Glossari etimològic

De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu.

Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria.

El mot Sorghum és una llatinització, probablement de l'italià sorgo (un cereal), derivat del llatí medieval surgum o suricum, i aquest del llatí Syricum granum (grano de Siria), indicant-ne, potser, l'origen. Tanmateix, altres fonts el fan venir de sorghi, nom indi d'una espècie d'aquest gènere.

El gènere Sorghum fou publicat per C. Moench en 1794.

Halepensis, -e (d'Halep, o que hi viu) és un mot del neollatí format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep; perquè aquesta planta hi viu.

Gènere dedicat al botànic i apotecari francès Soyer-Willemet o Villemet (1791-1867), autor de nombroses publicacions botàniques.

Vegeu Crepis lampsanoides.

Vegeu Crepis paludosa.

Del grec spargánion, segons Dioscòrides, nom d'una planta de fulles semblants a les del xíphion (una mena de gladiol), però més llargues i estretes, que segons els botànics seria l'Esparganium erectum. El nom fa esment a la forma de les fulles, ja que espargánion, en grec, és un diminutiu que vol dir cinteta i que deriva de spárganon (tira de tela per a embolcallar els nadons).

El gànere Sparganium fou publicat per C. Linné en 1753.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles més estretes que les d'altres congèneres.

Del llatí emersus, -a, -um (emergit), participi passiu del verb emergo (sortir de sota l'aigua), perquè la planta viu submergida i només emergeix la part superior.

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys erecta de les fulles.

En Dioscòrides, spártion -mot relacionat amb el grec spárton (corda)-, és el nom d'algunes plantes gramínies usades per a fer cordes, com ara la ginesta (Spartium junceum), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum spartum).

El gènere Spartium fou publicat per C. Linné en 1753.

De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Nom format de l'espècie principal, cultivada en jardineria, i coneguda des de l'edat mitjana amb el nom d'Speculum Veneris (mirall de Venus); la Campanula Speculum de Linné.

Adjectiu del llatí botànic compost de parvus, -a ,-um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae.

Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles.

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment.

Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants.

Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació.

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Per la seva habitació a la serralada pirinenca.

Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp.

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació.

Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680.

De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors.

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència.