Glossari etimològic

Serápias és el nom  grec emprat per Dioscòrides i Plini com a nom alternatiu d'Orchis. De Sárapis, -idos (Serapis), nom grec d'una divinitat grecoegípcia de la fertilitat i de la Medicina, que representava les forces masculines, generatives, de la natura.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí cor, cordis, (el cor) amb el sufix -ger, -gera, -gerum (que porta), pel label en forma de cor.

Del llatí lingua, -ae (la llengua), per l'aspecte lingüiforme del label. Sembla que Linné va prendre aquest nom específic de C. Bauhin, que anomenà aquesta planta Orchis montana Italica flore ferrugineo lingua oblonga; "lingua" era el nom que llavors donaven al label.

Parviflorus, -a, -um és un epítet del llatí botànic compost del llatí parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor), que vol dir de flors petites, perquè, comparades amb les de les altres congèneres, ho són.

Neologisme format del llatí vomer, -eris (rella de l'arada) i el sufix -aceus, acea, aceum (semblant a), per la forma del lòbul central del label.

És forma diminutiva del llatí serra, -ae (la serra), fent referència al marge de les fulles. Segons Plini, serratula, -ae, era el nom que rebia a Itàlia la vettonica, una planta de fulles serrades, que probablement seria una betònica, Stachys sp. (Labiades).

El nom d'aquest gènere fou establert per Linné en 1753.

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), fent referència a la tija sense indument, llevat d'alguna fulla.

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), pel color groc que se n'extreu, que feien servir els tintorers.

Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies.

Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com tordylon o tordylion, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera; caucalis, en llatí.

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual.

Del llatí biennis, -e (biennal), referint-se a la durada del cicle vital de la planta.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit), participi passat del verb colorare (donar color), per les flors, quan són vermelles.

Del llatí elatus, -a, -um (alt, eixecat), participi passat del verb effero (treure, eixecar), pel port erecte de la planta.

L’espècie va ser anomenada Seseli farrenyi pels seus descobridors en homenatge a Joan Enric Farreny i Sistach (1952-1976),  jove botànic lleidatà, mort en accident de muntanya.

Del grecollatí libanotis, -idis (el romaní), derivat del grec líbanos (l'encens), per la olor. Un altre derivat, libanitis, és sinònim de polion, nom que dona Plini a una planta olorosa.

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Del llatí tortuosus, -a, -um (tort, embullat), per les branques sinuoses.

Nom de gènere encunyat per G. A. Scopoli per honorar el metge i botànic italià Leonard Sesler (n.?-1785), director del jardí botànic de Villa Farsetti a Santa Maria di Sala (Vèneto).

Del llatí caeruleum o coeruleum, -i (el color blau), per la tonalitat blavissa de la inflorescència.

Veieu Sesleria caerulea.

Del llatí seta, -ae (cerra) i el sufix -arius, -aria, -arium (que en posseeix o hi té relació), equival a cerruda, carregada de cerres; al·ludint a les arestes setàcies de les espiguetes..

Dedicada al missioner alemany Ernst Faber (1839-1899), gran recol·lector de plantes a la Xina.

Del llatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós), pel fullatge més o menys glauc.

Del llatí italicus, -a, -um (d'Itàlia o que hi viu), per haver estat cultivada a Itàlia des de molt antic: és el Panicum italicum de C. Bauhin i de Linné.

Verticillatus, -a, -um, adjectiu del llatí botànic que significa disposat radialment entorn a un nus de la tija; aquí, per les espiguetes agrupades formant com verticils. El mot deriva del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus de filar per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra), relacionats amb vertex o vortex -icis (allò que gira o allò entorn de què gira alguna cosa), derivat del verb verto o vorto (fer voltes, girar).

Del llatí viridis, -e (verd, fresc). pel color verd intens de la planta.

A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes.

El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg.