Glossari etimològic

Del llatí peloponnesiacus, -a, -um (propi del Peloponès), un dels llocs on va ser trobada l'espècie, als boscs de les muntanyes de la península del Peloponès.

Del grec mónos (sol, úmic) i ése (seràs, estaràs), del verb eimí, al·ludint a que la planta només produeix una flor, solitària, cada primavera.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), perquè fa una flor grossa, solitària.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.

Del llatí minor, -us (més petit), per la seva alçària, relativament petita.

Adjectiu format del llatí rivulus, -i (riuet) i el sufix -aris (propi de), per la seva estació.

Del gènere Morus.

Gènere dedicat per de Candolle al botànic suís Moïse Étienne Moricand (1779-1854).

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Del llatí morus, -i nom de la morera, en grec, moréa, -as; hom el suposa relacionat amb el celta mor (negre), pel color del fruit d'una d'aquestes espècies. També, en llatí, l'adjectiu morus, -a, -um significa negre; i Virgili anomena morum, -i a l'esbarzer (Rubus sp.) i el seu fruit.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color clar, blanc rosat, del fruit.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color obscur dels fruits, d'un negre purpuri.

Nom format a partir del verb llatí mulgere (munyir), fent referència al suc lletós que en surt quan es trenca la planta.

El gènere Mulgedium fou publicat per Alexandre H. G. de Cassini en 1824.

Vegeu Cicerbita alpina.

Vegeu Cicerbita pliumieri.

Nom del llatí botànic aplicat per Clusius, ja en 1576, a una planta d'aquest gènere, d'origen oriental i suau fragància. El nom prové del persa mushk i aquest del sànscrit mushka (testícle), d'on passà al grec com móschos, -ou (cabra o bou mesquer) i al llatí muscum, -i (el mesc), substància d'olor intensa usada per a fer perfums, segregada per una glàndula d'aquells animals. La planta fou introduïda a Europa des de Turquia a través de Constantinoble, on es coneixia com muscari, muscurimi o muschorimi, és a dir, mesc dels romans. Tanmateix, Clusius comenta que, quan va tenir la primera notícia d'aquesta planta, va ser sota el nom de tibcadi.

Aquest gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Del llatí comosus, -a, -um (que té plomall o crinera), derivat de coma, -ae (cabellera), al·ludint a les flors estèrils de la punta de la inflorescència, de llargs pedicels drets, a guisa de tupè.

Del llatí neglectus, -a, -um (negligit, descuidat), perquè els botànics, havent-lo confós amb M. racemosum, el passaren per alt.

Del grecollatí mýagros, amb que Dioscòrides i Plini anomenaven una planta semblant a la roja (Rubia tinctorum). Segons alguns autors, seria la Camelina sativa; per a altres sería Neslia paniculata, totes dues crucíferes. Segons Linné (Philosophia botanica), Myagrum és un mot compost, de dos termes grecs myía (mosca) i agreúo (caçar), és a dir, caçamosques, i s'havia donat a una planta (Asclepias) que posseïa aquesta propietat, que no té la planta actual.

Del llatí perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles); els botànics, però, designen així les fulles de limbe travessat pel tronc; nom impròpiament aplicat aquí a les fulles amplexicaules.

Nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a anomenar plantes d'aquest gènere i d'altres, i també com a sinònim d'altres de nom Alsine. És un mot compost del grec mys, myós (ratolí) i oús, otós (orella), segons Dillenius, per l'aspecte de les fulles.

El gènere Myosotis (Boraginaceae) fou establert per Dillenius (1719) i validat en Linné (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic, alpestris, -e (dels Alps o de les altes muntanyes), perquè hi viu.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per ésser planta dels Pirineus.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

De l'adjectiu llatí collinus, -a, -um, derivat de collis, -is (turó), indicant l'estació preferent de la planta: llocs a certa altitud, però no a la muntanya.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), al·ludint a la corol·la que de primer és groga i després blava.