Glossari etimològic

Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta.

Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura.

De Portulaca, gènere principal de la família.

Del grec Poseidón, -ónos (Neptú, el deu del mar), perquè les Posidonia són plantes que formen praderies als fons marins mediterranis.

Del llatí oceanicus, -a, -um (oceànic, de l'oceà), derivat de Oceanus, -i (Oceà), deïtat marina, un dels titans, fill d'Urà i Gea. Igual que el nom genèric, aquest específic al·ludeix a l'hàbitat marí de la planta.

Dioscòrides anomenava en grec potamogéitōn (riberenc, de la vora del riu) a una planta que es feia als marges dels rius; compost del grec potamós, -ou (el riu) i geíton (pròxim). Els Potamogeton són plantes aquàtiques.

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit, que té color), pel to vermellós que solen prendre les fulles.

Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), per les ondulacions del marge foliar. Linné va prendre aquest adjectiu de C. Bauhin que anomenava a aquesta planta Potamogeton foliis crispis.

Del llatí densus, -a , -um (dens, espès), pel dens fullatge de la planta. Linné diu que va prendre l'epítet de Magnol, qui anomenava a aquesta espècie Potamogeton minus, foliis densis mucronatis non serratis.

Del llatí fluitans, -antis (flotant, fluctuant), perquè sura a l'aigua.

Del llatí gramineus, -a, -um (d'herba), derivat de gramen, -inis (herba, pastura), per les fulles submergides semblants a les i d'una gramínia.

Del llatí lucens, -entis (brillant), participi actiu del verb luceo (lluir) i aquest, de lux, lucis (llum); per les fulles lluents. Linné va prendre aquest adjectiu de J. Bauhin, qui anomenava a aquesta planta Fontinalis lucens maior.

Del llatí natans, -antis (que neda), participi present del verb natare (nedar, flotar), perquè la planta sura a la superfície de l'aigua.

Del llatí pectinatus, -a, -um (en forma de pinta), derivat de pecten, -inis (pinta), perquè –segons explica el propi Linné– té les fulles paral·leles, pròximes i en dues fileres.

Perfoliatus, -a, -um (perfoliat) és adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes que, com aquesta, tenen les fulles sodades per la base, com travessades per la tija. Mot format del llatí amb el prefix intensiu per- i foliatus, -a, -um (proveït de fulles).

Epítet del llatí botànic format del gènere Polygonum i el llatí folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'un Polygonum.

Del llatí pusillus, -a, -um (petitó), diminutiu de pusus, -i (nen, menut), per la mida petita de la planta.

Del grec trichoeidós (com un cabell), compost del trix, trichós (cabell) amb el sufix -eidós (semblant a) –en llatí -oides–, per les fulles molt primes.

De Potamogeton, nom del gènere tipus d'aquesta família i el sufix sistemàtic -aceae, femení plural de -aceus, -a, -um.

Forma diminutiva del llatí potens, -entis (poderós, potent), al·ludint les poderoses presumptes virtuts curatives, com a tònic i astringent.

Nom compost del gènere Alchemilla i el sufix grec -oídes (semblant a), per una certa semblança amb l'Alchemilla alpina.

Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a la muntanya), per la seva estació.; com alpinus, -a, -um.

Del llatí anser, -eris (l'ànec), per la seva estació, pels llocs humits que els ànecs freqüenten. Termina com Passerina, nom d'una altra planta; anserinus, -a, um és, pròpiament, allò que pertany a l'oca o a les oques.

Del llatí argenteus, -a, -um (de color de plata), derivat d'argentum, -i (plata), pels folíols albo-tomentosos.

Del llatí aureus, -a, -um (daurat), derivat d'aurum, -i (l'or), per la color de les flors.

Del llatí canescere (emblanquir), de canus, -a, -um (canós); pels folíols tomentosos-blanquinosos.)

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija ascendent, relativament llarga.

Del llatí cinereus, -a -um (cendrós), derivat de cinis, -eris (la cendra), pels seus folíols grisencs, com la cendra.

Del grecollatí còmaron, -i, que, en Teofrast, és la maduixa (Fragaria vesca), per la semblança amb aquesta planta.

Per la seva habitació a la vall d'Eyne, a la Catalunya Nord.