Glossari etimològic

Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós.

Del grec síderos (el ferro), es formà el nom sideritís, que els antics van donar a diverses plantes a les quals atribuïen la virtut de sanar les ferides dels ferros de llança. Els autors prelinneans aplicaren aquest nom a bon nombre de labiades, principalment Glechoma, Galeopsis, Stachys i Leonurus, que Linné distribuí en gèneres diversos, per a un dels quals conservà el nom de Sideritis. J. Cadevall menciona que, a la seva època, a la Península Ibèrica encara es feien servir diverses Sideritis com a vulneràries en veterinària popular.

Del llatí fragrans, -antis (flairant, que fa bona olor), al·ludint a l'aroma que desprèn.

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, aspre), per tenir la tija i les fulles més o menys peludes.

Per haver-ne trobat a les fulles una semblança amb les de l'hisop (Hyssopus officinalis).

Epítet del llatí botànic format de ilex, -icis (alzina) i folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles que recorden, en certa manera, les d'un ilex. Tanmateix, Willdenow, en descriure la planta, no va aclarir si es referia a les fulles de Quercus ilex (fagàcies) o a les de Ilex aquifolium (aquifoliàcies).

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (la muntanya), al·ludint a la preferència muntanyenca de la planta. En botànica, aquest adjectiu s'aplica a plantes que viuen entre l'estatge subalpí i la terra baixa.

Per ésser planta que viu a Roma. Qui la va descriure la hi havia trobada.

Epítet del llatí botànic format amb scordion, nom grecollatí de planta i el sufix -ides (semblant a), per indicar-hi una semblança, sobretot per la forma i dents de les fulles. Veieu Teucrium scordium.

Adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes amb espínules o petites espines. Format del llatí spinula, -ae, diminutiu de spina, -ae (espina) amb el sufix -osus, -a, -um (abundància o notable desenvolupament), per tenir les dents de les fulles terminades en espina rígida.

Vegeu Sideritis ilicifolia.

Del llatí silaus, -i o silaum, -i, segons Plini nom d'una planta que naix als pedruscalls de la vora dels rius, semblant a l'api. Hi ha qui el fa venir de sium, -i o selinum, -i, noms llatins d'altres plantes i que han passat a ser noms genèrics d'umbel·líferes que s'assemblen molt a les d'aquest gènere.

Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api. És el Peucedanum Silaus de Linné, que indica, en Hortus cliffortianus... (1737), que aquesta espècie apareixia com Silaum quibusdam, flore luteolo en J. Bauhin (1651).

Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api.

Del llatí virescens (que està verd), participi present del verb virere (verdejar), pel color de les flors, verdoses.

Del llatí nutare (inclinar-se), pel tronc florífer capbaix.

Epítet del llatí botànic format pel prefix privatiu a- (sense) i el substantiu llatí caulis, -is (tija de les plantes), per ser-ne la tija extremament curta.

Del llatí ambiguus, -a, -um (dubtós), per existir algun dubte respecte a la seva exacta determinació.

Per la semblança de la seva inflorescència amb la d'una Armeria (plumbaginàcies).

Dedicada a H. Bordère, de Gèdre, explorador de les altes muntanyes frontereres del Pirineu central.

Del grec brachýs (curt) i pous, podós (peu), per la relativa escassa longitud de les branquetes floríferes laterals.

Del llatí caespes, caespitis (la gespa o herba menuda i atapeïda) per presentar-se així.

De campanula diminutiu de campana (la campana), mot del llatí medieval; es a dir, campaneta, fent referència a la forma del calze.

De Cerastium i el sufix grec -eídes (semblant a), per la semblança amb una planta del gènere Cerastium.

Del llatí ciliatus, -a, -um, de cilium (la cella), al·ludint al pecíol ciliat.

Del llatí coarctatus, -a, -um (estret), fent referència al calze molt contret a la base i a l'àpex.

Format del llatí conus (el con o conus), per la figura de la càpsula.

Del grec cónos (el con o conus) i la terminació -eidés (en forma de) llatinitzada, per la forma de la càpsula.

Del llatí crassus (gros) i caulis (la tija), per la seva tija robusta.

Del llatí elegans, elegantis (elegant, molt fi), pel port esvelt de la planta.