Glossari etimològic

Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu.

El gènere Spergularia fou publicat pels germans Jan Svatopluk Presl i Karel Borivoj Presl en 1819.

Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.

Dedicada al botànic alemany John Dillenius (1684-1747).

Dedicada per J. Foucaud al botànic alemany T. H. von Heldreich (1822-1902), company de J. Sartori.

Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors.

Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala.

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per viure en àrees properes al mar o en terrenys salabrosos.

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies.

De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors.

Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes.

El nom d'origen persa, ispanáh, d'aquesta planta va arribar a Europa a travès de l'àrab ispináh o izpinág i es va traduir al llatí botànic com spinachia o spinacia. Linné va escollir aquest últim com a nom genèric en 1753.

Del llatí oleraceus, -a, -um (que s'assembla a una hortalissa), terme usat per Plini per a referir-se a plantes cultivades a l'hort. Derivat de olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de). A Europa, només es coneix com a planta cultivada.

Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria.

Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta.

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Del grec spéira, -as (espira, caragolament) i ánthos, -ous (flor), per la inflorescència en espiga helicoidal.

Del llatí aestivalis, -e (propi de l'estiu, estival); aplicat, en botànica, a plantes que, com aquesta, són de floració estival.

Del llatí autumnalis, -e (autumnal, propi de la tardor), perquè floreix a la tardor.

Del llatí medieval spiralis, -e (espiral, helicoidal), sens dubte, per la disposició helicoidal de les flors.

Nom del llatí botànic d'arrels gregues, speíra, -as (cordó) i délos (visible, evident), fent al·lusió a les arrels filamentoses ben visibles.

El gènere Spirodela fou publicat per Matthias Jacob Schleiden en 1839.

Polyrhizus, -a, -um (de múltiples arrels) adjectiu llatí manllevat del grec i compost del prefix polý- (molt,molts) i rhíza, -es (arrel). Linné la va anomenar Lemna polyrhiza per les nombroses arrels d'aquesta espècie en comparació a les altres congèneres.

El gènere Sporobolus fou encunyat per R. Brown en 1810 sense explicar-ne l'etimologia. Alguns autors consideren el nom compost del grec sporá (llavor) i ballo (llançar), perquè les llavors d'aquestes plantes, sense adherència al pericarpi, són expulsades pel fruit en obrir-se. Altres autors el fan venir de sporà i bólos (terrós, bola), al·ludint a la forma de les sements, entre subesferoidals i el·lipsoidals.

Del llatí pungens, -entis (punxant), participi present del verb pungo (punxar), per les fulles rígides, quasi punxants.

Tenacissimus, -a, -um (molt tenaç o resistent) és la forma superlativa del llatí tenax, -acis (que agafa o s'adhereix amb força), per la tenacitat de les tiges i fulles d'aquesta planta, que la fan apta per a fabricar cordes, cistells, etc.

Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència.

El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753.

Del grec alopékouros, -ou, nom d'una gramínia amb la inflorescència semblant a la cua d'una guineu. En grec, alópex, -ekos (guineu) i ourá, -ás (cua). Linné va prendre aquest nom de J. Bauhin, que anomena la planta Alopecuros quorundam i explica que els herbolaris li diuen Alopecurus montana per una certa semblança de la infructescència, peluda, amb la cua d'una guilla.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ésser una planta de cicle de vida anual.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.