Glossari etimològic

Del llatí masculus, -a, -um (masculí, mascle). Probablement, Linné va prendre aquest nom específic d'autors anteriors; com ara C. Bauhin, que anomenava a aquesta planta Orchis morio mas, foliis maculatis, en contraposició a Orchis morio foemina (Orchis morio de Linné), potser per la major grandària o robustesa de la primera.

Del llatí militaris, -e (militar, propi dels soldats o de la guerra); Segons Ambrosini en Phytologiae (1666), perquè els soldats usaven la planta per rentar nafres i guarir tumors i fístules; Segons Théis en Glossaire de Botanique (1810), perquè a la flor –sèpals i pètals connivents en gàlea– s'hauria trobat certa semblança amb un casc militar.

Del llatí morio, -onis (bufó, que fa riure). Amb els noms de Testiculus morionis (testicle de ximple o de bufó), Cynosorchis morio, i altres, els botànics pre-linneans designaren diverses orquídies de label acolorit i puntejat com el vestit d'un pallasso, i Linné feu la seva espècie de Orchis morio d'Ambrosini, que, a Phytologiae (1666), justifica el nom "perquè la flor s'assembla al barret dels bufons, auriculat i crestat, així com perquè s'obre com un casc patent i perquè les 'fulles' laterals estretes recorden les orelles del bufó".

Del llatí pallens, -entis (descolorit, que empal·lideix), pel color groc pàl·lid de les flors.

Del llatí provincialis, -e (provincial, relatiu a les províncies), de provincia, -ae (província, país conquerit). Aquí, provincialis vol dir, pròpiament, provençal, perquè la planta fou descoberta a la Provença, regió del sud de França on els romans establiren la primera província en territori transalpí.

Veieu Anacamptis pyramidalis.

Adjectiu del llatí botànic creat per Linné del llatí sambucus, -i (saüc) amb el sufix -inus, -a, -um, (semblant a, referent a, etc.), per la olor, que recorda la del saüc. Es la mateixa planta que C. Bauhin i Tournefort havien anomenat Orchis palmata, sambuci odore (Orchis palmada amb olor de saüc).

Del llatí simia, -ae (la mona); Segons explica Lamarck en la descripció de la planta, perquè "el pètal inferior (label) sembla un petit mico penjat ..."

Del llatí tridens, -entis (de tres dents o puntes) i el sufix -atus, -a, -um (proveït de), pels tèpals externs concrescents inferiorment i lliures al capdamunt, formant com tres dents.

Del llatí lacteus, -a, -um (lacti, de llet), derivat de lac, lactis (la llet), pel color de les flors, d'un blanc de llet.

Del llatí ustulatus, -a, -um (passat pel foc), participi passiu d'ustulare (cremar, abrusar), pel color fosc de la part superior de la inflorescència, que sembla socarrada.

Del llatí viridis, -e (verd), pel color de les flors, verdoses.

Nom de gènere encunyat per J. H. F. Link, del grec óros, óreos (muntanya) i chlóa, -as (herba verda), per a reclassificar la Poa disticha de Wulfen, sens dubte per la tirada d'aquesta planta cap als hàbitats de muntanya.

Distichus, -a, -um és un adjectiu llatí manllevat del grec dístichos (disposat en dos rengles), compost del prefix dis- (dos cops) i stíchos (fila, filera); per la disposició en dos rengles de les espiguetes de la inflorescència.

Nom grecollatí que en l'Antiguitat rebien diferents plantes labiades flairoses, entre elles l'orenga (Origanum sp.). Segons Tournefort, Élémens de botanique (1694), “Origanum ve d'óros (montanya) i gánymai (estar-ne content), volent dir que a aquesta planta li agrada la muntanya".

El gènere Origanum fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta comuna a la major part d'Europa.

El botànic alemany Otto Hoffmann (1853-1909) dedicà aquest gènere a Ivan Semienovitx Orlai (1771-1829), conegut també com Janos Orlay, natural de la Transcarpàtia (Ucraïna), metge militar i botànic aficionat.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir flors més aviat grans.

Adjectiu creat per analogia amb el grecollatí platyphyllos (de fulles amples). Platycarpos està compost del grec platýs (pla, llis) i karpós (fruit), és a dir, de fruits aplanats, al·ludint a la forma aplanada o aixafada dels mericarpis.

Mot del llatí medieval manllevat del nom amb què Dioscòrides (ornithógalon) i Plini (ornithogale) anomenaven una "planta bulbosa amb flors verds per fora i, quan s'obren, blanques com la llet per dins", que se suposa que seria Ornithogalum umbellatun. Mot compost del grec órnis, órnithos (ocell, gallina) i gála, gálaktos (llet), és a dir, llet de gallina o llet d'ocell, noms vulgars amb que també es coneix aquesta planta.

Del llatí arabicus, -a,-um (de l'Aràbia), perquè C. Clusius – de qui Linné prengué el binomi– creia que n'era la regió natal on creixia espontàniament.

Del llatí narbonensis, -e (narbonès, de Narbona), per ser una planta coneguda des d'antic a la regió que els romans anomenaven Galia Narbonensis, pel nom de la seva capital Narbo, -onis, l'actual Narbona.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu.

Adjectiu de llatí botànic derivat del llatí umbella, -ae (parasol), per la inflorescència en corimbe umbel·liforme.

Nom del llatí botànic compost del grec órnis, órnithos (ocell) i poús, podós (peu), per la forma i disposició dels llegums, que recorden els dits d'un ocell.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Ornithopodium dels prelinneans.

Participi passat del verb llatí comprimere (prémer, comprimir), pel fruit o llegum fortament comprimit i aixafat pels costats.

Adjectiu del llatí botànic compost de la partícula privativa e- o ex- (sense), i bractea, -ae (fulleta), per mancar la fulla bracteal de la inflorescència.

Adjectiu del llatí botànic, compost del prefix ex- (sense) i stipula, -ae (palleta), per ser les estipules molt petites o nul·les

Del nom del gènere tipus, Orobanche.

Del grecollatí orobanche, -es, nom que en Teofrast i Plini rebien diferents plantes paràsites dels gèneres Cuscuta i Orobanche. Teofrast diu que reben aquest nom perquè estrangulen els erbs (Vicia ervilia). Del grec órobos, -ou (llegum) i áncho (estrènyer, ofegar), com si diguéssim escanya-llegums.