Glossari etimològic

Amphibius, -a, -um és un adjectiu del llatí científic manllevat del grec amphíbios, -on (amfibi, de la terra i de l'aigua), perquè pot créixer a la terra eixuta o als aiguamolls, fora i dins de l'aigua, com els amfibis.

Adjectiu del llatí botànic, derivat del diminutiu avicula, -ae (ocellet), perquè les fulles recorden la llengua dels ocells; és la Lingua passerina d'alguns botànics prelinneans.

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge i botànic italià, col·laborador de Carlo Allioni.

Dedicada a l'apotecari, jardiner i botànic francès G. N. Robert (1776-1857), que fou director del Jardí Botànic de Toló.

Adjectiu del llatí botànic, rurivagus, -a, -um (dispers pel camp), format de rus, ruris (el camp) i vagus, -a, -um (vagabund, errant), perquè surt per ací per allà, com si vagabundegés.

Veieu Polygonum aviculare subsp. bellardii.

Epítet prelinneà, format del llatí bis (dues vegades) i tortus, -a, -um (torçat), pel rizoma retort.

Del llatí convolvulus, -i, nom d'una corretjola, probablement Calystegia sepium, derivat de convolvere (cargolar, enrotllar). Per la seva tija voluble i la forma de les fulles, hom hi veié una semblança amb algunes corretjoles. És el Convolvulo similis herba (herba semblant al Convolvulus), de Konrad von Gesner, (segle XVI) i el Convolvulus minor semine triangulo (Convolvulus menor, de llavor triangular), de C. Bauhin.

Genitiu plural del llatí dumetum, -i (bardissar), és a dir, 'dels bardissars', perquè s'hi fa; és el Fagopyrum praelongum dumetorum, de Dillenius, cèlebre botànic alemany anterior a Linné.

Del grec hydropéperi (pebre aquàtic). Aquest mot el trobem ja en Dioscòrides; format de hýdor, hýdatos (aigua), i péperi (pebre), perquè es fa vora l'aigua i té el sabor fortament picant; és la Persicaria urens seu Hydropíper de C. Bauhin, i, simplement, l'Hydropiper d'un gran nombre de botànics pre-linneans.

Epítet del llatí botànic compost del grecollatí lapathum, -i, (l'agrella) i folium, -ii (la fulla); és a dir, de fulles de Rumex, els Lapathum dels autors antics.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa als sorrals de vora la mar.

Del llatí mitis, -e (suau, benigne), perquè s'assembla al P. hydropiper, però no en té la coïssor o picantor.

Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), per les cerres del marge foliar, que donen a les vores de les fulles l'aspecte d'una diminuta serreta.

Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor.

De Polypodium, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del grec polypódion (popet) diminutiu de polýpous (el pop). Polypódion –polypodium, en llatí– és també el nom que els antics donaven a aquestes plantes: els polipodis; Segons Teofrast, perquè tenen ventoses (sorus arrenglerats als segments de la fronda) com els tentacles del pop; i segons Dioscòrides, perque les "arrels" tenen tentacles (les nombroses arrels o les protuberàncies del rizoma) com un pop. El nom és compost del grec polý (molt) poús, podós (peu).

Del llatí serratus, -a, -um (fet com les dents d'una serra), pels segments de les frondes netament serrats. 

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt estesa i coneguda.

Epítet del llatí botànic derivat del llatí serrula, -ae (serra petita) amb el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla a), perquè té els marges dels segments de les frondes finament dentats..

Nom compost del grec polýs (nombrós, molt) i pógon (barba), per les inflorescències d'aspecte barbat, degut a les nombroses arestes.

El gènere Polypogon fou creat per R. L. Desfontaines en 1800 per a classificar l'Alopecurus monspeliensis de Linné.

Del llatí medieval Monspeliensis, -e (de Montpeller, França). Del nom medieval de la ciutat, Monspelium, entre altres. Perquè Sauvages, abans que Linné, consignà la planta en Plantae Florae Monspeliensis (1751).

Polystichum és un mot del llatí botànic format del grec polýs (molt), i stíchos (rengle, filera), al·ludint a la disposició dels sorus arrenglerats en fileres.

El mot fou encunyat per a aquest gènere per A. W. Roth en Tentamen Florae Germanicae (1799).

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), derivat de aculeus, -i (fibló), diminutiu de acus, -us (agulla), al·ludint als marges de les pínnules serrat-espinulosos.

Lobatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic derivat del grec lobós, -oú (lòbul de l'orella); perquè, comparat amb P. lonchitis, té les frondes més dividides, lobulades.

Nom emprat per Dioscòrides i Plini per a designar diferents plantes. Del grec lonchítis –derivat de lónche (llança)–. Segons C. Bauhin, que fa servir el nom en sentit genèric, diu en Pinax: quod folia instar lanceae in acutum desinant, (perquè les frondes acaben en punta com una llança).

Setiferus, -a, -um (que té cerres) és un adjectiu del llatí botànic compost del llatí seta, -ae (cerra) i fero (portar), al·ludint a les arestes fines com cerres amb què terminen els lòbuls de les frondes. Un sinònim del llatí clàssic és setigerus, -a, -um.

Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds.

El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur.