fa la planta fresca i aixafada, i ánnon (el lli).

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat), per ser una planta cultivada des d'antic.

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

De Coriaria, únic gènere de la família.

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Pren el nom del gènere Cornus.

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant.  En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla.

El gènere Coronopus fou publicat per Johann Gottfried Zinn en 1757.

Del grec dídymos que vol dir doble o bessó, per la seva silícula escotada de dalt i de baix, com si fos duplicada.

Del llatí squamatus, -a, -um (ple d'esquames), adjectiu derivat d'squama, -ae (esquama), per ser una planta generalment amb esquames disperses.

Mot del llatí tardà per anomenar el passacamins o centinòdia (Polygonum aviculare), diminutiu del llatí corrigia, -ae (corretja, cordó de sabata), perquè les tiges de la planta, llargues i primes, esteses pel terra, s'assemblen a petits cordills.

Del llatí litoralis, -e (de riba mar), per la seva estació riberenca.

Adjectiu compost de telephium (nom de planta) i folium, -ii (fulla), per la semblança què van trobar en les fulles amb les del Telephium imperati.

Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui, també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada.

En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria).

Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit.

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.