Glossari etimològic

Del llatí fontanus, -a, -um (propi de la font), per ser plantes que viuen a fonts i surgències d'aigua. És una Filicula fontana dels autors pre-linneans.

Del llatí botànic foreziensis, -e (dels Monts du Forez), perquè fou descoberta en aquestes muntanyes d'Alvèrnia (França).

Espècie dedicada al cèlebre botànic suís Albrecht von Haller (1708-1777).

Del llatí marinus, -a, -um (marí, del mar), perquè sol fer-se en llocs marítims. És la Chamaefilix marina anglica, de Lobel.

Obovatus, -a, -um (obovat, com un ou invertit), és un adjectiu del llatí botànic format amb el prefix ob- (contrari), ovum, -i (l'ou) i el sufix -atus, -a, -um (semblant a), aquí, potser, al·ludint a la forma de les pínnules.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de punta de llança), per les frondes lanceolades.

Petrarcae (de Petrarca), perquè fou descoberta a la vall de Valclusa, al peu dels Alps francesos, indret cantat per l'humanista i poeta italià Francesco Petrarca (1304-1374), a qui fou dedicada l'espècie.

Ruta muraria (ruda dels murs), del llatí ruta, -ae (la ruda) i murarius, -a, -um (propi dels murs), de murus, -i (el mur). Es un nom del llatí medieval que C. Bauhin i altres botànics anteriors donaven a aquesta falzia. Tournefort –a Elements de Botanique (1694)– hi formà un gènere a part, i a més n'explicà el significat: "à cause qu'elle a les feuilles assez semblables a celles de la Rue, et qu'elle naît sur les murailles". Finalment, C. Linné l'escollí com a nom específic d'aquesta planta a Especies Plantarum (1753).

Dedicada a honor de l'enginyer i pintor tirolès, aficionat a la botànica, Gustav Seelos (1831-1911), un dels descobridors d'aquesta planta.

Del llatí septentrionalis, -e (septentrional, del nord), perquè, dins el gènere Acróstichum, on la classificà Linné, n'era l'espècie més septentrional. Els romans anomenaven septentriones a l'Ossa Major i l'Ossa Menor, que assenyalen el nord; de septem (set) i triones (bous de llaurar), nom que rebien els set estels principals d'aquestes constel·lacions.

Del grec trichomanés, nom emprat per Dioscòrides i Teofrast per a designar aquesta i altres falgueres; la primera part deriva del mot grec thrix, trichós (pèl, cabell); la segona no és pas tan clara: uns la fan venir del grec manía (furor, en el sentit d'abundància), referint-se al gran nombre de frondes, de raquis prims i negres, semblants a cabells, i persistents, que surten de cada mata, i que per aquesta raó «del signe» o d'analogia, era emprada per a guarir l'alopècia; Tanmateix, altres la relacionen amb el grec manós (subtil, fràgil), al·ludint al raquis molt prim.

Virgilii (de Virgili) és el genitiu de Virgilius, l'escriptor llatí a qui fou dedicada l'espècie per haver-la descoberta prop de Nàpols, a la tomba que hom suposa del poeta.

Del llatí viridis, -e (de color verd), perquè aquest no té el raquis negre, com A. trichomanes, sinó verd.

Del grec astér (l'estel), per la disposició radiada de les flors ligulades que envolten el capítol i semblen els raigs d'un estel. En Plini era el nom d'una planta composta amb les bràctees dels capítols radiants, com un estel.

El gènere Aster fou publicat per C. Linné en 1753.

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Epítet compost dels noms Linum i Osyris, probablement per la semblança de les fulles amb les de les plantes d'aquests gèneres.

Novi-belgii (de Nova Bèlgica) és la forma de genitiu singular del nom en llatí: Novum Belgium, nom geogràfic que fa referència a l'origen de la planta, la colònia holandesa que, amb el nom de Nova Bèlgica, durant el segle XVII, s'estenia per una part dels actuals estats de la costa est dels EE.UU. en torn a Nova York i la desembocadura del riu Hudson.

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de pèls), per ser una planta peluda, principalment les tiges.

Epítet del llatí botànic compost de Sedum i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'algun Sedum.

Del llatí squamatus, -a, -um (escatós, cobert d'escates), probablement per les bràctees involucrals aplicades i disposades com les escates dels peixos.

Del llatí tripolium, -ii, nom (aquí en aposició) d'una planta no ben determinada, potser el turbit (Opercullina turpethum), una convolvulàcia.

En honor del botànic alemany H. M. Willkomm (1821-1895), que herboritzà a la Península Ibèrica, a la flora la qual dedicà la millor part de la seva obra.

Nom format del gènere Aster, pres com a gènere tipus de la família.

El nom en francès Composées (Compostes), al·ludint a la disposició de nombroses flors totes juntes en un mateix receptacle, és el que Michel Adanson (1727-1806), en la seva obra Familles des Plantes (1763-64), va donar a una de les 58 famílies del seu sistema de classificació natural. En el sistema de nomenclatura actual, basat en el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN, sigles en anglès), segons el qual els noms de família s'han de basar en un nom de gènere, aquesta família rep el nom d'Asteraceae (Asteràcies), amb la consideració de nom alternatiu, i el nom de Compostes -llatinitzat Compositae- es conserva com a plenament vàlid (nomen conservandum).

Del llatí tardà asteriscus, -i, (petit estel, signe volat que als escrits indica alguna cosa), manlleu del grec asterískos, diminutiu d'astér, -erós (estel); al·ludint a l'involucre radiat dels capítols.

Del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic), és a dir que viu a l’aigua o prop d’aquesta; pel seu lloc d'habitació preferent.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o de la costa), per l'estació preferent de la planta.

Mot format del grec astér, -éros (estrella) i línon, -ou (lli), perquè és una planta menuda que sembla un llinet de flors estrellades. És el Lysimachia Linum
stellatum de Linné que, al seu torn el va prendre del Linum minimum stellatum de C. Bauhin. Més endavant, Hoffmannsegg i Link l'anomenaren Asterolinon stellatum.

Linum stellatum és un sintagma llatí que significa literalment 'lli estrellat', perquè la planta s'assembla al lli i té el calze de la flor obert com un diminut estel de cinc puntes. El nom genèric n'és la traducció literal al grec.

Del grec astrágalos, nom d'una lleguminosa en Dioscòrides; segons uns autors, seria del gènere Astragalus i, segons uns altres, del gènere Lathyrus. Astrágalos també és el nom en grec d'un os del tars del peu, al·ludint a la forma del llegum en algunes espècies, com Astragalus hamosus.